El temps passa molt de pressa, encara que políticament el temps sembli estancat. “Tornar sempre és la millor part de l’aventura” va escriure Valtònyc dissabte passat en anunciar per sorpresa que tornava a casa per deixar enrere sis anys d’exili injustificat. Ho va anunciar a X amb la inclusió d’unes emotives imatges i un text ben explícit: “Gràcies per haver-me acompanyat durant aquests sis anys d’exili i ara també en aquest primer trajecte de tornada a casa. Per tot el que hem lluitat, rigut, viscut i plorat”, ha piulat Valtònyc, en referència al president Puigdemont, qui, com es veu en una de les fotografies, ha fet part del recorregut en cotxe amb el raper. Valtònyc retorna després d’accedir a la interlocutòria, com aquell qui diu per casualitat, i assabentar-se que el delicte havia prescrit. I és que resulta que el jutjat va “oblidar-se” de comunicar a les parts aquesta circumstància des del mes de març i sense una confirmació per escrit era arriscat fer el pas que ha fet ara amb les euroordres pel mig. Quina crueltat! Una justícia així és, llastimosament, injusta i inhumana. El pròxim 21 de novembre, Valtònyc haurà d’afrontar una nova cita judicial a Sevilla per un presumpte delicte d’amenaces agreujades per haver animat a matar guàrdies civils durant una actuació a Marinaleda el 31 de març de 2018. Està clar que volien jutjar-lo mentre encara era a l’exili. Veurem què passa, perquè, en el cas que Junts arrenqui al PSOE l’amnistia, el jove raper mallorquí seria un dels resistents exonerats.

L’anunci d’aquest feliç retorn a casa de Valtònyc coincidí dia per dia, el 28 d’octubre, amb el 50è aniversari de la detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya. Algú que no conegui la història o que no hagi viscut aquell fet, no copsarà que el cop de la policia franquista a l’oposició democràtica el 28 d’octubre de 1973, en realitat, va tenir un efecte positiu. A partir d’aquell moment, l’Assemblea es va convertir més que mai en el motor del canvi polític, encara que finalment no aconseguís, perquè tampoc no depenia tan sols de Catalunya, la ruptura democràtica real amb la dictadura. La transició, tan venerada pels que van boicotejar-la des del primer dia, reflectí un conjunt de debilitats que van condicionar el règim posterior, el del 78. El 1970 Lluís Llach es va exiliar per unes declaracions fetes a Cuba contra la dictadura franquista i no va tornar fins al febrer del 1974, al cap de quatre anys. No cal ser molt perspicaç per adonar-se que en aquells primers anys de la dècada dels setanta l’ambient polític estava canviant, almenys per a l’oposició, malgrat que el règim dictatorial continués reprimint sense miraments: el 2 de març de 1974 va executar Salvador Puig Antich a garrot, que és el mètode singular espanyol d’aplicar la pena capital als condemnats, i que Francisco de Goya, un dels pares de l’art modern, va saber representar tan bé. El garrot utilitzat per assassinar Puig Antich va estar exposat fins l’11 de novembre de 2002 en una de les sales del Museu que la Fundació Camilo José Cela té a Padrón (Galícia). L’Espanya negra que tant els dol, però que reprodueixen a cada instant.

Retornar de l’exili no garanteix res políticament. Només vol dir que d’alguna manera has aconseguit resistir la repressió, sobretot si el retorn no va acompanyat d’acotar el cap. En un altre article ja vaig advertir-los de la diferència entre el capteniment de Meritxell Serret, Anna Gabriel i Clara Ponsatí respecte del retorn acollint-se a la mateixa norma jurídica. La manera de captenir-se, de presentar-se, de les dues primeres, no tenia res a veure amb l’actitud de l’eurodiputada independent de Junts. El contingut de la forma té una forta càrrega simbòlica que desactiva els malintencionats. Cal tenir instint de victòria per generar il·lusió entre els decebuts, encara que l’hipercriticisme de Ponsatí faci que la vessi sovint, almenys a parer meu. No sé si Puigdemont desfarà el camí de l’exili aviat, perquè l’amnistia que tothom dona per feta no és tan segura. El PSOE, com a bon partit espanyol i espanyolista, està avesat a mentir. Els dirigents actuals del PSOE no són els que van muntar els GAL, però políticament han crescut en l’atmosfera pútrida de l’antiterrorisme terrorista de Felipe González i Alfonso Guerra, sense que n’hagin assumit la culpa o n’hagin demanat perdó. Per tant, com va dir Javier Solana a Els matins de TV3, en una entrevista amb Ariadna Oltra de divendres passat, tota negociació es basa en la confiança entre les parts. L’antic ex de tot, també portaveu del govern d’Espanya (1985-1988) quan els GAL encara estaven actius, ho destacava per menystenir la necessitat que calgui un mediador o un verificador o el que nom que es vulgui posar a la figura que ajudi a fiscalitzar els acords del PSOE amb Junts. Negar l’eficàcia d’aquesta figura en una negociació, seria com si Solana negués la seva feina com a secretari general de l’OTAN o com a Míster PESC, que no va fer altra cosa que actuar de mediador en tota mena de conflictes.

El PSOE, com a bon partit espanyol i espanyolista, està avesat a mentir. Els dirigents actuals del PSOE no són els que van muntar els GAL, però políticament han crescut en l’atmosfera pútrida de l’antiterrorisme terrorista de Felipe González i Alfonso Guerra, sense que n’hagin assumit la culpa o n’hagin demanat perdó

Estem entrant en el període en què els rumors, les notícies falses i els invents esperpèntics ens ofegaran amb el discurs de la frustració o de la mentida. Les admonicions dels malintencionats, colonitzats com estan per la mentalitat espanyola avesada a la trampa, es creuran la primera ximpleria que sentin en una tertúlia de La Sexta o bé que llegeixin en un article de Jordi Évole, especialitzat a capgirar la realitat fent veure que descobreix la veritat. El 2013, Marc Argemí va publicar el llibre Rumors en guerra. Desinformació, internet i periodisme (A Contravent). En aquest estudi, el meu amic Argemí, que és periodista i dirigeix Sibilare, una consultora estratègica en rumors i credibilitat, explica que el juny del 1940 Hitler ja estava utilitzant la desinformació amb un objectiu militar i que la Gran Bretanya va reaccionar, per no quedar-se enrere, amb la fabricació d’un total de 8.736 rumors. Els rumors es difonen ràpidament, i es transformen a mesurar que passen de boca a orella, com si estiguéssim jugant al joc del telèfon, o es naturalitzen en els mitjans de comunicació fins al punt, diu ell, que poden provocar fallides empresarials, depressions i suïcidis o el pànic polític general. Fins que no es resolgui la incògnita de la investidura, viurem una temporada de rumors interessats.

El rumor inspirat, el rumor difós amb l’objectiu de confondre l’enemic, és sempre el pitjor. Busca influir des de fora en una negociació en la qual no es té ni veu ni vot. Això és el que passarà ara. Els poso un exemple. Quan Alberto Núñez Feijóo es trasllada a Brussel·les i diu que s’ha reunit amb el comissari europeu de Justícia, Didier Reynders, i que aquest li ha assegurat que vetllarà perquè l’amnistia no vulneri l’estat de dret, menteix. En especial perquè el delicte que Feijóo demana a Reynders que persegueixi, el de malversació, que és l’únic que podria examinar aquest comissari, només seria de la seva competència i seria un delicte si els cabals suposadament malversats provinguessin de fons europeus. Embolica que fa fort i els periodistes reprodueixen les paraules de Feijóo sense un procés de verificació com el que acabo de fer jo. Els millors propagandistes dels rumors falsos, les notícies esbiaixades i altres xacres de la política i dels mitjans de comunicació són, precisament, els que n’haurien de dubtar sempre i per principis. L’independentisme hauria de seguir la recomanació del gran novel·lista francès André Maurois, coneixedor a fons de l’ànima humana, amb la qual convidava tothom a imposar-se una regla de conducta ben senzilla: “no repetir mai una afirmació malèvola sense contrastar abans si és certa”. L’escepticisme polític és legítim, però apuntar-se al derrotisme és frustrar encara més les possibilitats de guanyar.

Entretant, el PSOE convoca una consulta interna per avalar el pacte amb Sumar mentre hi cola l’aval, també, a les negociacions, sobretot, amb Junts, que, si es concreten tal com està previst, seran les més dures de pair per als votants del PSOE. Amb aquest “dones suport a l’acord per formar un govern amb Sumar i aconseguir el suport d’altres formacions polítiques per arribar a la majoria necessària?”, es percep que Pedro Sánchez s’està preparant per encaixar un bon cop. Veurem quina mena de rumors, falsedats i interpretacions capcioses provoca aquest pas per tal de satisfer la catalanofòbia de la societat espanyola. Com més exagerats es mostrin, més bo serà l’acord per als independentistes.