A la meva amiga Núria se li ha mort la mare. “Lluitadora en totes les adversitats”, va escriure a l’esquela. Just aquells dies llegia Viktor Frankl. Ja ho sabeu: internat en un camp de concentració el 1942, on va desenvolupar la teoria psicològica basada en l’existencialisme. Es va acabar titulant L’home a la recerca de sentit. Hi explica moltes coses, esclar. Entre les quals que una vida “activa” compleix amb la finalitat de brindar a l’home la possibilitat de fer, per exemple, una feina creativa. I que una vida “contemplativa” —potser més adequada en aquestes dates— et permet experimentar la bellesa, l'art o la natura.
No està malament com a sentit de la vida. Però l’autor, per experiència, palesa que una vida sense això, sense que pugui ser activa ni contemplativa, sense la possibilitat de crear o d’experimentar la bellesa, també té un sentit: mantenir-te dret davant el teu inexorable destí. De manera que tots els aspectes de la vida són significatius, també el patiment. I no cal anar a l’extrem d’un camp de concentració. Patir, patim tots. El patiment és part de la vida. Com el destí —suposo— i la mort —segur—. Tal com està feta la vida, l’existència quedaria incompleta sense patiment. Però és el patiment el sentit de la vida? No. És l’actitud amb la qual s’accepta aquest patiment el que dota de sentit la vida. La dignitat i la valentia. I diria que la mare de la Núria o els meus pares —a qui no deixaré mai de retre homenatge—, els qui ens han precedit en definitiva, això ho han entès millor que nosaltres sense necessitat de llegir gaire. Lluitadors en totes les adversitats.
La salvació de l’home consisteix en l’amor i passa per l’amor
De tota manera, per alegrar una miqueta aquest 15 d’agost, el dia més festiu de tots els festius. Dia de Santa Maria i de les festes majors trobades, us diré que podem trobar en la cruesa de Frankl un passatge sense el qual el que s’explica més amunt tampoc té sentit. És quan explica el que et queda quan tot s’ha perdut. El que realment dona sentit a la vida. Un dia que Viktor Frankl caminava penosament, durant quilòmetres i quilòmetres, relliscant al gel, pensava només en la seva dona. I escriu: “Vaig comprendre per primera vegada la veritat continguda en les cançons dels poetes i proclamada com el coneixement suprem per tants pensadors: l’amor és la meta última i més alta a la qual pot aspirar un home”. La salvació de l’home consisteix en l’amor i passa per l’amor. Un home —o una dona— sense res, a qui li han pres tot, en la desolació més absoluta, quan l'única cosa que pot fer és suportar el patiment… encara pot conèixer la felicitat, ni que només sigui un instant, si contempla l’ésser estimat. Pum.
Potser això és una cosa que l’aturada estiuenca ens permet veure millor. Però, en el fons, en el fons, quan la vida ens permet, per exemple, fer una feina creativa, la fem perquè ens estimin. I això no ho va dir cap neuròleg, cap psiquiatre, ni cap filòsof. Ho va dir un entrenador de futbol. I tenia raó.