Sovint els grups polítics i els seus altaveus mediàtics distorsionen per interès tàctic qüestions d’una certa complexitat tècnica sobre les que difícilment podrien opinar els ciutadans no avesats i ho deriven a un combat d’ells contra nosaltres que no té res a veure amb el fons de la qüestió. Un exemple immediat és la cridòria contra la idea del finançament singular, del qual res no se’n sap i sembla que n’hi ha per a dies. Com sol passar sempre, governi qui governi l’Estat, el discurs contra indemostrats privilegis de Catalunya, genera un rendiment politicoelectoral a la resta de comunitats, amb presidents del PSOE o del PP. De la quota basca o navarresa ningú no diu ni mu, no fos cas.

La distorsió del debat com a mètode deshonest d’acció política es practica ara en el debat sobre el sostre de dèficit, que per interès, per ignorància o per mala fe, o pels tres motius acumulats, s’ha volgut plantejar com una disputa ideològica, quan diversos actors han adoptat posicions contràries segons el que dictava la tàctica del moment.

Que les posicions de cada grup canvien segons el moment ho demostra ara el Partit Popular que, havent adoptat una política radicalment centralista quan governava, ara argumenta el seu vot en contra del sostre de dèficit per la discriminació flagrant de les comunitats autònomes. Ho fa, evidentment, perquè és a l’oposició i mira de desgastar el govern de Pedro Sánchez, però també i sobretot per un interès immediat, atès que controla onze comunitats autònomes a banda de Ceuta i Melilla.

Una política progressista hauria de reforçar prioritàriament la despesa social que fan les comunitats autònomes i els municipis. Malgrat això, tots els governs espanyols, independentment de la seva adscripció ideològica, han fet i fan sistemàticament el contrari

També Esquerra Republicana ha canviat de posició. Després d’una llarga trajectòria denunciant l’infrafinançament de Catalunya i la manca d’autonomia financera, ara accepta el sostre de dèficit que pretén imposar el Govern del PSOE, probablement perquè el pitjor que li podria passar ara, tal com li van les coses al partit de Gabriel Rufián, és que Pedro Sánchez, sense pressupostos, optés per convocar eleccions generals.

A banda de la seguretat social, les comunitats autònomes dediquen la major part dels seus recursos a finançar aquells serveis que més afecten la vida de les persones i especialment a les més necessitades. La sanitat, l’educació i els serveis socials són competència de les comunitats. En canvi, la despesa de l’Estat va dirigida principalment a altre tipus de serveis, també importants i necessaris, com les inversions, la defensa, la política exterior, les forces de seguretat, els serveis d’intel·ligència, els fons reservats i les institucions.

Amb aquesta premissa, una política mínimament progressista hauria de reforçar prioritàriament la despesa social que fan les comunitats autònomes. Malgrat això, tots els governs espanyols, independentment de la seva adscripció ideològica, han anat fent sistemàticament el contrari. Com és el govern de l’Estat qui decideix la distribució, sol afavorir pressupostàriament els seus negociats. De l’any 2012 fins al 2022, darrer exercici liquidat, els recursos de l’Administració Central van augmentar un 88,7% i les comunitats autònomes només un 40,5%, en tot una dècada! Això és el que constata un “desequilibri vertical” en paraules del catedràtic Guillem López i Casasnovas. I aquesta és la causa sense anar més lluny de l’infrafinançament de la sanitat, que només a Catalunya s’ha disparat per sobre dels 3.000 milions anuals i a la qual només es pot fer front allargant les llistes d’espera o tancant serveis i plantes d’hospitals, com ha passat aquest estiu. Per no parlar del dèficit inversor en Educació, que afecta principalment l’escola pública i hipoteca el futur de les noves generacions, o de l’abandonament dels sectors més vulnerables de la societat que necessiten ajuts públics quan el 24,4% de la població catalana es troba en risc de pobresa.

El debat sobre el sostre de dèficit no és un combat entre dretes i esquerres, com pretenen fer veure interessadament alguns interlocutors, sinó sobre la suficiència financera de qui ha d’atendre a qui més ho necessita

Tot el sistema funciona amb una aixeta centralitzada que el govern de torn obre o tanca discrecionalment però sempre a favor de l’Administració central. I així continuarà, pel que fa a Catalunya, mentre no disposi d’aixeta pròpia.

I és una prova més la proposta encara no aprovada del govern de Pedro Sánchez sobre el sostre de dèficit que fixa el 2,5% del PIB per al conjunt de les administracions públiques. El repartiment que pretén l’Executiu és qualsevol cosa menys equilibrat. Es reserva el 2,2% de sostre de dèficit per a la seva administració i cedeix només el 0,1% per al conjunt de les comunitats autònomes. En xifres, l’administració central es permet gastar prop de 35.000 milions més del que ingressi, mentre que a les comunitats el marge queda molt per sota dels 2.000 milions entre totes. Clar que encara pitjor ho tenen els ajuntaments, que tenen prohibit generar dèficit i ni tan sols es permet gastar estalvis a aquells que en tenen. I de la pandèmia ençà, la despesa dels municipis en alguns serveis o atencions socials que no són de la seva competència i no poden ignorar s’han multiplicat.

Arribats a aquest punt, algú haurà de deixar de dir que tot plegat és una batalla entre dretes i esquerres. No, són els serveis socials, és l’educació, són les llistes d’espera... Com diria Bill Clinton, “És la sanitat, estúpid!”.