De tots els vídeos de l’1 d’octubre que anualment tornen a rondar per les xarxes, el que encara em costa més de veure és el de les escales de l’IES Pau Claris. La ferida no és tancada. No ho és per molt que el president Illa ens convidi a despertar-nos del somni, no ho és per molt que els partits independentistes aprofitin l’avinentesa per convertir l’aniversari del referèndum en una celebració folklòrica més, i no ho és per molt que, políticament i circumstancial, tot estigui configurat perquè parlar-ne et converteixi en un ressentit. O, pitjor encara, en un friqui. Precisament, que la classe política independentista es vegi forçada a parlar-ne com una victòria sense matisos és el que impedeix deixar de viure-ho com un esdeveniment traumàtic —més enllà del trauma d’haver de ser espanyols a la força—.
El cofoisme i l’eufòria grandiloqüent, encara avui, expliquen que els mateixos que van fer possible el referèndum, després van posar totes les eines retòriques i sentimentals per buidar-lo de qualsevol sentit. La ferida és oberta perquè l’abandonament de la seva gent per part de la classe política carrega una frustració que no se salva amb ampul·lositat, ans amb esmenes i redreçaments. Sense això últim, la conseqüència d’aquelles escales és que Salvador Illa és president de la Generalitat. Ara que els socialistes tenen allò per què els partits independentistes van renunciar a defensar el referèndum —el control autonòmic—, dir segons què encara es fa més difícil que abans. Tot sembla ressituar-se perquè, de nou, l’objectiu a batre sigui Illa, i no l’Estat. I perquè, per tant, qualsevol aspiració d’anar a l’arrel dels problemes que immobilitzen l’independentisme passi a ser, automàticament, un retorn al passat que cal evitar pel bé del país.
Paradoxalment, les ànsies per cloure l'episodi del referèndum de qualsevol manera és el que el manté obert
La classe política independentista i el president Illa, en aquest sentit, coincideixen a dir que cal girar full. Però no es pot girar full de veritat sense mirar als ulls allò que t’està impedint de fer-ho, i és que la ferida és oberta perquè els espanyols van fer servir la violència per reprimir-nos i els polítics catalans van fer que la violència espanyola no servís per a res, que fos gratuïta. De fet, els polítics catalans encara fan que això sigui així. M’és impossible de mirar sencer el vídeo de les escales perquè em costa d’empassar que aquella brutalitat hagi derivat en una cultura política que ho ha reduït tot a la nostàlgia i a la carrincloneria. I en una cultura política de que si no n’acceptes les dinàmiques, si no et doblegues als seus interessos, si en rebutges l’ampul·lositat i reclames fiscalització, t’acaba aïllant per protegir-se. La degradació i l’empobriment espiritual i intel·lectual del país, malauradament, en són la conseqüència a llarg termini. Res del que ha passat aquests últims set anys tampoc no ha estat ni serà gratuït.
Salvador Illa vol tancar la ferida en nom d’una promesa de pau submissiva; els partits catalans la volen tancar reduint al mínim l’espai en què podem preguntar-nos per què és que som on som, si —com ens expliquen— vam guanyar. En el referèndum de l’1 d’octubre encara hi ha les claus que poden esquinçar el sistema, per això tothom, a la seva manera, vol cloure l’episodi i fer que ens n’oblidem. Paradoxalment, la seva ànsia per cloure’l de qualsevol manera és el que el manté obert. L’independentisme només tindrà possibilitats d’avançar quan faci les paus amb el seu passat, en comptes de voler reescriure’l matusserament, per això és important seguir-ne parlant i seguir-ne escrivint malgrat els cants de sirena que interessadament ho pinten com una reculada. Ho fan perquè encara ara, set anys després, aquelles escales els posen davant de les seves pròpies misèries.