Durant els dies que he passat a Rússia he escoltat discursos no nacionalistes que em recordaven molt als que hem sentit sobre Catalunya els darrers 40 anys. Els russos són gent dura i patriota i han guanyat, com els espanyols, les dues grans guerres del segle XX.
A la primera es van petar el Tsar, que pertanyia a la nissaga més poderosa d'Europa. A la segona, van derrotar Hitler, que és considerat el dolent més dolent de la història. Qualsevol que repassi la guerra freda veurà que Stalin va reinstaurar l'imperi rus sobre les runes de l'Alemanya nazi i l'hegemonia militar perduda per França i la Gran Bretanya.
Molts russos parlen de Stalin amb la naturalitat que molts espanyols parlarien de Franco, si Catalunya i Europa no exercissin pressió sobre el discurs. Els tòpics sobre Polònia i Ucraïna recorden tant als que els diaris de Madrid i Barcelona fan circular de manera sibilina sobre els catalans que gairebé fa riure. A Madrid hi he vist aparadors que exposen les figures dels generals Eisenhower, Montgomery i Patton com si formessin part del mateix món que Franco.
Aquesta setmana la pressió que el Referèndum ha imposat al no nacionalisme espanyol s'ha vist multiplicada per la irrupció del terrorisme. La violència elimina els guarniments i les mentides que s'utilitzen per embellir els discursos i la història. La violència aclareix les coses en la mesura que posa a prova la fatxenderia natural dels individus i sacseja fins als fonaments el sistema de valors d'un país o una cultura.
Per això les guerres porten implícita una lliçó moral que és necessari tenir en compte, encara que no ens agradi acceptar-ho i preferim dir que no serveixen per res, després de l'abús que n'ha fet Europa. La violència és el darrer recurs, però no només cal que les societats siguin prou fortes per exercir-la sinó que també han de ser prou fortes per suportar-la. Sense aquest principi no es poden educar ciutadans lliures.
Els atacs terroristes han agafat l'Estat desprevingut perquè han posat en evidència que les amenaces de Madrid són com aquests trens de vapor que hi ha en els Museus del ferrocarril. Ara que els gihadistes venen a matar-nos, l'unionisme s'ha quedat sense una carta retòrica que ja havia perdut eficàcia els darrers anys, però que encara ho empastifava tot. L'islamisme ha convertit la por a la violència espanyola en una cosa del passat, per això alguns periodistes i polítics estan tant rabiosos.
El fet que el rei vulgui venir a manifestar-se amb el mateix lema que l'independentisme utilitza des de fa anys per combatre la propaganda espanyola, no és pas un detall. El lema "No tenim por" parla molt més d'Espanya que no pas del nou terrorisme, que espanta de debò i de debò ens obliga a fer el cor fort. Per això els nois de la CUP, propagadors de la frase, es poden permetre el luxe de desmarcar-se de la manifestació de dissabte, cas que l'encapçali Felip VI.
Els gihadistes han acabat d'eliminar el prejudici que circulava per les escoles quan jo era petit, segons la qual els catalans érem covards i la nostra llengua no servia per jugar a guerres per què, com diria El País, és una llengua de pagesos. La feina que s'ha fet des de la primera restauració borbònica de 1873 per convertir Catalunya en un país de floristes i poetes, poc a poc se'n va en orris. La sorpresa que ha generat l'actuació dels mossos és fruit d'aquest fenomen: la relació dels catalans amb la violència està canviant -es comença a civilitzar.
Els darrers articles que he llegit de l'Antoni Puigverd i de l'Arcadi Espada s'han de posar en aquest context. Parlo d'Espada i de Puigverd per no parlar d'articulistes menors que també van asfixiant-se en el seu propi discurs a mesura que decau la por a Espanya. Tot i que escriuen des de sensibilitats irreconciliables, Puigverd i Espada tenen en comú una tendència sibarítica molt divertida que sovint els porta a fer veure que elaboren complicats poemes de l'amor quan, en realitat, només volen practicar el sexe.
Si l'article de Lluís Basset sobre l'atemptat hagués fet l'efecte que pretenia, Puigverd cobraria les seves llàgrimes de cocodril a preu d'or. L'article que va fer sobre la reacció de la premsa de Madrid als atemptats seguia la mateixa línia victimista que l'anterior dedicat a donar la raó a l'independentisme per tot seguit predicar l'apocalipsi. Els mateixos que van creure en el dret a decidir, es van pensar que Puigverd havia canviat de bàndol després de rumiar molt, però l'article només buscava una sortida personal a costa de convertir el referèndum en un drama fatalista.
Espada també és un exemple de la coqueteria catalana que ell mateix denuncia. Igual que Puigverd, creu que els catalans són covards perquè ell és un covard, i covards són els còmplices que es busca. Així com Espada creu que els catalans som xenòfobs perquè ell no se'n sortiria tan bé en una Catalunya lliure com el Sostres se n'ha sortit a Espanya, Puigverd creu que l'independentisme ens portarà pel pedregar perquè no es veu en cor de mantenir el prestigi en un pais lliure.
Espada, que s'ha fet un nom a còpia d'apuntar-se a discursos equivocats, ara vol que la història també s'equivoqui enviant un general Mola a Catalunya. Però els assassins de Barcelona i de Cambrils amenacen el conjunt d'Europa, no serveixen per articular una guàrdia mora. La resposta dels mossos i de la societat catalana ha demostrat fins a quin punt és inútil que l'Estat intenti fer veure que una Catalunya independent seria un forat negre per la seguretat del continent, com ja va insinuar Fernández Díaz després dels crims de Charlie Hebdó.
Aquest és el tema de fons. Mentre que els russos tenen mitjans per sostenir els seus deliris imperialistes, els espanyols van quedant superats per la realitat, a mesura que els catalans perden la por i que els ciutadans de la resta de l'estat es van europeïtzant i tenen més coses a perdre. El fet que la BBC i The Spectator citin un articulista com Bernat Dedéu i li diguin escriptor és un altre senyal que, encara que sigui lentament, gràcies a la democràcia i a internet alguns corrents de fons van canviant a Catalunya.