“Sentim una enorme responsabilitat, fer d’Esquerra Republicana un partit al servei del nostre país. Assumim la responsabilitat de servir Catalunya”, ho va dir Oriol Junqueras dissabte —si més no així ho he llegit— i estic perplexa. M’he quedat així perquè estic massa cansada per passar a qualsevol estat o emoció que requereixi més energia.

Ha estat un dia de feina intensa, en tots els seus minuts, i potser per això només em queda cervell —i cor— per a les coses senzilles, clares i transparents. Potser és el mateix que va passar a Oriol Junqueras —el procés d’elecció dins del partit ha estat llarg i difícil i la victòria és més aviat justeta— i, tal vegada, també amb l’emoció del moment, no li va sortir cap subterfugi polític. Cap discurs florit.

Sigui pel que sigui, ens trobem davant d’unes declaracions del màxim dirigent d’Esquerra Republicana que són molt reveladores, no només de què ha passat, sinó de fins a on poden arribar a partir d’ara. En primer lloc, el que cal demanar-los és què dimonis han fet fins ara; perquè nous a la feina no són. Em pregunto per què ERC no era ja un partit al servei del nostre país i, per tant, també al servei de qui o què estaven?

Em pregunto per què ERC no era ja un partit al servei del nostre país i, per tant, també, al servei de qui o què estaven?

Molts vam pensar que ni en política es podia arribar a tan alt grau d’incongruència com el que va assolir ERC a les darreres eleccions catalanes a l’hora de formar Govern; però el tema de fons era tot un altre. Potser no n’hi havia cap contradicció, si és a partir d’ara que els seus dirigents han de “fer” d’Esquerra Republicana un partit al servei de Catalunya. Ho torno a escriure i encara no m’ho acabo de creure.

Però tot això ens porta, encara, a tota una altra consideració, pot cap partit que es presenti a unes eleccions al nostre territori estar al servei de res que no sigui Catalunya? Si més no un partit que es declara nacionalista català. Ja no dic res d’independentista; perquè el tema d’eixamplar la base, malgrat que ha estat no ja improductiu sinó directament excloent, torna a treure el cap en la fórmula del sumar. 

I llavors també em pregunto, de quina manera i com s’entén o com s’omple de contingut, en aquesta formació, entre els seus vells-nous dirigents, el fet de treballar per a Catalunya? Sí, és una pregunta amb trampa, doble per qüestions nacionalistes; però hi ha coses que han deixat de ser evidents en la deriva de la política del país i caldria que la ciutadania tingués o intentes tenir molt clara abans de votar.