És quan els partits surten malparats de les eleccions i els seus membres perden totes les quotes de poder, i sobretot els ingressos i les repartidores que se’n derivaven, que es destapa la caixa dels trons i aflora sense cap commiseració la crisi interna larvada durant els anys de bonança i que precisament per aquest motiu romania somorta i callada. Aquesta és, si fa no fa, la posició en què es troba actualment ERC i per la qual han passat, en un moment o altre, pràcticament totes les forces polítiques. La diferència és que la històrica formació de Francesc Macià i Lluís Companys es pot considerar que és una experta en aquesta mena de situacions, a la vista de les nombroses crisis viscudes i patides al llarg de la seva existència.

Després de quatre patacades seguides a les urnes, en les quals ERC ha perdut 302.274 vots a les municipals del 2023, 408.839 a les espanyoles del mateix 2023, 508.726 a les catalanes d’aquest 2024 i 372.792 a les europees també del 2024, fruit del càstig de l’electorat independentista per la renúncia a fer efectiva la separació d’Espanya el 2017 i el retorn des d’aleshores a la via autonomista de tota la vida, és normal que l’harmonia interna s’hagi trencat i s’hagi obert la veda en busca de culpables. Per això Sergi Sabrià, el cap de turc —o l’instigador?, ves a saber— del monumental escàndol dels cartells ofensius contra els germans Pasqual i Ernest Maragall a compte de l’Alzheimer apareguts a la campanya dels últims comicis locals, ha plegat de viceconseller d’Estratègia i Comunicació del Govern disparant contra Oriol Junqueras, que com a màxim dirigent del partit durant tot aquest temps se suposa que hauria de ser el principal responsable del que ha passat.

Qui ha estat la mà dreta de Pere Aragonès els últims anys no s’ha mossegat la llengua per lamentar que “hi ha qui ha enfangat fins a límits insospitats un debat intern imprescindible” i retreure que “sentia dir frases com que calia rentar els llençols a casa”, en referència a la reacció que va tenir l’ara expresident d’ERC en conèixer el manifest de dirigents disfressats de militants que li assenyalava la porta de sortida. L’estratègia del fins fa quatre dies líder del partit ha consistit a fer un pas enrere, però amb la intenció de tornar-se a situar al capdavant en el congrés nacional fixat per al 30 de novembre. I justament això és el que li qüestiona la majoria de companys de viatge. “La conclusió que en trec és que desgraciadament hi ha a qui no li importa ni el partit ni la militància ni la ciutadania, només l’ambició i el desig personal de controlar una organització per fer-se-la a mida”, ha sentenciat Sergi Sabrià, recollint un sentiment ampli dins de la formació contrari que continuï.

El cas dels cartells sobre Pasqual i Ernest Maragall, que cada dia que passa es complica més, és la millor mostra que qui juga amb foc es crema

Dit d’una altra manera, a Oriol Junqueras no el volen més. El que està per veure, un cop desencadenada una guerra oberta a plena llum del dia, és si es donarà per al·ludit i entendrà que la seva etapa com a factòtum inqüestionable d’ERC s’ha acabat o si plantarà cara i presentarà batalla. Un cop començada la pugna és possible qualsevol cosa i més aviat fa l’efecte que els episodis més cruents de la confrontació encara no han arribat. Fins ara, el numeret al voltant del pacte amb el PSC per incorporar-se al govern de Jaume Collboni a l‘Ajuntament de Barcelona, el cas del manifest que demana una renovació a fons, el capítol dels lamentables cartells sobre l’Alzheimer de Pasqual i Ernest Maragall que haurien de fer enrojolar tothom amb un mínim de decència, o les declaracions cada vegada més pujades de to entre els detractors de qui també va ser vicepresident del Govern i el seu entorn semblen la punta de l’iceberg d’un conflicte que encara no ha assolit la màxima virulència, però que cada cop s’hi acosta més. I és que els temps són tan moguts que fins i tot un personatge com Josep-Lluís Carod-Rovira, modèlic a l’hora de no interferir en el debat intern des que va deixar la direcció del partit, ha aprofitat les circumstàncies per preguntar-se per què la formació no fa servir, ara que pot fer-ho, el català al Congrés, en una clara invectiva al paper de Gabriel Rufián.

Tot plegat, a més, coincideix en un escenari en què a ERC li toca decidir què fa amb la investidura del nou president de la Generalitat un cop el compte enrere de la repetició electoral ja fa quinze dies que ha començat a córrer i en què precisament la situació de crisi interna que travessa no l’ajuda gens ni mica a l’hora de prendre la decisió sigui quina sigui. De fet, en aquests moments el panorama que té davant és tan complicat que faci el que faci serà com sortir del foc per caure a les brases: el foc de donar suport a una investidura del candidat del PSC, Salvador Illa, amb el desgast entre el públic sobiranista que això li representarà, o de donar suport a una investidura de l’aspirant de JxCat, Carles Puigdemont, que aritmèticament està condemnada al fracàs, i les brases de la repetició dels comicis a risc de perdre el poc que li queda. Si una solució és dolenta, l’altra és pitjor.

Malgrat tot, potser l’opció de decantar-se per l’exministre de Sanitat sigui en el fons la sortida menys traumàtica, tot i que d’entrada no ho sembli, en la mesura que li permetria tirar la pilota endavant i confiar que el temps, una vegada feta, això sí, la corresponent neteja interna, curi les ferides. ERC ja ho ha hagut de fer altres cops, això de replegar-se per intentar refer-se. Per no retrocedir fins a la Segona República Espanyola, n’hi ha prou de recordar com del 1980 —la data de les primeres eleccions catalanes— ençà al partit li ha tocat superar escissions com les de Joan Hortalà (Esquerra Catalana), Àngel Colom (Partit per la Independència) o Joan Carretero (Reagrupament) —totes van acabar a l’òrbita primer de CDC i després del PDeCAT— o desfetes electorals com la de Joan Puigcercós que va desencadenar precisament l’arribada d’Oriol Junqueras.

Amb ell al capdavant, el partit havia aconseguit finalment guanyar el pols de l’hegemonia dintre de l’espai sobiranista a CDC, encara que fos quan ja no es deia així, sinó PDeCAT o JxCat, però de poc li ha servit, perquè li va costar molt guanyar-lo i ha trigat poc a perdre’l. És la constatació que la política és cíclica i que ara el cicle d’ERC és de clar retrocés: el cas dels cartells sobre Pasqual i Ernest Maragall, que cada dia que passa es complica més, és la millor mostra que qui juga amb foc es crema. En tots els casos anteriors, tanmateix, i amb més o menys encert, la formació fundada el 1931 se n’ha anat sortint. Com s’ho farà aquesta vegada és la incògnita, però tot i que sigui entre el foc i les brases, segur que sabrà trobar la manera. No en va gairebé cent anys d’història la contemplen.