Hi ha qui pensa que la República Catalana és una qüestió que no té res a veure amb les seves ciutats i pobles. Que Barcelona, per exemple, podria aspirar a ser el que fos dins d’aquest estat; entre altres, a ser-ne cocapital i gaudir amb això d’un futur esplendorós.

La realitat és ben bé una altra. N’hi ha prou amb tres fets d’aquesta setmana passada per il·lustrar-ho: la reobertura del CIE de Zona Franca, la declaració de subhastar els locals del front marítim de la ciutat i la “generosa” autorització perquè els ajuntaments puguin destinar un 7% del seu superàvit del 2019 a la compra de vehicles no contaminants.

En tots tres casos, decisions radicalment contràries a la voluntat i les necessitats dels barcelonins. Fins i tot contràries al govern de Barcelona, malgrat que siguin coreligionaris. I és que l’interès d’estat passa per sobre de tot, incloent-hi afinitats polítiques. Per això no n'hi ha prou que canviïn els partits que governen, per molt que vulguin canviar l’Estat, sinó que cal canviar d’estat.

A començaments del segle XX, Max Weber deia que Berlín no era pròpiament una ciutat, perquè no podia decidir el seu destí. Aquesta és, avui dia, la trista realitat de Barcelona

Perquè en comptes del CIE, el que la ciutadania demana és una llei d’estrangeria que no condemni els immigrants a l’explotació laboral, la prostitució o la delinqüència, com passa amb la llei actual i amb l’exigència d'estar tres anys vivint aquí, no se sap com, abans de poder obtenir papers.

Perquè en comptes de consolidar l’oci nocturn a la franja marítima, subhastant els locals al millor postor, el que la ciutadania demana passa per recuperar aquest espai per a la ciutat i dedicar-lo a activitats de futur; és a dir, intensives de coneixement i exemples de sostenibilitat social i mediambiental.

Perquè en comptes de poder gastar un 7% dels superàvits acumulats, els ajuntaments demanen l’autonomia financera que els va ser arrabassada el 2012, formant part de l’austericidi començat amb el canvi exprés de la Constitució, i poder emprar els “seus” superàvits i la “seva” capacitat d’endeutament per poder fer front a la crisi.

Des de totes les instàncies on tenim alguna capacitat, des d’ERC lluitarem contra aquestes decisions i contra tantes altres que afecten directament la vida dels nostres conciutadans. I sobretot ho lluitarem a Barcelona, amb la força d’haver estat la formació política que va guanyar les eleccions; encara que no l’alcaldia, per una aritmètica construïda, precisament, al servei de l’Estat.

A començaments del segle XX, el sociòleg Max Weber deia que Berlín no era pròpiament una ciutat, perquè no podia decidir el seu destí. Aquesta és, avui dia, la trista realitat de Barcelona. Una Barcelona que avui no podria fer uns Jocs com els de 1992, perquè l’Estat li impedeix endeutar-se; que no pot fer una reconversió de futur en els espais que va guanyar al mar, perquè l’Estat vol subhastar-los; i que no pot integrar una població immigrada i exigir-los l’acompliment dels deures, perquè l’Estat els nega els drets.

Al ple de l’Ajuntament tenim en contra el PP, Cs, Valls i tots aquells del PSC que, jacobins de mena, en tindrien prou amb una cocapitalitat nominal. També molts dels Comuns que avui es deleixen per fer la Barcelona dels cinc milions d’habitants, alhora que renuncien a ser la capital dels set i mig del país i un hub de referència d’una euroregió de vint. Però, per sort, tenim una ciutadania barcelonina que mai no ha renunciat a poder decidir el seu destí, ni ho farà ara.

 

Ernest Maragall és president del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona