Farts de les humiliacions, incompliments i fatxenderia socialistes, i farts també de ser percebuts com uns negociadors tous, els militants d’ERC han decidit per un estret marge dir “no” a fer president Salvador Illa i portar el país a una repetició electoral. Les alarmes al PSOE s’han activat de seguida, els mitjans de comunicació de l'stablishment han titllat els republicans d’irresponsables i les institucions de l’Estat s’han posat en guàrdia per una possible escalada de la tensió a Catalunya, sobretot atès el canvi que això implica envers el calendari de tornada del president Puigdemont: podrà tornar a l’octubre, podrà tenir una nova oportunitat de ser investit president i, sobretot, ho sigui o no, l’independentisme haurà pogut recuperar un orgull i una fortalesa que els últims anys només s’havien deixat veure en comptades ocasions. Es podrà negociar més fort, en el pitjor dels casos. Ras i curt, la decisió dels militants d’ERC fa que molts votants tornin a veure’l com un partit amb qui no es pot jugar a les negociacions fàcils o obligades. Amb aquesta decisió, Illa, a més a més, paga la factura d’haver estat un entusiasta tan furibund del 155. Sembla que, almenys aquesta vegada, l’independentisme republicà ha dit prou a haver de dir que sí sempre al PSC.

ERC ha decidit regalar tot el govern de la Generalitat (tot) a Salvador Illa, el més espanyolista dels socialistes catalans, i com diu Marta Rovira, ni un sol càrrec republicà queda salvat pel pacte

Aquest escenari fictici, que no s’ha produït, era possible i versemblant. En tertúlies i articles els opinadors més propers al socialisme han anat dient aquests dies, amb una sorprenent condescendència, que ERC no tenia opció: perquè les enquestes no els anaven bé (com si un gest contundent no pogués revertir unes enquestes), perquè el PSC havia guanyat (com si guanyar fos suficient per governar) i perquè l’acord és “molt bo”, encara que no tingués garanties de compliment. Hi afegeixen, a més, que el “sí” era amb el cap i el “no” era amb el cor, fruit de la immaduresa, de les baixes passions. Però si el “no” va estar tan a prop de guanyar, va ser perquè era una opció plausible, racional, lògica, pensada i amb un resultat possiblement proper al descrit en el primer paràgraf d’aquest article. Més aviat diria que l’opció guanyadora, la del “sí”, cada dia que passa dona més mostres de desastre d’imatge per a ERC, de sortir de l’estómac més que del càlcul fred i d’aprofundiment directe en l’estat depressiu en què es troba l’independentisme (no Junts, no: l’independentisme, la qual cosa la gent d’ERC sap molt bé). I no és que no hi hagi independentistes moderats, o partidaris del diàleg, evidentment que n’hi ha i, sobretot, n’hi ha d’haver en temps en què la confrontació directa encara no ofereix prou garanties: però fins i tot aquests, fins i tot el més dialogant dels dialogants de tot l’independentisme (a mi n’hi ha un que per raons familiars em cau ben a prop), observen el “sí” d’Esquerra com un error i una visible ensarronada. O bé, directament, com un acte de manifesta hostilitat.

Jo m’inclino per recordar que ERC, sempre que pot escollir pactar amb els socialistes, ho acaba fent. Malgrat constatar la sagnia de vots que els comporta, consideren que és més antinatura no fer-ho i que algun rèdit per al país sempre en poden obtenir: en canvi, deuen pensar que l’altra via (la de la confrontació) necessita esperar a una atmosfera on l’oferta de diàleg a Espanya sigui menys explícita, i que ERC és capaç d’arribar a millors acords sense comptar amb la resta de l’independentisme, que no pas comptant-hi. Jo crec que aquestes premisses són errònies, i tinc la certesa (no l’opinió: la certesa) que així ho pensen també la majoria dels seus votants. I costaria menys d’entendre la decisió si es tractés d’un govern tripartit, amb la participació dels republicans, mostrant a cada segon i a cada minut la dependència del president de la Generalitat envers els seus consellers republicans. Però ERC ha decidit regalar tot el govern de la Generalitat (tot) a Salvador Illa, el més espanyolista dels socialistes catalans, i com diu Marta Rovira ni un sol càrrec republicà queda salvat pel pacte. La qual cosa inclou, hem de suposar, la direcció de TV3 o Catalunya Ràdio o bé organismes com el Port de Barcelona, la conselleria d’Ensenyament, la de Cultura o la d’Exteriors, per no parlar de la d’Economia (que és qui haurà d’articular la suposada Agència Tributària “sobirana”). Se n’han de refiar molt i molt i molt, de Salvador Illa, per oferir-li tot això: no em crec, per tant, la postil·la de la “desconfiança” o la “vigilància”: se’n refien, i quasi cegament.

En definitiva, crec que l’error és majúscul i també crec que cal respectar al màxim, també, aquell que s’equivoca. A favor d’ells, el dubte considerable que han mostrat i el procés participatiu que han celebrat. Això ha estat molt bé. En contra, un discurs que simplement no s’aguanta en cap de les paraules, comes i pauses dramàtiques que conté. Aquesta setmana veurem si altres paraules, altres discursos, no només aguanten la tensió dramàtica, sinó que a més es compleixen. “De la dignitat no es menja”, diran. És cert. Però de la mediocritat, sincerament, jo creia que només en menjava Salvador Illa.