No s’entén que el pacte PSC-ERC no concreti si els republicans entraran a formar part del Govern que amb el seu suport presidirà Salvador Illa. I en quines condicions. És una dada prou important que no s’entén, o prou que s’entén, que no formi part de la consulta als militants.

Sense anar més lluny, el pacte preveu la creació d’un nou Departament de Política Lingüística. La qüestió immediata és si el conseller serà del PSC. A algú se li acut algun nom per estar tranquils? Tothom sap que, sense canvis legislatius d’àmbit estatal, la política lingüística a Catalunya la continuaran determinant els jutges amb la ferocitat amb què ho han fet fins ara. I això, tot i que ara vulgui, tampoc depèn del PSC.

Anem ara al concert econòmic solidari. Segons com es miri, és tant com dir que el concert basc és insolidari i, d'aquesta manera, es rebutja com a opció. Per tant, el que pugui ser ja no serà el mateix. Ara bé, es parla d'"impulsar” un canvi estructural, però el pacte no el subscriu ni compromet cap de les parts que tenen poder de decisió en aquest assumpte. El PSC té moltes virtuts i moltes capacitats, però en aquest camp no és l’interlocutor vàlid, perquè no té prou poder de decisió en aquesta matèria. Recordeu que en algun moment el PSC va fer seva la reivindicació del dret a decidir, fins que no va tenir més remei que desistir primer i mobilitzar-se en contra a continuació. Per què no s’ha exigit almenys el compromís del govern espanyol, del PSOE i de Sumar? De vegades, tan sospitós és el que es diu com el que no es diu. Només un detall no aclarit. Què passarà amb els inspectors d’Hisenda de l’Estat?

És comprensible que la cúpula d’ERC vegi en el pacte l’estratègia que més convé i tenia prou arguments de país i de partit per defensar-lo, però s’ha inventat una pel·lícula increïble que potser té un efecte bumerang. Ho deia Núñez, al soci no se’l pot enganyar

Tal com es va anunciar l’acord per part d’Esquerra Republicana, si tan convençuts estaven els seus patrocinadors d’un “acord històric”, per què van derivar l’anunci a una portaveu i no ho van fer amb la solemnitat pròpia dels acords històrics els líders del partit que l’han negociat i l’han aconseguit? I per què feia tothom tan mala cara? I com és que el PSC no ho celebra a bombo i plateret? A qui tenen por?

L’acord PSC-ERC és en si mateix una magnífica i encomiable declaració d’intencions. Era i és obvi que la cúpula d’Esquerra Republicana no s’ha plantejat cap altra estratègia que pactar amb el PSC i fer president Salvador Illa. I cal dir que és fins a cert punt comprensible, perquè és la manera de mantenir una quota de poder autonòmic i, tàcticament, deixaran Junts per Catalunya a l’oposició i potser sense el lideratge de Carles Puigdemont que tant els obsessiona.

Votaran els militants d’ERC sense saber si s’entra o no s’entra al Govern?

Tanmateix, la cúpula d’ERC tenia i té prou arguments per justificar un cop més el pacte tripartit. Podien dir: podem i volem governar, evitar noves eleccions, perquè el país no pot esperar, anar per feina i acordar un pla de govern amb tot el que està empantanat en l’àmbit de l’energia, les infraestructures, l’educació i la sanitat... Atès que amb Junts i la CUP no sumen majoria i que ha quedat palès que les tres forces independentistes tampoc són capaces de treballar plegades, l’opció de construir país amb les aliances que calguin resulta tan necessari com urgent. I això ben explicat hauria estat més convincent que no pas aquesta pel·lícula de fer Illa president per la Catalunya independent, que, pel que es veu, s’està rebent en alguns sectors de la militància com un insult a la seva intel·ligència. I això, més que el pacte en si mateix, és el que pot tenir un efecte bumerang en la consulta a les bases, perquè, com va dir Núñez, al soci no se'l pot enganyar. Van declarar que l’acord s’havia aprovat gairebé per unanimitat, però van haver de suplicar a les delegacions contràries a l’acord, Girona, Lleida i Pirineu, entre d’altres, que no fessin soroll abans de la consulta de divendres.