Els focus són damunt els republicans. I no són pocs els entusiastes a sucar-hi pa. Però no és només ERC que ha patit una forta davallada electoral, perdent més d’un terç dels seus electes al Parlament, immers en un cicle a la baixa. La CUP n’ha perdut més de la meitat. I els Comuns, una quarta part. L’aposta dels Comuns per enrocar-se i provocar la caiguda del Govern Aragonès, no només no els ha proporcionat cap mena de rèdit, sinó que encara dificulta més un tripartit que, ara per ara, sembla una entelèquia. El frenesí per fer president Salvador Illa, sense línies vermelles de cap mena, contrasta amb la determinació a fer caure el Govern d’ERC. Plou sobre mullat després dels pactes de Comuns amb la dreta espanyolista a Barcelona (Ciutadans primer i el PP més tard) sense cap mena de pudor. En ambdós casos, era un pacte amb els republicans com a damnificats.  En particular, el 2021, quan els Comuns van participar i es van beneficiar d’un cordó sanitari contra Maragall. Oblidar, com si res, que va ser així seria temerari.

Paradoxalment, mai s’havien desplegat tantes polítiques amb un accent a l’esquerra. I, en canvi, el resultat electoral ha deixat tocades les forces a l’esquerra del PSC mentre —per contra— ha rellançat el PP, malgrat que VOX ha resistit. A més d’Aliança Catalana. Tots tres, PP-VOX-AC, compartint discurs, amb pocs matisos i en paral·lel, respecte a la immigració i a la delinqüència. Les urnes els han premiat mentre castigaven el conjunt de les esquerres. Alguna reflexió mereixeria. Com la qüestió concreta del Hard Rock, si finalment el que succeeix és que Comuns perd a continuació tota la seva representació a Tarragona. Més que premiar l’oposició al Hard Rock l’electorat l’hauria castigat. O en el millor dels casos ha estat un tema que no ha interessat a les majories polítiques i socials.  

Tota contribució a superar un impàs permanent que no permet avançar és més necessària que mai en una conjuntura en què les ombres s’ha fet tan denses que albirar la llum és ara un atzucac

És una dada objectivament molt òbvia. I que hauria de convidar a reflexionar. El conjunt de les forces a l’esquerra del PSC, partit que es mou en un eix socioeconòmic proper a Junts, sumen ara 30 diputats al Parlament, 30 de 135. És a dir, menys d’una quarta part de l’hemicicle. On han anat el gruix dels vots que han perdut? Bàsicament al PSC i a Junts. O a l’abstenció. Però amb una diferència significativa. I és que Junts, amb el legitimisme per bandera, únicament ha tret un punt i mig percentual més que el 2021. Per contra, el PSC ha millorat cinc punts el seu resultat. De fet, el PSC, amb el resultat de 2021, també hauria guanyat a Junts que ara no ha fet més que igualar el percentatge de vots d’ERC el 2021: un 21 % dels vots. Un balanç migrat doncs que remata la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme i les conseqüències que això té. Puigdemont només podria ser investit amb el suport del PSOE. I que la restitució depengui del PSOE —que ja ha dit que ni parlar-ne— diu tot del caràcter que prendria aquesta.

Seguir fent volar coloms instal·lats en una retòrica de política-ficció entre incendiària i èpica què ha aportat? Generar constantment expectatives per damunt de les possibilitats només porta al desencís. I això, malgrat que la campanya juntaire ha aparcat el verb més fantasiós. Tal vegada esperant recuperar aquells 70.000 vots que va fer el PDCAT el 2021, acompanyat del suport explícit del president Pujol. I, així i tot, insistim, la proposta legitimista, centrada en la restitució de Puigdemont, ha fet el mateix resultat que ERC el 2021. Que ERC s’hagi endut una trompada pot ser motiu d’enorme satisfacció. Però és un consol, a l’hora de la veritat, enverinat. Perquè precisament, com un peix que es mossega la cua, ara Puigdemont no té cap marge realista ni tan sols per ser investit i ja no diguem per desplegar cap mena de proposta rupturista.

I precisament per això es va revelar tan honest l’ara empresari David Madí, als micròfons de Catalunya Ràdio amb Ricard Ustrell. Quan apuntava justament que el resultat de l’aposta legitimista de Puigdemont ha embarrancat. El terç llarg de diputats perduts per ERC i els perduts per la CUP arriba a 18 i, en canvi, Junts tot just ha fet tres diputats més. Madí fa temps que medita sobre aquesta qüestió i que comparteix reflexions sobre la deriva de l’independentisme i el que ell anomena ‘guerra civil’. I ha fet —decidit— compartir-ho ara en format de llibre que deu estar al caure perquè —fins on sé— ja està al forn. Si l’assaig de Madí, en desconec el títol, és tan honest com les reflexions que va fer a ca n’Ustrell per analitzar el resultat electoral, serà una d’aquelles lectures recomanable per a propis i estranys. No perquè calgui estar d’acord amb les seves receptes, ni tan sols amb la seva anàlisi, sinó perquè obre públicament un debat que fins ara ha estat emocionalment segrestat amb un resultat final —avenç notable del PSC i el PP i retrocés indy— que parla per si sol. Tota contribució a superar un impàs permanent que no permet avançar, obrint una nova fase que permeti mirar endavant, és més necessària que mai en una conjuntura en què les ombres s’ha fet tan denses que albirar la llum és ara un atzucac.