És sabut que quan La Vanguardia va reaparèixer després de la victòria franquista, els editors del diari van voler esborrar quatre anys d’història reprenent la numeració anterior a la Guerra Civil. Hi pensava mentre llegia el pròleg que Xavier Pla ha confegit a l’epistolari d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns Crema. En política tot és símbol, res no es pot pensar com a casualitat; ni tan sols el fet que Xammar torni a primera línia en plena ressaca del 155, presidida per Quim Torra.

El pròleg sap lligar molt bé les ratafies, els formatges i els mites sentimentals del president autonòmic català amb la nostàlgia que alguns intel·lectuals de la tercera via i del procés tenen del PSC dels anys noranta de Girona. Amb un instint finíssim per navegar el clima de reculada, l’estudi de Xavier Pla reprèn la conversa sobre Xammar allà on l’havien deixat Charo González o Arcadi Espada. És com si no hagués passat res des dels anys del tripartit. 

Em sap greu haver de dir que l’únic interès del pròleg és el talent camaleònic de l’autor. Em costa veure quina relació important més podria establir entre els personatges que circulen per les cartes de Xammar i l’esforç que l’estudi fa per lligar la vida de l’articulista a l’imaginari cultural espanyol, més o menys progressista. L’epíleg d’Amadeu Cuito és ideal per aprofundir en l’abisme que Espanya mira de crear, sempre que pot, entre la memòria personal dels catalans i els discursos acadèmics. 

El pròleg no s’entén sense les beques del Ministerio que el filòleg de Girona ha rebut els darrers anys per estudiar el periodisme d’entreguerres espanyol. Però tampoc s’entén sense el clima polític actual i les represàlies que August Rafanell va patir fa uns anys, després de publicar els primers estudis sobre Catalunya i Occitània. Igual que el pujolisme, el procés va voler conquerir el poder prescindint del pensament i la cultura i ara tot té una qualitat de globus sense vida i sense festa.

Si no situem bé els articulistes en el seu context és impossible entendre quina és la funció del periodisme i com s’escriu i per què s’escriu a la premsa. Xammar és fruit de la primera generació de periodistes que publiquen tenint Barcelona com a única capital de referència. El seu articulisme no es pot explicar sense el fracàs d’Eugeni d’Ors i la seva idea de Catalunya i d’Europa, però tampoc sense la influència que l’imaginari del Pantarca va tenir en el periodisme català. 

Xammar va escriure, igual que va viure, sobre una base que trontollava però que queda lluny dels Chaves Nogales, dels Jorge Semprún i dels diaris de Madrid, encara que hi publiqués articles. El periodisme s’exerceix en relació a les jerarquies que es consideren legítimes i a les possibilitats d’articular, a través dels fets, un ideal de ciutadà modern i, per tant, polític. Quan Xammar deixa d’escriure després de la guerra i diu que de la Catalunya ocupada només li interessen els silencis està fent periodisme, a la seva manera.

El pròleg d’aquest epistolari, doncs, té interès si ets capaç de veure com Xavier Pla s’estalvia d’explicar que Xammar volia promoure un alçament al Rif i un atemptat contra Alfons XIII. O com passa per alt la caricatura de Primo de Rivera que ressona en la famosa entrevista que li va fer a Hitler, quan el dictador encara era un cabdill de cerveseria. El filòleg de Girona ni tan sols es fixa en la sàtira que traspua la crònica del Putsch de Munich, publicada dos mesos després del pronunciamiento espanyol ―que va triomfar amb el suport de les faccions conservadores del catalanisme.

Podria posar més exemples, com ara el reportatge de la Txecoslovàquia de Masaryk, recollit a L’ou de la serp, que també apareix descolorit en el pròleg d’aquest copiós epistolari, que aprofita massa la capacitat propagandística dels volums gruixuts. Xavier Pla ressalta amb habilitat elements folklòrics, com ara la relació del periodista amb Tarradellas i Augusto Assía, però en rebaixa d’altres que ajudarien a comprendre l’estil pugilístic de Xammar i com s’ho va fer per mantenir-se dins del ring sense caure en el provincianisme, la pedanteria, ni menjar-se els mocs dels espanyols.

Ara que Espanya malda un altre cop per posar-nos a la màquina del temps amb la col·laboració dòcil però erudita del progressisme i del pujolisme melancòlic, trobo que val la pena recordar que vaig conèixer el president Torra el 2007, justament arran d’un article que es deia "Xammar, perdona’ls".