Després de setmanes d’obligada atenció al confinament, ara ja al desconfinament, comencem a parlar concretament i seriosa de les conseqüències de la Covid-19 i de les estratègies de sortida que haurem d’adoptar a tots els nivells. Unes estratègies econòmiques i socials, certament, però també en defensa de la qualitat democràtica que la crisi ha posat en risc.
De fet, i malauradament, ja tenim signes d’afebliment democràtic i de retorn a la versió més centralitzadora de l’estat nació. Des de Madrid, Sánchez va decidir suspendre les autonomies, i a Barcelona, l’Ajuntament haurà estat gairebé dos mesos sense vida institucional real, ni presa de decisions amb participació de l’oposició. Sense oblidar l’explícit reforçament de les funcions policials de control social i la diària exhibició de militarització mediàtica estatal. Tot per controlar un confinament que, malgrat tot, només està sent possible gràcies a la consciència i la responsabilitat d’una aclaparadora majoria de ciutadans.
Precisament, per reivindicar més i millor democràcia, la primera proposta d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, un cop ens ha estat possible presentar-ne, ha estat per reclamar la constitució d’una Taula de Ciutat oberta als representants de la societat civil per decidir conjuntament la manera d’impulsar un millor futur. Rigorosa, ambiciosa i amb criteri i calendari de treball ben definits. No una versió barcelonina d’uns (caducs) Pactes de la Moncloa de foto amable i unitat política buida, sinó un espai de debat i concrecions. Hauríem d’estar davant de la veritable transformació de la ciutat d’aquest primer quart de segle.
Diguem-ho clar, la diferència entre un estat autoritari i un de democràtic no és si es governa per a la gent, sinó governar amb la gent. Quelcom que en cap cas suposa un camí planer i sense conflictes, sinó la millor via per resoldre’ls. Perquè no hi ha dubte que hi haurà contraposició d’interessos; per començar, per veure qui es fa més o menys càrrec dels costos de la crisi.
Al grup municipal d’ERC ho tenim molt clar: qui més part del PIB s’endú, qui més patrimoni acumula i qui més rendes obté, més part de l’esforç de redistribució per compensar la seva disminució ha d’assumir. I si Europa ajuda, millor. És el que hem de proposar i reivindicar des del nostre propi compromís i sabent, però, que difícilment ho farà si al mateix temps nosaltres no fem els deures.
Molt principalment, haurem d’abordar, per fi, la reducció del diferencial de pressió fiscal, que a l’estat espanyol és set punts inferior a la mitjana europea. Un diferencial que afecta greument els municipis. En el cas de Barcelona, i mesurat en el pes del pressupost sobre el propi PIB, amb un finançament que és menys de la meitat del de les ciutats d’Alemanya, on també els lands reben més que les comunitats autònomes espanyoles.
I juntament amb el finançament, les competències. Perquè la paradoxa és que els ajuntaments han pogut fer superàvits, malgrat l’escàs finançament, ateses les encara més escasses competències respecte al que hauria de ser central: els serveis a les persones; la gent gran, els infants, els col·lectius més vulnerables...
Per reivindicar més i millor democràcia, la primera proposta d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ha estat per reclamar la constitució d’una Taula de Ciutat oberta als representants de la societat civil per decidir conjuntament la manera d’impulsar un millor futur
Finançament i competències són debats troncals que han de fer conjuntament els representants polítics i els socials. Per això la Taula de Ciutat, on ara caldrà afegir la recuperació econòmica i com es fa compatible amb el respecte mediambiental i la justícia social necessaris. No es tracta de tancar un parèntesi per tornar on érem. Cal anar enllà i superar els desequilibris preexistents si volem comptar en el futur immediat amb els mínims de cohesió social i sostenibilitat econòmica que ens hem d’exigir.
L’endemà del confinament acordat per evitar el col·lapse del sistema de salut, quan comptem les víctimes sanitàries i econòmiques, comprovarem que no es distribueixen homogèniament entre tots els grups socials. Els privilegis en temps de bonança, s’accentuen en temps de convulsió. A tall d’exemple, que el llogater s’hagi d’endeutar per pagar el propietari, o que una part significativa de treballadors, petits empresaris o autònoms ho perdin quasi tot, mentre altres mantenen intactes sous alts, rendes patrimonials i capacitat d’estalvi.
Al gran espai metropolità de Barcelona tenim circumstàncies prou específiques que haurem de saber afrontar: el paper del turisme, la funció del comerç de proximitat, la recuperació d’una moderna concepció industrial, els nous models de mobilitat sostenible, l’actualització del marc global de l’urbanisme...
Certament, haurem d’assumir l’esforç col·lectiu adequat per disposar dels serveis públics bàsics dels quals la Covid-19 ens ha mostrat les vergonyes i insuficiències, especialment en Salut i Serveis Socials. Però deixeu-me afegir el que estic convençut que ha de constituir l'eix central de l’estratègia de país que ara tenim l’obligació i l’oportunitat de posar en peu: l’educació i la cultura com a prioritat democràtica, però també com a elements definidors del que avui significa Barcelona. I això implica inversió pública de gran volum però també implicació privada, consideració social, múscul econòmic i professional.
És hora d’equilibrar l’equació societat-estat en benefici d’ambdues parts. És hora d’atorgar al poder democràtic la capacitat de control i decisió que en els últims 40 anys hem anat deixant en mans quasi exclusives del poder econòmic i dels grans estats. És hora que compartim projecte amb les grans ciutats i àrees metropolitanes europees. És hora de governar amb i per les persones.
Celebrem que el govern faci seva la nostra proposta de crear la taula (de veritable transformació) de ciutat, doncs. Hi serem amb insistència, sense deixar-nos arrossegar per propostes benevolentment estèrils o petits debats competencials. Sense caure en la trampa del consens obligatori però reduït als mínims habituals.
Tota l’ambició. Tota la concreció. Tot per la ciutadania de la Barcelona post-Covid.