Com ja sap tothom, el soci hegemònic i CEO del Grup META (propietària de la missatgeria instantània WhatsApp i de les xarxes socials Facebook, Instagram i Threads), Mark Zuckerberg, ha eliminat els sistemes de fact-checking o verificació a posteriori dels continguts de les seves xarxes socials per —pel que sembla— eixamplar substancialment l'àmbit de la llibertat d'expressió, i ha desfet el sistema que havia establert el 2016 per a impedir les fake news i s’ha alineat inequívocament amb X (antic Twitter), de l’oficiós número dos de Donald Trump, Elon Musk, i amb el mateix president dels EUA, al mateix temps que traslladava els serveis d'edició de les seves xarxes socials de l'hegemònicament demòcrata Califòrnia a l'hegemònicament republicana Texas. Al mateix temps, demanava la intervenció de la nova Administració Trump per salvar el seu grup empresarial de la nova regulació normativa digital de la Unió Europea (UE).
El problema no és que hi hagi molta llibertat d'expressió, sinó, precisament, que n’hi ha poca
Coincideix aquesta “rendició” de Zuckerberg amb l'ofensiva mediàtica, financera i digital d’Elon Musk a favor de les extremes dretes europees en els pròxims processos electorals, la qual cosa hauria d'aproximar-nos a una idea de la transcendència d'aquesta greu divergència entre unes i altres visions de la llibertat d'expressió. Vet aquí la importància d'entendre aquesta llibertat i reconèixer el seu perímetre i delimitació.
Vagi per davant dels EUA i la UE (en general no sols els 27, sinó els 46 estats membres del Consell d'Europa, que reconeixen la jurisdicció del Tribunal Europeu de Drets Humans —TEDH— en la interpretació de la Convenció Europea de Drets Fonamentals i Llibertats Públiques de 1949-CEDH), tenen una diferent concepció de la llibertat d'expressió. Als EUA mai és delicte cremar la bandera de les barres i estrelles, però tampoc és delicte cremar una creu de foc al jardí o a l'hort d'una persona afroamericana —moltes de les quals, per cert, prefereixen l'adjectiu black. La cultura jurídica dels EUA i la jurisprudència del seu Tribunal Suprem sacralitzen la llibertat d'expressió (freedom of speech) a l'empara de la seva First Amendment (primera esmena a la seva Constitució) i exclouen la possibilitat que existeixin delictes d'odi. Només l'apel·lació inequívoca i potencialment eficaç a la comissió certa i més o menys immediata d'un delicte violent pot ser objecte de repressió penal. És un concepte negatiu, que prohibeix tot acotament d'aquesta llibertat, propi d'un concepte individualista —llibertari— de la llibertat d'expressió.
Per contra, la UE va promulgar una decisió-marc el 2008 perquè tots els seus estats membres (EM) regulessin els delictes d'odi com a límits a la llibertat d'expressió, basant-se en una jurisprudència del TEDH que considerava que les manifestacions més greus del discurs d'odi o de la discriminació contra persones d'aquests col·lectius vulnerables o històricament discriminats no podrien basar-se mai en la llibertat d'expressió i, en conseqüència, podrien —i fins i tot haurien de ser— penalment sancionades. Tots els EM van regular després la tipificació penal dels delictes d'odi.
Llavors, en el context de la UE i del Consell d'Europa, en el qual impera la jurisprudència del TEDH, regeix un concepte comunitarista de la llibertat d'expressió, diferent del concepte dels EUA. Vet aquí l'article 20 de la Constitució de l'Estat espanyol (1978), que reconeix el dret a rebre i transmetre lliurement informació veraç, i limita aquest dret al dret de tots al seu honor i a la seva imatge i en els altres drets reconeguts a la Constitució, entre els quals el capital dret a no ser discriminades les persones susceptibles de ser-ne, com a membres de col·lectius vulnerables i històricament discriminats.
El mateix article 20 de la Constitució distingeix entre el dret de comunicar i rebre informació veraç respecte del dret a la lliure difusió de pensaments, idees i opinions, per al qual no es fixa aquest límit de la veracitat. És a dir, enfront de la libèrrima expressió i difusió d'opinions i idees, la lliure expressió i difusió de les informacions requereix el requisit de la seva veracitat. Per això es van regular la protecció civil i penal del dret constitucional a l'honor personal i a la privacitat o els termes gairebé absoluts del dret de rectificació respecte de les informacions que ens afectin.
En l'àmbit públic la jurisprudència nord-americana desconeix aquestes diferències europees, però en l'àmbit privat (intracorporatiu, per exemple: universitats, empreses, fundacions i associacions), potser com a reacció a la falta de control judicial sobre la veracitat de la informació, es desenvolupa un ampli control de les opinions i informacions difoses en aquest àmbit privat, que pot arribar fins a l'anomenada “cancel·lació” sense que la persona perjudicada pugui, en general, obtenir una reparació judicial, perquè el libertarisme individualista de la first amendment protegeix també el dret de regulació interna d'aquestes entitats corporatives.
Per això existeixen diferències entre la lliure expressió d'opinions i la lliure expressió d'informacions, i existeixen les diferències de tracte normatiu i, sobretot, jurisprudencial entre el sistema jurídic dels EUA i l'europeu.
Definir la veracitat de les informacions
Com ja hem dit abans, en els nostres sistemes jurídics europeus no és similar la protecció de la llibertat d'opinió respecte de la llibertat de difusió de la informació. La difusió de faules o mentides (fake news) té els seus límits en els sistemes jurídics europeus en el dret a l'honor personal i en la sanció als greus discursos d'odi, a la qual ja he fet referència.
En aquest context, la Unió Europea i altres sistemes democràtics van impulsar la creació d'eines i empreses de verificació dels continguts (fact-checking) de les informacions mediàtiques o de les xarxes socials, els anomenats fact-checkers. Però, funcionen com correspon? En aquestes pàgines d'ElNacional.cat la periodista Beatriz Talegón se n’ha pronunciat rotundament en contra pel biaix ideològic, per a ella evident, de molts d'aquests fact-checkers. Tampoc funciona aquest control per a l'activista social italiana Simona Levi, segons ha escrit recentment a VilaWeb, per tractar-se de controls a posteriori que només aconsegueixen els continguts informatius i no la verificació de l'origen i finançament de la informació.
El debat hauria d'ampliar-se també al mateix funcionament dels motors de cerca i als algoritmes que potencien biaixos determinats. Tingui's en compte el molt recent anunci de Mark Zuckerberg que hi hauria molta més política a les xarxes socials de META (Facebook, Instagram i Threads).
En qualsevol cas, cap verificador o fact-checker va impedir la difusió de grandíssimes falsedats en perjudici de polítics independentistes catalans en l'anomenada Operació Catalunya. Les mentides respecte de l'existència de comptes a Suïssa del president Artur Mas i del llavors alcalde de Barcelona, Xavier Trias, van ser determinants perquè el primer no obtingués la majoria absoluta que li prometien les enquestes a les eleccions catalanes de 2012 i el segon perdés per molt poca diferència enfront de la després alcaldessa Ada Colau a les locals de 2015. I què dir de la influència de la difusió per la Sexta i pel seu director d'informatius, Antonio García Ferreras (parella de la propietària de la fact-checker Newtral, Ana Pastor), abans de les estatals de 2016 de la faula de l'existència de comptes en paradisos fiscals de Pablo Iglesias.
No hi ha dubte que el biaix ideològic de determinats verificadors no resoldrà el problema a Europa de la llibertat d'expressió (singularment una llibertat que ha de funcionar no sols contra el poder, sinó contra els poderosos). Però, davant el torrent d'informacions sociopolítiques extremistes de les xarxes socials propietat de Musk o Zuckerberg, tampoc vindrà la solució, per descomptat, de mecanismes de censura com els aplicats al canal de televisió Russia Today per la Comissió Europea al començament de la guerra d'Ucraïna, fa ara gairebé tres anys. Les úniques solucions possibles haurien de venir des d'una estratègia comuna de la Unió Europea, basada en l'autoregulació i en el control judicial, en el marc del vigent Reglament europeu de Serveis Digitals (DSA) que tant odien Musk i Zuckerberg.
Ampliar la llibertat d'expressió
D'altra banda, vam conèixer fa dies la proposta del president del Govern de l'Estat, Pedro Sánchez, en el Fòrum de Davos, respecte de la supressió de l'anonimat de les persones que intervinguin a les xarxes socials, precisament davant la supressió dels controls de verificació (fact-checking) anunciats per Zuckerberg respecte de les xarxes socials de la corporació META (Facebook, Instagram i Threads), com ja els havia suprimit Musk a X (antiga twitter) quan va comprar la seva empresa editora. Segons Sánchez (que no va fer sinó actualitzar velles propostes del Govern Rajoy), la supressió de l'anonimat a les xarxes socials és determinant per a penar el ciberassetjament, les calúmnies, les injúries i els discursos d'odi a les xarxes socials; és a dir, per delimitar els límits de la llibertat d'expressió reconeguts a l'article 20 de la Constitució i a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans.
Sembla, aquesta, una proposta que connecta amb un problema real de la difusió d'opinions i informacions a les xarxes socials, com és el problema d'identificació de la persona o persones que es troben darrere d'aquest nickname o sobrenom que emet opinions que sobrepassen els límits de la llibertat d'expressió, ja sigui per vulnerar els drets fonamentals d'altres persones al seu honor o privacitat, bé per divulgar greus discursos d'odi respecte de persones de col·lectius vulnerables o històricament discriminats i, per tant, que corren el risc objectiu de despersonalització. Però són molts els inconvenients de suprimir l'anonimat, que està possibilitant en molts casos la difusió d'idees, opinions i informacions a persones que, per les seves circumstàncies personals (ocupació, gènere, pertinença a determinada minoria…), temen el resultat d'aquesta difusió. En realitat l'anonimat a les xarxes socials atén els interessos de la llibertat d'expressió de les persones menys empoderades, de les persones més vulnerables. Pensem en una persona de Kenya, on l'homosexualitat és delicte, que confessa la seva opció sexual, o en un ciutadà iranià o saudí que comunica que abandona la seva religió musulmana.
La llibertat d'expressió és incompatible amb qualsevol classe de censura prèvia i d'intervenció administrativa. La sanció del ciberassetjament, de les injúries, calúmnies i discursos greus d'odi només pot ser competència del Poder Judicial, l’únic que pot jutjar crims en una democràcia. El Ministeri Fiscal i la Policia Judicial necessiten, sota control judicial, investigar la veritable identitat de l'usuari acusat d'un delicte d'expressió a les xarxes socials, per al que existeixen diverses eines, sense perjudici de l'obligació de col·laborar de les empreses titulars de les xarxes socials amb l'Administració de Justícia, sota imputacions de greus delictes si ometen fer-ho.
En aquest context millor li seria al PSOE (ep, també el PP ha expressat la seva idea de suprimir l'anonimat a les xarxes socials) proposar a la major part de la investidura (178/350 diputats) mesures precises i eficaces per a ampliar la llibertat d'expressió, i evitar processos judicials que poden acabar (sobretot en els òrgans judicials més propicis al lawfare) en la condemna penal de persones per opinions o discursos que haurien de ser considerats interiors sempre, de conformitat amb la jurisprudència del TEDH i del mateix Tribunal Suprem dels EUA, al perímetre de la llibertat d'expressió. Per això és necessària la urgent despenalització dels delictes d'expressió (injúries a la Corona, ultratges a les banderes, contra els sentiments religiosos i de lloança al terrorisme), i traslladar la protecció penal de les víctimes del terrorisme a la regulació dels delictes d'odi. Aquesta reforma del Codi Penal també haurà de deixar molt clar que només són punibles els discursos d'odi greus i delimitar molt bé els col·lectius protegits, que han de cenyir-se als històricament discriminats o actualment vulnerables. I hauria de ser acompanyada de la supressió de les infraccions administratives de la “llei mordassa” a les llibertats d'expressió, reunió i manifestació.
El problema no és que hi hagi molta llibertat d'expressió, sinó, precisament, que n’hi ha poca. El problema sempre seran les seves restriccions, singularment quan parlem de les persones més vulnerables i menys empoderades.