Per entendre la darrera jugada de Pedro Sánchez s’ha de tenir present que Miquel Iceta és l’home que tanca totes les festes a Catalunya. Va agafar el control del PSC quan el partit de Maragall havia exhaurit el seu capital polític mirant de frenar l’independentisme sense l’ajut de la policia i es va posar a ballar quan Mas va trencar ERC i va enfonsar l’autonomia amb les eleccions plebiscitàries.
Des de llavors no ha deixat de parodiar, amb cada gest, l’estratègia de l’Estat a Catalunya. Sánchez el va fer ministre de Política Territorial per donar cobertura a la taula de diàleg i perquè fins i tot el Club Godó necessitava temps per pair les conseqüències de la derrota catalana. Amb el canvi de cartera, es veurà més clar que la repressió espanyola no té previst aturar-se en l'àmbit polític i econòmic, i que donarà poc negoci als senyors de Barcelona.
La missió del PSOE és fer avançar l’Estat, és a dir, restablir el bipartidisme amb el PP i tornar a estendre’l al conjunt d’Espanya sense els escrúpols de l’anomenat antifranquisme. El canvi de govern de Sánchez no té a veure amb les enquestes ni amb “la desconnexió” dels joves i les dones, com diuen els editorialistes de La Vanguardia. Té a veure amb el final d’un cicle marcat pels gestos de l’Estat cap al règim de Vichy i els convergents més díscols.
El trasllat d’Iceta al Ministeri de Cultura, igual que la caiguda d’Iván Redondo i de Pablo Iglesias, certifica el final d’una etapa marcada per la gesticulació i la retòrica, i les ganes d’agradar a Europa
Fins ara, el govern de Sánchez ha mirat de guanyar temps perquè els partits de Vichy poguessin ressituar-se i donar bones excuses als catalans que intenten canviar de camisa o polir les seves idees. El trasllat d’Iceta al Ministeri de Cultura, igual que la caiguda d’Iván Redondo i de Pablo Iglesias, certifica el final d’una etapa marcada per la gesticulació i la retòrica, i les ganes d’agradar a Europa. A Vox també li abaixaran el volum a mesura que la derrota catalana es consolidi i el PP recuperi pistonada
A poc a poc veurem que els catalans que tenen més mania a Iceta són els que voldrien fer com ell, però no tenen prou estómac per imitar-lo si no els posen l'escenari —igual que va passar amb Duran i Lleida en el moment àlgid del processisme—. La funció política d’Iceta és portar tiretes als vençuts. El fet que vagi al Ministeri de Cultura no sols ens diu en quin front s’obrirà la propera guerra; també ens assenyala on es produirà la propera massacre.
Els fons europeus serviran per mantenir la fidelitat dels funcionaris i dels propagandistes de l’imperi i poca cosa més. Com ja s’ha vist amb el vodevil de l'entrecot, les polèmiques cada vegada seran més sòrdides i els globus de vanitat més inflats de relativisme. Espanya és com una gran festa d’Edgar Allan Poe on tothom fa veure que no sap que la mort entrarà a sac en el moment que deixi de sonar la música.
Per això Iceta balla mentre mig país l’insulta. Certament, tinc curiositat per veure on el posen quan el deute peti, la borsa baixi i Junqueras comenci a semblar Joan sense Terra amb Ricard Cor de Lleó empresonat a Terra Santa.