Les acusacions d’abusos sexuals i la cua que porten poden ser una matèria embullada. És com si, de cop i volta, tots els temes que tensen el feminisme poguessin destensar-se en un únic cas amb un únic nom propi. No és així i no podrà ser-ho mai perquè en cada cas hi ha molts angles, però hi ha diversos nuclis conflictius que val la pena de descabdellar si es volen entendre ben bé les coordenades d’on és cadascú. Havent llegit la carta del portaveu de Sumar al Congrés, és incomprensible saber si plega arran de les acusacions de maltractaments i assetjament sexual o plega per alguna altra cosa, i precisament per això, no descabdellar certs eufemismes i certs marcs teòrics pot ser contraproduent.
En primer lloc, el recurs de la “salut mental” fet servir com a escut és la victimització de l’acusat reformulada amb lèxic que la societat d’avui pugui absorbir. Sempre té un punt de deshonest, perquè posar en qüestió l’estat psicològic d’algú —de qui sigui— posa qui en dubta sota l’ombra de la crueltat. No es pot desmuntar sense proves, però se’n pot sospitar en el moment en què transcendeixen problemes psicològics immediatament després que transcendeixin acusacions per assetjament sexual. Abans s’excusaven rere una borratxera i ara toca reformular-ho perquè encaixi en la retòrica de les cures. El resultat, però, segueix sent la mesquinesa de protegir-te mentre fas veure que et disculpes.
En segon lloc, el patriarcat no és un monstre que vincla voluntats i corromp ànimes. Es pot pensar que hi ha una estructura social que falca l’opressió de la dona en tots els àmbits i moments possibles, sense fer-ho passar per un sistema que escapça discerniments. Si ho fem, si tot és excusable en el sistema patriarcal, certes actituds no són condemnables perquè tampoc no han estat escollides lliurement. En aquest context, algú com presumptament és Íñigo Errejón esdevindria una víctima més del sistema i passaria a ser al mateix bàndol que les seves presumptes víctimes. Que hi hagi un constructe que afavoreix determinats comportaments no vol dir que hi hagi un constructe que obliga a determinats comportaments. Amb això clar, els homes també tenen una sortida.
Alguns no hem pogut evitar sentir certa estupefacció davant la sorpresa dels que es pensaven, en el fons, que això no podia passar a les seves files
En tercer lloc —i aquest és el més controvertit— quan una allau de denúncies cau sobre algú, convé destriar delicte de moral en la mesura en què es pugui, perquè la llei també està feta a partir de consensos morals. Destriar-ho vol dir fer l’esforç necessari per entendre que no tot el que pot semblar immoral és delicte, però l’acceptació de la immoralitat —i de la seva subjectivitat— no ha de servir per negar el fet delictuós. M’explico: aquest embullat fa arrels en els debats sobre els límits del consentiment i el sentit de punitivitzar certs comportaments i, per tant, de condemnar determinades conductes sexuals. És cert que no hi ha un “sexe feminista” en la forma d’establir una relació sexual, però qualsevol forma d’establir una relació sexual ha de començar en el consentiment. Fa la sensació que una part del feminisme, per no enganxar-se en esquemes extremadament puritans sobre com expressar-se sexualment, ha acabat caient en discursos que, a l’hora de la veritat, serveixen per protegir l’acusat i posar en dubte la versió de la víctima o, com a mínim, per desincentivar-la a denunciar per tal de no ser titllada de monja —amb tot el respecte que mereix la seva opció—, perquè no sembli que punitivitzen conductes sexuals quan en realitat l’únic problema és que no els ha “agradat prou” allò que l’home els ha fet fer. Una altra vegada, és possible que quan s’obre la baula de les acusacions, sobre l’acusat s’hi aboqui de tot i força, i que la inèrcia pugui acabar fent passar una mala manera de lligar per un crim, fins i tot. I això no vol dir que certes conductes siguin igualment menyspreables. Però si d’entre l’allau hi ha denúncies que podrien encaixar en un fet delictiu, més enllà de la conversa morbosa al voltant de la babositat de l’acusat, estendre segons quins discursos sobre les víctimes com una malla acabarà sent contraproduent. Per molt emancipadors que vulguin ser certs marcs i certs debats, potser a l’hora de la veritat cal escrutar a qui és que acaben protegint.
En quart lloc, els subjectes d’aquesta mena d’acusacions no tenen perfil, però d’alguna manera sembla que hi ha sectors que d’això encara se n’han de convèncer. Alguns no hem pogut evitar sentir certa estupefacció davant la sorpresa dels que es pensaven, en el fons, que això no podia passar a les seves files. És cert que davant d’una situació dolorosa —per decepció personal, per contacte amb l’acusat— l’instint del patiment és buscar una excusa per sortir-se’n, però el que ha passat amb Errejón passa a tot arreu amb tota mena d’homes. Igual que no hi ha un perfil de —presumpte— agressor, tampoc no hi ha un perfil d’home “com cal”, tot i que encara no he pogut esclarir si això és una desgràcia o una gran sort. De totes maneres, no cal caure en la ingenuïtat de pensar que tot això surt ara i aquí per art de màgia. Evidentment —com en tot— deu haver-hi intencionalitats polítiques. Les intencionalitats polítiques, però, no poden negar els fets, en cas que es denunciïn —i es provin—.