Abans, quan feies divuit anys, deixaves de jugar a nines definitivament; ara et regalen unes mamelles noves. Els temps canvien; almenys per a les noies, perquè, que jo sàpiga, no hi ha hagut mai cap noi que s’hagi posat uns testicles nous quan ha fet els divuit. A les dones —amb la bandera de l’alliberament femení a una mà i amb l’excusa d’una autoestima de ferro a l’altra— ens ha donat per reconstruir-nos (al nostre gust, per descomptat, mai cap dona ho ha fet per agradar als altres). Sabeu què passa?, la vida ja és prou dura perquè a sobre t’hagis de veure imperfecta al mirall cada dia. Si jo sé que amb una talla 200 de pit, una pell estirada i uns llavis de la mida de dues xistorres seré més feliç, per què me n’he d’estar? Suposo que ara vindrà la típica persona (que no és perfecta) a dir-me que la perfecció és subjectiva, bla, bla, bla... No heu d’escoltar aquest tipus de gent, no saben el que es diuen; la perfecció existeix i és aquesta: uns pits grossos, uns llavis gruixuts (que han de ser del mateix color dels altres llavis), una pell bronzejada i sense cap arruga, un cul gros, una complexió atlètica però amb corbes, uns ulls ametllats de color verd, una cabellera brillant i llisa, un nas arromangat i petitó, uns peus que no passin de la talla 37 i una estatura que no superi els 165 cm i no estigui per sota dels 155.

A les dones, amb la bandera de l’alliberament femení a una mà i amb l’excusa d’una autoestima de ferro a l’altra, ens ha donat per reconstruir-nos

Com veieu, poca gent neix amb aquestes característiques (és normal, no us preocupeu); així doncs, l’única alternativa que ens queda és passar pel mecànic perquè ens canviï alguna peça. I com més aviat millor. És desagradable veure gent imperfecta pel carrer que no ha tingut la decència d’operar-se; ho trobo molt egoista per part seva. Tu quan surts al carrer el que vols és relaxar-te, i no creuar-te amb una persona que té els pits petits o els llavis prims. Les operacions estètiques haurien d’entrar per la Seguretat Social; n’estic segura que erradicaríem les depressions i que viuríem molt més feliços. Ara seriosament, per què he de ser imperfecta si amb uns miserables seixanta mil euros puc ser perfecta? A més a més, diuen que la gent que té una talla 200 de pit, una cintura d’abella i un cul de la mida de dues síndries té més possibilitats de trobar feina i que per tant és més feliç i viu més anys. Ho vaig llegir en una revista científica que es diu Lecturas. Per cert, per a les que encara sou imperfectes, aquest mes d’agost hi ha una oferta increïble a la clínica on m’operen cada quinze dies: si t’operes el cul, et regalen un pit nou (l’altre va a càrrec teu) i un allisat de pestanyes (a mi les pestanyes m’han anat molt bé per estalviar: me les han deixat tan llargues que aquest estiu no m’ha calgut engegar l’aire condicionat).

Sabeu què és el que m’agrada més d’operar-me?, que quan surto al carrer tinc la sensació que totes les noies i dones amb qui em creuo són de la meva família. Som totes clavades. El segle passat els va donar per tenir cadascú la seva personalitat i aquestes ximpleries (no tocaven ni quarts ni hores). Tu saps com n’és de difícil recordar tantes cares i cossos diferents? Per sort, les coses han canviat i ara som totes iguals i no n’hi ha cap que destaqui més que les altres. Això sí que és ser empàtic i solidari. No com abans, que hi havia les típiques noies guapes que ho aconseguien tot i les lletges havien de suportar el pes de la lletjor tota la vida. Per fi, hem aconseguit una democràcia estètica; hauríem d’estar-ne molt orgulloses. Ara només falta —però això ja és una utopia— que ens diem totes igual per no haver de recordar tants noms i que els homes encetin els divuit amb una talla 200 de testicles per no desentonar amb la nostra perfecció. Tot arribarà.