L’aniversari del 9N ha recuperat per a la palestra el president Artur Mas. Ell era el president aleshores i, com a tal, el principal artífex d’aquella consulta que el va erigir a l’altar del sobiranisme. El 9N va ser un exitàs, el va fer créixer un pam i el va carregar d’una autoritat que amb anterioritat ni tenia ni se li reconeixia. Des d’aquell mateix dia —ara, sí— va exercir de líder independentista. Transversal. La instantània que li va regalar el líder de la CUP, David Fernández, el va entronitzar. Alhora que deixava els republicans en una posició incòmoda.

El 9N va catapultar Mas no només com a líder del món convergent i espais limítrofs —després del revés de 2012— també amb prou predicament per formular a continuació una Opa hostil (als republicans), amb ell com a indiscutible director d’orquestra amb pecat de falsa modèstia incorporat "puc ser el primer o l’últim ...".

No és menys cert —per ser justos— que Mas, pel 9N, n’ha pagat i en continua pagant un preu important, judicial i patrimonial. I encara bo que, com recorda a l’entrevista que li ha fet Marta Lasalas, l’Institut Català de Finances (ICF) va resoldre avalar "amb el conseller Jaume Giró al capdavant com a conseller d’Economia" i aturar així una possible expropiació de béns que no només afectava Mas. També molts altres. Giró representa en bona mesura aquest esperit que predica —no sempre amb l’exemple— el president Mas. Ser independentista no està renyit amb aprofitar cada conjuntura per treure’n tot el suc possible. Com aquells avals, negociats hàbilment per Giró (Govern Aragonès) amb el mateix Salvador Illa que finalment també els va beneir.

Per ser rigorosos, el "pas al costat" in extremis del president Mas el gener de 2016 no és conseqüència directa del 9N sinó d’un triomf electoral insuficient que el va posar en mans de la CUP. La fórmula electoral que Mas va imposar, tant sí com no, havia de triomfar com la Coca-Cola. Però Junts pel Si, a l’hora de la veritat —quan es compten els vots a les urnes— va fer curt.

Les eleccions van donar pas a quatre mesos esgotadors d’una negociació extenuant que no anava enlloc i que es va fer arribar al límit, com un viacrucis, al dead line electoral. La decisió era tornar a fer eleccions —amb el temor de CDC de quedar rere Esquerra Republicana— o bé ‘el pas al costat’ d’Artur Mas. Fer Govern amb un altre candidat convergent i demà Déu dirà.

Hi ha un compromís públic del mateix Salvador Illa i de Pedro Sánchez a favor d’un nou sistema de finançament. I aquesta és la qüestió a explotar amb tota l’energia, amb tota la determinació

Tant és ara el veritable motiu que el va portar a renunciar a repetir eleccions. Allò transcendent és el que explica en l’entrevista que li ha fet Lasalas —molt recomanable de llegir— quan el president Mas fa una crida sense subterfugis a empènyer pel ‘finançament singular’ o com sigui que se’n vulgui dir. En aquest punt, Mas és diàfan. Junts per Catalunya, diu Mas, ha de fer seva la millora del finançament que s’ha pactat. Se’n digui com se’n digui, es disfressi com es disfressi, si permet sortir de les regles del règim comú de finançament. Encara que representi tornar al punt de partida d’aquell ‘Pacte fiscal’ de 2012 que Mariano Rajoy va rebutjar sense miraments i que va justificar la convocatòria electoral anticipada.

El president es mostra escèptic amb el resultat final. I qui no després de tant picar de cap contra la paret! Però també admet i remarca que la conjuntura política ofereix una finestra d’oportunitat que seria inaudit desaprofitar. Ho diu un cop i un altre. Al·ludeix a la debilitat del PSOE, però també a un marc que es defineix per la importància i el pes determinant de la perifèria. Si en algun moment té sentit implementar la pluralitat d’un estat plurinacional és precisament ara. Mas ho expressa així: "(si el PSOE) necessita tots aquests aliats cada dia per tirar endavant i no només hi veu una pedra a la sabata, circumstancial, sinó que hi veu la possibilitat de construir un altre tipus d'estat plurinacional, plurilingüístic, pluricultural, és a dir, l'Espanya real en definitiva, si veu això i ho lidera, jo estic segur que aquestes aliances poden ser aliances molt més permanents".

Per petita que sigui l’escletxa, hi és. Potser més que no sembla i tot. I aquesta no és una qüestió que tingui res a veure amb la controvertida opinió que es pugui tenir sobre la investidura de Salvador Illa. Tot i que n’és la conseqüència. El contingut del pacte de l’actual investidura és insòlit. Quatre dies abans hauria estat impensable, com ho era l’amnistia que certament no ha resultat una qüestió ni pacífica ni planera. O abans la derogació de la sedició.

Hi ha un compromís públic del mateix Salvador Illa i de Pedro Sánchez a favor d’un nou sistema de finançament. I aquesta és la qüestió a explotar amb tota l’energia, amb tota la determinació. Posar-s’hi de cul en nom d’un maximalisme que no casa amb l’actual conjuntura arruïnaria tota possibilitat de canviar un sistema de finançament que lliga de peus i mans Catalunya i priva la seva societat d’uns recursos que necessita.