Falten pocs minuts per les sis de la tarda quan em trobo amb Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), que m'ha citat a la cafeteria de la llibreria +Bernat de Barcelona. "Si no vinc jo, vindrà el meu doble, no pateixi", em va dir enigmàticament després d'enviar-li la meva proposta d'entrevista amb un DM a Twitter. Potser per això, quan ens saludem, no sé si sóc jo qui li dona la mà tova pels nervis, com un marquès de visita al Vaticà, o si és ell qui me la dona tova perquè, en realitat, està fent a la perfecció el paper de persona abatuda després d'haver llegit masses llibres de Kafka. Tot escriptor és en essència un impostor, penso, però en el cas del narrador barceloní, la suplantació d'identitats falses ha estat una via d'escapament des de la qual crear una obra literària de prestigi mundial. Malgrat que al 2024 ja tingui setanta-cinc anys i no sigui aquell jove redactor de Fotogramas que l'any 1968 va publicar una entrevista sonada a Marlon Brando, l'autor que acaba de treure a la venda Ocho entrevistas inventadas (H&O Editores, 2024) continua mantenint el seu esperit transgressor, irònic i metaliterari. Tant, de fet, que no goso afirmar al cent per cent que l'home que vesteix americana beige i enceta una ampolla petita d'aigua davant meu sigui realment Enrique Vila-Matas.

El puc tutejar, senyor Vila-Matas?
Sí, només faltaria. Només demano que se'm parli de vostè quan em posseeix el fantasma de Hamlet, però avui no és el cas.
Bé, em quedo més tranquil. Això de l'espectre hamletià és esporàdic o recurrent?
Només acostuma a passar-me el penúltim dimarts dels mesos que tenen trenta dies.
Només els dimarts?
És el dia que a casa, amb la meva dona Paula, sopem mongeta tendra amb patata. Des de fa anys, quan vaig a comprar amb el cabàs al mercat del Ninot penso irrefrenablement en Shakespeare.
L'aparició és sempre després de sopar?
Normalment a quarts d'onze de la nit, just quan acaba First dates.
No em pensava que fossis espectador d'un programa de cites.
Deia Paul Eluard que "l'amor existeix al món per oblidar el món". La gent es pensa que els escriptors ens passem el dia mirant pel·lícules d'Antonioni a Filmin o llegint llibres de Juan Rulfo abans d'anar a dormir, però no és sempre així. Es pot ser novel·lista i veure programes de Carlos Sobera. 
Quants anys fa que pateixes aquestes aparicions fantasmals?
Des de finals dels anys seixanta, quan vaig comprar un volum conjunt d’El rei Lear, Macbeth i Hamlet a la llibreria de vell que hi havia a prop de casa meva.
Es trobava a prop del passeig de Sant Joan, davant el cinema Chile, oi?
Sí. Abans de la passió pel cinema van venir aquells llibres i la certesa que la vida és una farsa que tots estem condemnats a representar.
Ho vas explicar a algú, aleshores?
No, ho vaig mantenir en secret, com qui pateix morenes. O com qui llegeix l'Ulisses de Joyce i no s'atreveix a confessar que no entén res.
Què fas quan et converteixes en el fantasma de Hamlet?
Primer de tot, pensar quina fila faig amb el pijama Massana comprat fa anys a una merceria del barri.
Capote, Proust o Nabokov escrivien sovint en pijama.
Sí, un pijama pot ser tan literari com una Olivetti 46, si un creu. Però és després, quan m'oblido de l'estètica, quan sovint pateixo unes irrefrenables ganes de buscar el meu fill, Hamlet, el príncep de les preguntes enigmàtiques.
Per què?
Per preguntar-li com ens ho podem fer per desaparèixer. Però mai no el trobo, em canso i acabo anant a la cuina per agafar un iogurt desnatat de la nevera.
Buscant a Hamlet acabes trobant una cosa que José Coronado anunciava com a solució per regular el trànsit intestinal.
Desgraciadament, sí. La realitat és sovint decebedora, per això prefereixo inventar-me-la a la meva manera.

Quan eres jove i treballaves a Fotogramas vas mentir inventant-te una entrevista a Marlon Brando.
Inventar no és mentir. Prefereixo dir que vaig ficcionar l'entrevista, que no és el mateix. Elisenda Nadal, la directora de la revista aleshores, em va demanar que traduís al castellà una entrevista que havien fet en anglès a Marlon Brando, però jo no sabia anglès.
I ella creia que sí? També havies mentit en això?
No, m'ho havia inventat. Havia ficcionat el meu nivell d'anglès en el currículum, i precisament això vaig fer amb l'entrevista: interpretar-la amb el meu nivell d'anglès. Havia de triar entre confessar que no dominava prou bé l'idioma o provar d'entendre el que fos i transcriure-ho amb les meves paraules. Entre la por a ser acomiadat o el repte de crear el que no existeix, vostè què triaria, senyor Antoni?
La segona opció, perquè és la més allunyada de la realitat mundana.
Doncs això és el que vaig fer, però no ho vaig explicar a ningú i tampoc Marlon Brando se'n va assabentar mai, evidentment.
Després vas repetir l'exercici amb altra gent, però. Necessitat o vici?
Vici? L'aviso que si continua amb aquest to hauré d'aixecar-me i abandonar la conversa.
Perdona. No voldria que arribéssim a les mans. No pretenc emular la teva entrevista frustrada amb Rudolf Nuréyev.
Un exemple clar de necessitat: no el podia entrevistar perquè la nit abans ens havíem fotut d'hòsties al passeig de Gràcia, sortint del Drugstore. Com volies que em presentés l'endemà al seu hotel per entrevistar-lo?
I la solució va ser inventar-se una altra entrevista.
Ficcionar-la, per favor. Ficcionar-la. Vaig interpretar el que ell m'havia dit la nit anterior a la discoteca, abans de la topada entre els meus amics i els seus. El que passa és que el seu castellà era precari i jo havia begut ja tres lumumba.
Lumumba?
Sí, era un cubata molt famós en aquella època. Cacacolat i brandi, ben fresc, amb gel. Es deia així en homenatge a Patrice Lumumba, líder revolucionari congoleny assassinat per la CIA. 
Com és que un cubata de Cacaolat duia el nom d'un líder anticolonial congoleny?
Tu què creus? Jo algunes vegades deia a les cambreres 'posa'm un Joseph Conrad', de fet.
I t'entenien?
No, però aleshores els explicava que El cor de les tenebres estava ambientat al Congo belga, així aconseguia que em preguntessin si era escriptor. 
Estàvem parlant de la nit amb Nuréyev.
Sí. Em va semblar que m'havia confessat que "la danza me conecta con los coros", suposo que referint-se als cors de cant de quan era petit, però jo vaig entendre que la dansa el connectava amb els toros.
"La danza me recuerda a los toros", vas titular, en efecte.
Així va ser, però com t'he dit, no era cap invent. Era la meva interpretació personal del que el ballarí havia dit. O del que jo recordava que havia dit. A Terenci Moix va impactar-li tant la frase que l'endemà, a Bocaccio, vaig sentir com li preguntava a Vázquez Montalbán si havia llegit les barbaritats que deia Nuréyev.
Amb Juan Antonio Bardem o Francisco Rovira Beleta vas posar en boca seva frases o opinions que ells mai no t'havien expressat.
Jo prefereixo dir que vaig acomodar al meu gust allò que m'havien dit. Què prefereix, senyor Antoni, una mala entrevista fidel a la realitat o una bona entrevista sorgida de la interpretació de la veritat?
La segona opció, però aleshores aquella entrevista no és periodística, sinó literària.
Va dir George Steiner que "el geni de la nostra època és el periodisme", ja que vivim en l'era de la postficció.

Al pròleg de Ocho entrevistes inventadas, Mario Aznar parla del concepte de 'facción' que ja fa anys que defensa Albert Chillón.
Qualsevol text posseeix cert grau de ficció en el moment en què, com a artefacte lingüístic i discursiu, teixeix un pont discursiu amb el món.
I amb Patricia Highsmith quin va ser aquest pont?
Amb ella el problema és que no va existir-ne cap perquè va ser profundament antipàtica amb mi, però jo havia de publicar l'entrevista per La Vanguardia. La solució va ser engreixar-la amb fragments d'una entrevista seva al diari francès L'Express i recrear, a partir d'aquell text, la meva hipotètica conversa amb ella.
Això no és mentir?
No, és crear a partir d'una base de veritat. La prova és que a l'entrevista, publicada l'any 1983, Highsmith em deia que una vegada, en un hotel de Positano, li havia semblat veure des de la finestra de la seva habitació l'espectre de Ripley, el protagonista de la seva novel·la més famosa.
Era veritat?
Jo mai no vaig dir que fos mentida i ho vaig publicar al diari. Una dècada més tard, un dia em va trucar el meu amic Rodrigo Fresán dient-me que havia llegit els diaris de Patricia Highsmith, publicats l'any 1990, i que sorprenentment en una entrada explicava que estant de vacances al sud d'Itàlia, l'autora havia tingut una visió des del seu hotel i li havia semblat veure al jove Ripley caminant pels carrers de Positano, possiblement preparant l'assassinat de la seva pròpia creadora.
Per tant, l'any 1990 el món va descobrir un passatge vital de Highsmith que La Vanguardia havia publicat en exclusiva mundial set anys abans.
Així és, però mai ningú no en va ser conscient, ni tan sols jo, que només era conscient que no dic mentides.
Highsmith temia que un personatge de la ficció creat per ella mateixa la matés, i tu vas debutar amb un llibre, L'asesina ilustrada, que teòricament provocava la mort de tots els lectors que s'enfrontessin al text.
L'ha llegit, senyor Antoni?
No, perquè tinc només trenta-cinc anys, estimo la vida i no vull morir.
La vida és només una frase.
En això estem d'acord. Una frase que anem allargassant, modificant, esborrant i reescrivint amb el pas del temps. La vida és viure dins aquesta frase o més aviat és escriure-la?
Escriure és desposseir-se, per això m'agrada la ironia quan escric: perquè és la forma més alta de sinceritat.
Em permets ser sincer, Enrique?
Sí, és clar.
No he posat en marxa la gravadora del mòbil perquè he vingut amb l'entrevista ja escrita.
No passa res, m'encanta que així sigui. Ara em permet ser sincer a mi, senyor Antoni?
Faltaria més.
El penúltim dimarts dels mesos que tenen vint-i-nou dies, entre les sis i les set de la tarda, també em posseeix l'ànima d'algú que no sóc jo.
De qui?
De la persona que tinc al davant en aquell moment.
Avui és dimarts, dia 20 i del mes de febrer. Això vol dir...
Això vol dir el que creu que vol dir, sí. Per què es pensa que li he parlat de vostè tota l'estona?
Ara ho entenc tot. És clar, ja deia Rimbaud que “je est un autre”.
Així és.
Si publico aquesta entrevista inventada a ElNacional.cat em titllaran de mentider i potser m’acomiaden, però.
No pateixi, té el meu permís i el vistiplau d'André Gide. A més, la literatura és un joc en el qual cal arriscar. No?
Sí.
El podran titllar de ventríloc, de fabulador o senzillament d’escriptor, però mai de mentider. Recordi el que va escriure Machado: també la veritat s'inventa, senyor Antoni. No ho oblidi mai.