Comú és un adjectiu que significa allò que és compartit per dos o més a la vegada o allò que és habitual entre la gran majoria. El comú també és un substantiu que, entre altres accepcions, té la de ser sinònim d’ajuntament i dels òrgans o de la persona que el governa. I els comuns són el nom comú amb què es coneixen els integrants d’una força política que ara respon al nom propi de Comuns després d’haver-se dit de no se sap quantes maneres diferents. Però què són en realitat els Comuns i els comuns?

Els Comuns i els comuns són els descendents d’aquell Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fundat el 1936, que va ser el partit per excel·lència de la clandestinitat durant el franquisme i que un cop recuperada formalment la democràcia a Espanya va ser víctima de les baralles i les batalletes tan típiques dels partits comunistes que van acabar en múltiples escissions i que, unit a l’enfonsament del bloc soviètic, el van dur a un carreró sense sortida. La creació d’Iniciativa per Catalunya (IC), el 1987, de què també van formar part l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), va ser una fugida endavant per adaptar-se als nous temps i no perdre un espai que, malgrat tot, cada vegada s’anava desdibuixant més. Després de coalitzar-se el 1995 amb Els Verds i convertir-se en Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), el moviment dels indignats del 15-M del 2011 va provocar l’enèsima crisi interna que va obligar a obrir un procés de confluència amb noves forces i grupuscles de l’esquerra alternativa, del qual a partir del 2015 surten Barcelona en Comú, Catalunya en Comú i En Comú Podem, que concorren a les eleccions primer com a Catalunya Sí que es Pot i més endavant com a Catalunya en Comú Podem i En Comú Podem. Però per si no hi havia prou embolic, i després de partir peres amb Podem —la branca catalana de Podemos—, el 2024 s’afegeixen al projecte espanyol de Sumar i ara, finalment, es fan dir Comuns a seques.

Malgrat que la línia successòria sigui aquesta, costa trobar similituds entre l’històric PSUC i els comuns actuals, si no és el dogmatisme amb què uns i altres pretenien i pretenen imposar els seus principis i rebutjaven i rebutgen els dels rivals. Hi ha, però, una diferència fonamental: els comunistes tenien les idees —errònies o no— clares, als comuns els costa definir-se perquè viuen permanentment en l’equidistància. El concepte d’equidistància s’introdueix sobretot durant l’època final d’ICV, com si d’un entremig entre posicions extremes es tractés. Però això no ha estat mai així, perquè a l’hora de la veritat sempre s’han acabat decantant cap a una banda i sempre cap a la mateixa. És per això que els comuns són uns equidistants amb qui, quan arriba el moment de la veritat, mai no es pot comptar —com passava amb la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) que dirigia Josep Antoni Duran Lleida—, perquè sempre es decanten cap a l’altra banda, i a més ho fan fent gala d’una prepotència que els delata.

Des d’un elitisme i una pretesa superioritat moral que enfarfega, són capaços de defensar totes les causes del món, fins i tot la més recòndita, menys la pròpia, que és la causa catalana

Quan han hagut de triar entre una opció d’obediència catalana i una d’espanyola ho han fet sempre en la mateixa direcció, de Joan Herrera a Joan Coscubiela, amb motiu dels debats sobre la independència de Catalunya del 9-N i de l’1-O. I per no anar tan lluny, Ada Colau, en l’última elecció del nou batlle de Barcelona després dels comicis municipals del maig del 2023 i per evitar que l’alcalde tornés a ser Xavier Trias, va repetir amb el PP el mateix joc de mans que quatre anys abans, el 2019, havia protagonitzat amb el lerrouxista Manuel Valls per impedir que ho fos Ernest Maragall. Bé sigui per conservar sous, bé sigui per mantenir càrrecs, bé sigui pel que més convingui, el cas és que els fets demostren que els comuns no són de fiar. I no ho són perquè, des d’un elitisme i una pretesa superioritat moral que enfarfega, són capaços de defensar totes les causes del món —la primera de totes la palestina, per descomptat—, fins i tot la més recòndita, menys la pròpia, que és la causa catalana, i de preocupar-se per la llibertat del planeta sencer, menys per la de Catalunya.

Si el pobre PSUC aixequés el cap! Precisament no fa gaire, el 13 de febrer, va fer setze anys de la mort d’un insigne representant del partit, Antoni Farrés (Sabadell 1945-2009), que va deixar la militància en l’època d’ICV i la integritat del qual, sent alcalde de la capital del Vallès Occidental durant vint anys, del 1979 al 1999, va estar sempre fora de tot dubte. Tot i haver militat al PSUC i a CC. OO. des de ben jove, en el fons era un esperit lliure i mai no es va voler sotmetre a la maquinària del partit si el que aquesta pretenia anava en detriment de la seva ciutat, i quan va veure que no hi havia res a fer senzillament se’n va anar i va deixar que s’espavilés com pogués, si és que podia. El cas és que del 1980 ençà l’espai que ara ocupen els comuns que es diuen Comuns no ha fet més que decréixer, a cada bugada ha perdut un llençol, i més que en perdrà un cop instal·lat en aquesta ortodòxia wokista que cada dia l’allunya més de la realitat i en virtut de la qual s’ha posat de moda titllar d’extrema dreta tothom qui li qüestiona els principis.

N’hi ha prou de veure les cabrioles que fan alguns dels seus membres davant la catalanofòbia brandada no tan sols per Podemos, també per alguns dels socis de Sumar, en un intent de frenar la delegació de les competències en immigració a Catalunya acordada entre JxCat i el PSOE. O de veure la reacció que van tenir davant la fallida moció de censura per fer fora la presidenta d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, de l’alcaldia de Ripoll, afanyant-se a repartir frívolament carnets de bon i de mal demòcrata a tort i a dret i a qualificar de feixista, racista, xenòfob i altres epítets per l’estil tot aquell qui havia decidit no combregar amb les seves rodes de molí. Talment com al temps dels ancestres en què la doctrina oficial del soviet suprem de la Unió Soviètica era d’obligat compliment per a tots els partits comunistes del planeta, i si convenia era imposada a sang i foc, i la més mínima dissidència era perseguida i esclafada. Una manera de fer de la qual alguns ridículs aprenents de Stalin s’han empeltat.

En un moment determinat de la història, en tot cas, el comunisme català va passar per representar la part més selecta de l’esquerra, els integrants d’aquella gauche divine que estava per sobre del bé i del mal, però mai no va abandonar el component catalanista i de defensa de la nació catalana que, més enllà de l’eix esquerra-dreta o de la diatriba de la lluita de classes propis d’aquesta mena de partits, sempre l’havia caracteritzat. Els seus hereus, tanmateix, s’han desentès d’aquest llegat i han viscut de la rifeta mentre han pogut, fins que se’ls ha vist el llautó que els ha convertit en mers vividors de la política —no tots, perquè sempre hi ha excepcions— i en una força cada vegada més marginal i en alguns llocs fins i tot residual. De fet, hi comença a haver enquestes que els deixen, per primera vegada, fora del Parlament. El que és segur és que avui els comuns no representen cap part selecta de la societat, tot i que alguns sembla que encara no se n’han adonat.