Comparar el catalanisme independentista amb el comunisme és una poca-soltada que ahir només se li podia acudir al gran Francesc-Marc Álvaro. Entre el materialisme dialèctic, el gulag i les sandàlies de David Fernàndez hi ha més que un joc de les vuit diferències. Fa una certa gràcia —còmica, la veritat— que certs analistes polítics com Álvaro tinguin la gosadia, el costum, la pretensió sostinguda en el temps, d’explicar-nos, pel mateix preu, com ha d’actuar la gent d’ordre i, simultàniament, com es fa efectiva una revolta, una revolució o una independència o, fins i tot, una societat millor. És extraordinari aital cúmul de sapiència i el desinterès amb què ens l’administren alguns mitjans de comunicació. Com si fos seguir una recepta de l’àvia, com si mai aquests eximis analistes haguessin passat de la teoria del pa amb tomàquet a fer un pa amb tomàquet. I, en aquest sentit, no s’estan de fer servir cada dia paraules gruixudes que qualsevol intel·lectual mínimament responsable administra amb severa prudència. Parlen alegrement de realitat —que es confon sempre amb el que ells albiren—, de veritat —que cada dia es correspon exclusivament amb les seves pròpies conviccions— o de rectificar —que abans o després acaba esdevenint la tornada a l’autonomisme, a finalitzar amb el deliri sobiranista que va dir ahir el PSOE—. Deliri o bogeria. El plantejament és sempre el mateix, massa repetitiu perquè no estiguem davant d’una campanya d’intoxicació política. L’independentisme no és una opció tan legítima com l’espanyolisme, no, no, senyores i senyors, alerta. L’independentisme molt pitjor que cap altra cosa, és un engany que els dirigents independentistes utilitzen contra les seves pròpies bases, és una enganyifa que fan servir els caps de colla sobiranistes per manipular i sotmetre un poble molt ben intencionat però absolutament idiota. Naturalment, segons el senyor Álvaro, Ramón de España, López Tena i els altres comentaristes de la premsa madrilenya, es veu que els independentistes som menys intel·ligents que els espanyolistes perquè ens deixem estafar fàcilment i sovintejada. Perquè no en sabem de la missa la meitat, com ara ells, els savis superdotats. En canvi, als partidaris d’Espanya, als de la bandera constitucional o als que duen l’àliga franquista de sant Joan Evangelista, ningú mai no els aixeca la camisa i mai ningú no els diu que estiguin manipulats. Fan ús, simplement, de la seva llibertat d’opinió política. Tinguem-ho clar. Si el fet de pensar que l’adversari polític és idiota, que és mentalment inferior, que té una psicologia feble i que mereix un sanatori, una “correcció”, si tot plegat això no és supremacisme pur d’oliva, ja em diran què és. L’argument també el feia servir amb gran desvergonyiment fa unes setmanes aquell gran amic de Catalunya anomenat Javier Cercas al diari El País. Segons l’escriptor les raons dels partidaris de Carles Puigdemont només es poden explicar, desxifrar, amb l’ajuda d’un psiquiatre. Quan algú presumeix de salut mental i envia els altres al psiquiatra és com quan algú presumeix de tenir una bona cigala entre les cames. És la consolació d’un infeliç. 

Quan Álvaro afirma que “la épica de saber esperar no tiene poesía” cal fer-li veure que li patina una mica la retòrica, i recordar-li simpàticament que l’èpica sempre és poesia com em va ensenyar el meu mestre Carles Miralles. I que, com canta Pau Riba per a la eternitat a Es fa llarg esperar: “Quan s’espera que tot ja s’acabi / per tot d’una tornar a començar / quan s’espera que el món tot s’enfonsi / per tornar-lo a edificar, / es fa llarg, es fa llarg esperar”. Tants anys analitzant la política nostra de cada dia i encara hi ha comentaristes que encara no han entès, que encara no han volgut entendre, que el moviment independentista és un fenomen històric i social que va de baix cap a amunt, del carrer als palaus, de la gent als dirigents. La gràcia —o desgràcia— de l’independentisme és que no el governa ningú, és que no està dissenyat per intel·lectuals saberuts, és que és una autèntica revolta pacífica i democràtica, aliena als interessos econòmics i socials dels denominats poders fàctics. Els independentistes no estem bojos, només bojos de ganes de perdre-us de vista, a tots vosaltres els que viviu de munyir el país, de fer la rosca als que munyen el país, als que porteu remenant les cireres des de sempre, els que heu vingut al món a tenir sempre raó, a dir-nos que la democràcia és vostra i que el poble sobirà no pot decidir per ell mateix. Als que heu perdut el respecte a la voluntat popular.