Vicky, Martina, Guijarro. S'assembla al títol d'una pel·lícula de Woody Allen, però no, és lo nom de les tres jugadores del Barça que, ironia en mà, van encapçalar lo simulacre d'entrega de medalles. A l'instant s'hi va afegir Torrejón. Després de guanyar brillantment la Copa de la Reina contra la Reial Societat, les futbolistes van haver d'improvisar una cerimònia d'anar per casa a peu de gespa, en una mena de protocol d'autoservei, com si això fos lo McAuto del McDonalds.
Quan bona part d'estes esportistes van guanyar la Copa del Món a Austràlia, encara no fa un any, sobraven mans i càrrecs (mascles tots, esclar) per a imposar-los les medalles, fer-se selfies per aquí i copets a la cuixa per allà. Fins i tot algun que altre piquito va circular amb alegria i encara porta cua. Llavors, no els hi va doldre gens travessar mig món per a sortir a la foto amb les vencedores, la Selección i l'estanquera. Ahir, los hi pesaven les cames per baixar al camp a dignificar la victòria de les dones d'un club català amb la senyera i el subcampionat d'un club basc amb la ikurriña. Va ser un moment lamentable: haver d'escenificar l'entrega entre elles, imposant-se-les les unes a les altres en una imatge que fa riure i plorar alhora, pel ridícul d'una Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) corrupta i masclista que no troba un relleu saludable al destituït Rubiales, probablement perquè dins la Federación les ramificacions de la podridura no tenen aturador. I és que l'actual president substitut, Pedro Rocha, ni tan sols va acudir al partit. Ell, també està expedientat i es resistix a abandonar el càrrec, però anit va abandonar les seues funcions.
No pot ser que les medalles arriben en dues bosses de paper, com si d'una vulgar bossa cotilló es tractés, i les jugadores se les hagen de penjar elles mateixes.
Lo partit ja va començar amb una sonora xiulada a l'himne, que la retransmissió de Radiotelevisió Espanyola (rtve) es va afanyar a intentar mitigar, de manera matussera, distorsionant lo volum general o, directament, abaixant lo so ambient. Malgrat los esforços, però, la protesta es va acabar sentint igualment perquè, per sort, avui en dia els mòbils ajuden a documentar moltes de les coses que el sistema vol silenciar. Ara, la Reina d'Espanya ja sap com se deu sentir lo seu Borbó marit quan presidix des de la tribuna un partit entre dos nacions sense estat.
Davant la polèmica, molts s'han apressat a explicar que el nou protocol de la RFEF és igual per a hòmens i dones: les autoritats entreguen lo trofeu al capità a la tribuna i el cos tècnic entrega les medalles als jugadors al camp. Per què ara és així? Ningú no ho sap del cert, però en lloc d'igualar a l'alça —cerimònia digna per a tothom i com abans—, resulta que s'estipula anivellar a la baixa —los jugadors de l'Athletic Club, lo 6 d'abril, tampoc van tindre entrega de medalles convencional quan van guanyar la Copa del Rei— en una decisió ridícula i irrespectuosa. Potser, doncs, caldria modificar el protocol. No pot ser que les medalles arriben en dues bosses de paper, com si d'una vulgar bossa cotilló es tractés, i tu te les hages de penjar, com si fos un collar de coloraines, d'aquells hawaians, a punt de cantar les campanades. L'humor que hi van saber posar les jugadores no hauria de tapar una miserable situació de menyspreu, perquè la indignació també lluïa a les cares de les futbolistes, per molta broma que en fessen.
La sonora xiulada inicial a l'himne espanyol es va acabar convertint també en una sonora xiulada final al protocol, pel menysteniment a les guanyadores.
S'ha fet prou viral lo vídeo on es veu una de les golejadores de la nit, Sandra Paralluelo, amb cara d'incredulitat, preguntant-li en repetides ocasions a un membre de l'staff del seu equip (que li volia penjar la medalla del coll) si tot allò era una broma. No, xiqueta. No ho és pas. La vergonya de la Supercopa de 2023 s'ha repetit i les campiones han hagut de recollir elles mateixes lo guardó, convenientment abillat amb una corretja amb la rojigualda, omnipresent i brillant (¿qué pone en tu DNI?). Tot molt monàrquic. Potser convindria traure-li caspa al títol en qüestió, que perdés lo seu complement de nom i es convertís en, simplement, La Copa (com en tants altres països), sense cap referència a una monarquia no menys corrupta (presumptament) que la mateixa federació que organitza l'esmentada competició. La sonora xiulada inicial a l'himne, pel que este Estat representa i demostra, es va acabar convertint també en una sonora xiulada final al protocol, pel menysteniment a les guanyadores.
L'autèntica reina que es va vore dissabte a la nit fou Alèxia Putellas que, un cop rebuda la copa i ja a la gespa, va entregar el trofeu a Sandra Paños, portera i capitana històrica, perquè l'aixequés davant les seues companyes, en la que segurament és la seua última temporada al club. Los regnats no els dona la sang, sinó l'exemple i el treball. Felicitats, campiones!