D’ençà de l’exili d’Íñigo Errejón, forçat per la remor d’agressions sexuals, Espanya fa dies que s'exercita en un dels seus esports predilectes; la lapidació pública immisericorde. L’antic colíder de Sumar s’hi havia posat la mar de bé, perquè els individus que reparteixen missa sota la norma evangèlica d’assaltar els cels haurien d’esperar tones de reprimenda ètica quan l’únic que acaben d’assaltar són les natges d’una senyora. Els amics de Yolanda Díaz també hi han ajudat força, car respondre la taca moral d’una de les seves primeres espases enunciant que promouran cursets de prevenció sobre violència sexual (obligatoris per a tots els mascles de llur formació) és una resposta digna de la Santa Mare. L’acarnissament durarà unes setmanes, puix que la nostra societat malalta rabeja amb plaer quan pot trobar un boc expiatori de les seves contradiccions i dels seus propis hàbits.

Íñigo Errejón forma part d’una generació política (la meva, aclareixo d’entrada) especialment indissociable de la seva relació amb la corporalitat i el sexe. El líder ara repudiat de Sumar és el paradigma perfecte d’aquella quinta que s’havia definit com “la més preparada de la història” i d’una formació podemita que va passar del despotisme il·lustrat comunistoide de les aules madrilenyes a la primera línia de flotació del poder espanyol en un temps rècord. L’aterratge cínic d’aquell “asaltar los cielos” a fer de crossa de Pedro Sánchez (és a dir, d’entrar plenament al món de la casta) també s’ha esdevingut a una hipervelocitat desmesurada; resulta ben lògic, per tant, que Errejón intentés salvar el seu cinisme a base de fotre’s cocaïna i d’intentar utilitzar l’automòbil oficial per fornicar amb com més dones millor. Aquesta no només és una història de poder; és sobretot un conte de frustració.

Com la majoria dels mortals que opinen sobre el tema, jo no sé quin és l’abast agressor d’Errejón amb les femelles amb qui compartí saliva ni quin és el diagnòstic de la seva addicció al sexe i a la farlopa. El que sí que veig perfectament és que l’antic líder de Sumar ha acabat essent víctima de la seva pròpia sistematització moral i de tota una retòrica grandiloqüent sobre la cura dels febles que se li ha girat fatalment a la contra. Caldrà escoltar atentament totes les dones que s’hagin pogut sentir maltractades pel personatge i emprendre les accions legals oportunes, sí i recontrasí; però també cal tenir en consideració que una persona addicta és un cervell malalt que té una relació molt ambivalent amb la seva voluntat. A mi m’espanta molt un món que no cuidi les dones, però també m’esparvera que hi hagi periodistes per als qui una addicció resulti un context del qual no cal ni parlar.

Hauríem de disparar molts menys discursos morals i lapidacions i fer un examen de consciència individual sobre com cadascú de nosaltres ha digerit aquesta societat malalta

Em fa molta gràcia viure en una societat que no para de fer maratons nadalenques i salmòdies sobre la salut mental (on tothom imposta carona de comprensiu amb els dissortats) però que, quan algú s’excusa adduint que pateix una addicció a la neu i als anus, hom l’envia a la merda com si fos un aprofitat, un simple follador o un picaresc amorrat a la xerinola. En aquesta història, com en la sexualitat de cadascun de nosaltres amb relació al poder, hi ha una infinitat de matisos que els mossens de la polarització no es pararan ni un minut a considerar. Ara ja tenen un home a qui lapidar uns dies i segurament veuran en aquest text una manca de respecte a les víctimes d’Errejón. Res més enllà de la realitat; simplement voldria constatar que hi ha històries on els protagonistes no tenen la mateixa responsabilitat, només faltaria, però on tothom acaba patint molt a la seva manera.

La lliçó que cal extreure de tot plegat és que hauríem de disparar molts menys discursos morals i lapidacions i fer un examen de consciència individual sobre com cadascú de nosaltres ha digerit aquesta societat malalta. Això costa molt més que repartir carnets de santedat, decretar un boc expiatori per abocar-hi tota la ira (lògica) dels damnificats, o cardar-se’n d’un noi que li fotia molta alegria als narius (la qual cosa, en la boca d’algunes periodistes il·lustres d’Espanya, fot bastant de riure...), sobretot perquè ens exigeix un examen i una conversa franca sobre tot allò que hem fet amb qui s’ha vist afectat per les nostres accions, essent el propi jo un d’aquests principals damnificats. Som una raça d’éssers impurs que viuen en uns temps evangelitzadors on tot déu caga colònia i gaudeix veient caure el del costat. Cal mirar menys al cel, en definitiva, i parar molta més atenció a la terra. Opino.