Es pot espanyolitzar i catalanitzar a la vegada, o a l’inrevés?

S’explica que qui va ser ambaixador espanyol a la Societat de les Nacions als anys 30 del segle passat, l’il·lustrat Salvador Madariaga, quan li van preguntar sobre la diferència entre un català independentista i un d’autonomista, va respondre, depèn del grau d’emprenyament. Fixem-nos que parla de grau d’emprenyament i no de si està o no emprenyat. Es pressuposa que hi ha emprenyament en diferent grau. Amb qui? Amb Espanya o l’estat espanyol. Per què es pressuposa que l’emprenyament amb l’estat espanyol hi serà? Perquè el nacionalisme espanyol, essencialment, es fonamenta en l’anticatalanisme (i segurament, també, una mica en l'antibasquisme, tot i que molt menys). El nacionalisme espanyol és uniformitzador i de matriu castellana. Però això no seria prou per emprenyar els catalans, sinó que és també anticatalanista. Perquè no accepta la diferència i perquè s’ha construït, i es construeix dialècticament, per oposició al catalanisme, el qual també té massa dependència en l’oposició i la reacció i oblida, a voltes, la proposta com la millor manera de construir-se. Tanmateix, és comprensible que això sigui així, ja que quan el peix gran té gana, el peix petit tremola.

L’agenda del “reencuentro” pot passar per disminuir el grau d’emprenyament, no per fer-lo desaparèixer. La pregunta que encapçala l’article té una resposta simple de sí o no. I clarament és que no es pot espanyolitzar i catalanitzar a la vegada. L’Oda a Espanya de Joan Maragall del 1898, de la qual ja quasi en farà un segle i quart, n’aixeca acta. Bona part del segle XVIII i del segle XIX (Constitució de Cadis, liberals, 1a República i més) ho va intentar. Però el poeta, a les acaballes del XIX, davant dels reiterats fracassos en els intents, ho va dir clarament: Adeu, Espanya.

Només cal pensar què passaria a l’estat espanyol si no votessin ni Euskadi ni Catalunya. La majoria absoluta seria aclaparadora.

Tanmateix, el tema està en l’entremig. Si en la disminució de l’emprenyament hi ha un terreny, per dir-ho d’alguna manera, de ningú, en el qual cadascú pot anar fent, en l’espanyolització i la reconstrucció nacional de Catalunya, sense fer-se molt de mal i, fins i tot, fent-se un cert bé mútuament. És a dir, avançar en la modernització de l’estat espanyol i mantenir la flama diferencial de la catalanitat a la vegada. Segurament que això és possible. Els 30 primers anys de la darrera etapa democràtica de l’estat espanyol han estat en aquest sentit. Però, per què es va esgotar l’experiment? I, es pot repetir l’experiment?

Per què es va esgotar? La resposta segur que és complexa i seria molt convenient escoltar múltiples respostes. No obstant això, vull apuntar un parell de raons per les quals es va esgotar aquell anar fent simultàniament reconstrucció nacional i modernitzar l’Estat. Perquè no va acabar satisfent cap dels dos beneficiaris. Per al nacionalisme català l’aspiració d’autogovern té com a horitzó la sobirania plena, i per al nacionalisme espanyol la modernització és una aspiració tangencial i circumstancial. Tenint en compte això, ens queda la segona pregunta, es pot repetir la simbiosi? És interessant veure què vol dir simbiosi. Literalment, vol dir anar fent vida plegats dos éssers diferents, la qual cosa genera beneficis per a cadascun i els perjudicis poden també ser compartits. La simbiosi només és viable si es reconeix la diferència d’éssers i es reconeix un enemic comú. En la mesura que no existeixi el respecte a la identitat diferencial i un dels simbionts es pensi que és el tot i l’altre, una part seva, es trenca l’equilibri i, per tant, la simbiosi. En la mesura que desapareix l’enemic comú, com pot ser una de les dues Espanyes que sovint s’ha manifestat com la victoriosa, també desapareix la simbiosi. La pulsió per part d’Espanya de no reconèixer l’altre com a tal, sinó com a part d'ella mateixa, és molt fonda i potent. I l’enemic comú només existeix mentre aquella Espanya, de les dues que Machado ens parlava ja fa un segle, no s’acabi d’imposar. Cosa que sovint també passa. Només cal pensar què passaria a l’estat espanyol si no votessin ni Euskadi ni Catalunya. La majoria absoluta seria aclaparadora.