L’èpica de picar pedra

Diuen que els polítics són vanitosos per naturalesa. Pel que conec, hi ha de tot; encara que, de tota manera, l’exhibició pública té un pessic, com a mínim, de vanitat, d’arrogància, d’afany de protagonisme, de supèrbia... digueu-li com vulgueu. El que importa és que aquesta vanitat (o els seus equivalents) no sigui superior ni a la seva intel·ligència ni a la seva valentia ni a la seva generositat a ni a la seva solidesa moral. Coneixem tots, és clar, prou polítics que l’únic que tenen és la seva biografia insípida i prefabricada. Malgrat els seus desitjos, però, ni passaran a la història ni a cap enciclopèdia que no sigui local. Ens hauran donat la llauna o ens hauran pispat els doblers o, al cap i a la fi, defraudat la nostra confiança: aquesta és la seva única contribució a la Política, amb majúscula. Ni per a cera de museus serveixen. Però quina llauna!

El bon polític, el que fa bona política —dins de les coordenades exigibles en una democràtica governança, atès que el dret al bon govern és un dret fonamental dels europeus—, és aquell que connecta amb la seva època. Així, tot fugint de la grisor, cal que practiqui més la política de fets que la retòrica verbal, derivada d’arguments que ell no ha escrit ni generalment ha entès correctament.

Avui dia la política democràtica és una gestió acurada dels problemes dels ciutadans, amb la subsegüent rendició de comptes. Potser cal deixar al guarda-roba sarsueler les armadures d’Alexandre el Gran i de tota la resta dels dits grans de la història. Sotmès al regular escrutini electoral de la ciutadania, el polític ha d’identificar els problemes i intentar resoldre’ls. No, és clar, ni crear-los ni inventar-los. Pot tenir un èxit efímer, àdhuc espectacular, però a mitjà terme se li veu el llautó. Trump, Bolsonaro, Berlusconi, Rajoy... són clars exemples de la inútil escuma de la cervesa, escuma que només tinta el bigoti.

Els polítics mediocres han de fer un pas al costat pel bé de tots; ara no és el seu moment, per molt que s’envoltin de fake news, és a dir, de la demagògia com a política i el maximalisme verbal i no verbal com a instrument d’aquesta política

L’èpica, tot brandant l’espasa refulgent de la retòrica, és pura faramalla. L’abrandament unidimensional és un exemple en qualsevol terreny; com la fe del carboner o del convers. Molt soroll per a no res. Per a alguna cosa sí, ben pensat: per enganyar les gents que després, com és lògic, es malfiaran dels polítics més realistes, menys operístics i amb prosa intel·ligible, encara que de tant en tant o massa de tant en tant, vistos els temps que corren, diguin el que no ens agradaria sentir: que prou coses van malament, malgrat els esforços de tots, polítics inclosos, com ja ens va prevenir Tony Judt.

La política, en el seu disseny mestre, és el terreny de joc a fi que uns quants, voluntàriament, destinin els seus afanys en fer la vida més fàcil i, si és possible, més pròspera als seus conciutadans. Deixats enrere, malauradament, els anys de bonança, des de fa més d’una dècada, fruit, en bona part, d’una governança mal repartida i pitjor gestionada, estem immersos en un estat de malestar. Ja no són possibles les estampes èpiques d’herois a lloms d’un corser blanc, à la Napoleó, al capdavant de tot i guiant cap al millor dels futurs.

Ara, amb la gestió del dia a dia, de les misèries del dia a dia, per garantir un repartiment més equitatiu del molt que, paradoxalment, hi ha, però pèssimament distribuït —fins i tot l'FMI, l’OCDE o el BCE hi estan d’acord—, l’èpica homèrica ja no toca. El que toca ara, com diu una bona amiga, és feina de formiga i força d'elefant. O l’èpica de picar pedra.

Arreu, l’any 2023 serà un any de picar molta pedra, de rebentar-se les mans amb durícies; o el que és el mateix: gens de glamur, gens de política sexy —com proclamava que havia de ser la política una política ara a l’ombra—. Els mals, que ens tenallen Catalunya i tot arreu, venen de més enllà de la guerra de Putin, de l’obscurantisme de la Xina, de la pandèmia i fins i tot de la crisi del 2008. Per tant, en primer lloc, no cal fixar la mare de tots els mals en els esdeveniments del 2022, ni tan sols des del 2020. Però, els fixem on els fixem, aquells mals, que han esdevingut en l’estat de malestar, han de ser superats per la generalitat de la ciutadania, no només pels que sempre cauen dempeus.

Ara és el moment dels polítics generosos, valents i intel·ligents. La mediocritat de les propostes que se saben destinades al fracàs o els pretesos suports crítics que no donen suport a res, si més no ara per ara, cal deixar-los de banda: els polítics mediocres han de fer un pas al costat pel bé de tots; ara no és el seu moment, per molt que s’envoltin de fake news, és a dir, de la demagògia com a política i el maximalisme verbal i no verbal com a instrument d’aquesta política.

Així doncs, el 2023 tothom està convidat a l’èpica de picar pedra. A qui no ho faci, li acabarà passant factura. Al temps.