Des dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, que es van saldar amb gairebé 3.000 persones mortes, no hi ha un país occidental que no tingui a la seva agenda política la probabilitat que es cometi un fet similar al seu propi territori. L'expansió del terrorisme gihadista i la seva penetració a través del que es consideren cèl·lules dorments o de comandos desplaçats per actuar a la zona triada han convertit qualsevol Estat, per poderós que sigui, en vulnerable. Tant és així que la permanent detenció d'individus o grups organitzats en la fase de preparació dels atemptats no resta capacitat d'actuació als terroristes, lamentablement. Per tot això, la matança de París, més enllà de ser un acte menyspreable al cor d'Europa i dels seus valors democràtics, és la història d'una tragèdia anunciada i lamentablement esperada.

Quan el mes de gener passat es va produir l'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo en el qual van morir una dotzena de persones, els francesos van descobrir amb horror tres coses: que no podien defensar el seu territori i garantir la seva inviolabilitat, que un atemptat a gran escala era una eventualitat real i que els assassins que havien dut a terme la matança havien estat compatriotes seus. En resum, que la infiltració del terrorisme gihadista era imparable i que França havia de preparar-se per al pitjor. Durant mesos, vaig conversar a París amb desenes de persones, moltes d'elles anònimes, d'altres autoritats o personalitats d'àmbits diferents de la societat. La França sempre orgullosa (amb tropes en diverses guerres a l'Àfrica i també a Síria i l'Iraq lluitant contra l'Estat Islàmic) estava lògicament ferida però també temorosa. Molt temorosa. L'atemptat havia fet efecte fins i tot en els seus tradicionals valors republicans i s'obria, sense que ningú volgués expressar-ho així, un terreny per als durs de cada espai polític. Sarkozy, a la dreta; Manuel Valls, a l'esquerra; i Marine Le Pen, la dama del Front Nacional, a l'extrema dreta.

No n'hi havia prou amb res després de la massacre del 'Charlie Hebdo': París no havia de lluitar només contra comandos procedents de l'exterior sinó també contra una potent infraestructura a l'interior
Aquests mesos, França ha viscut encongida, en alerta màxima de seguretat, que equival a un risc molt alt d'atemptat. Al juny, va tenir una nova prova de la seva fragilitat davant l'extremisme islamista quan a prop de Lió un llop solitari va decapitar el seu cap i va penjar el seu cap en una tanca a l'entrada d'una fàbrica. Mentrestant, el govern incrementava a l'abril en 4.000 milions el pressupost de Defensa per als propers quatre anys. Però no n'hi havia prou, perquè París no havia de lluitar i desactivar únicament comandos procedents de l'exterior sinó també contra una potent infraestructura a l'interior amb capacitat operativa. Així, fins divendres a la nit quan el terrorisme va clavar un atemptat humiliant contra les autoritats franceses. Fins aquest moment 128 morts en un atac múltiple i coordinat amb set focus i diversos terroristes immolats amb explosius.

Quan el passat 11 de gener una gran manifestació amb 1,5 milions de persones recorria els carrers de París encapçalada per quaranta caps d'Estat o de govern, en una imatge que simbolitzava repulsa a la barbàrie i unitat contra el terrorisme, David Cameron, el premier anglès, sempre directe en els seus comentaris, es va acomiadar amb un vaticini que avui val la pena recordar: "Això serà així durant molts anys".