“El qui escriu...” és el recurs literari que feia servir el jove Pujol per presentar la seva veu al llibre Des dels turons a l’altra banda del riu, al començament del qual renega d’una societat catalana dels anys 60 conformada, resignada, incapaç d’apuntar cap amunt, de ser agosarada. “El qui escrivia” es mostrava descontent d’una societat amb poques ambicions i massa esporuguida, enfonsada en la mediocritat del realisme. Escoltant les seves declaracions en l’homenatge a Castellterçol, divendres passat, em va semblar que el Pujol vell encarnava precisament la societat vella, petita, resignada, que denunciava el Pujol jove. Després vaig pensar més en el contingut del que deia, i en el perquè, i en per què ara, però d’entrada la sensació va ser aquesta: Pujol venia a abaixar-nos clarament el llistó de les ambicions. Amb raó o sense, que ara en parlarem, venia a fer això: a marcar la ratlla que convé no traspassar. El qui escriu aquest article, però, d’entrada només hi va veure una preocupant (quasi intolerable) invitació a apuntar cap avall.

La part de raó objectiva de Pujol és quan diu que la independència “és molt difícil”. Sí, és cert que és molt difícil, però la seva invitació a deixar-ho estar “perquè Espanya és un estat molt poderós” no indicava dificultat sinó impossibilitat. Jo crec que Pujol diu tot això (“ara que ja es pot dir”, precisa) perquè creu que els polítics en actiu no s’hi atreveixen i ell, en canvi, s’ho pot permetre: si algú ho havia de dir, prefereix dir-ho ell, que hi té menys a perdre. Estil “deixa de l’avi Florenci”, per entendre’ns. Ja va intentar dir-nos-ho Andreu Mas-Colell, que la cosa és “impossible”, però com ja vaig apuntar en el seu moment, aquesta terminologia em sembla immoral en democràcia. Si no ens hem de creure que de manera democràtica i pacífica tot és possible, si no hem de poder sortir-nos-en malgrat les violències de l’Estat fins i tot quan aquestes són recurribles a la UE, fins i tot quan tota la Unió Europa ha constatat els excessos antidemocràtics espanyols, aleshores no és que sigui “molt difícil” sinó que no ens mereixem ni somniar-ho. Com em recorda sovint en Boye, a Xile no tenien la “mama UE” i ells se’n van sortir igualment. “Molt difícil”, president? En efecte. Però ho va ser també, de difícil, per a totes les nacions que abans s’han independitzat d’un Estat tan “poderós” com Espanya i nosaltres no som menys nació que ells. No ho som, de cap de les maneres. Fins aquí la meva rèplica al fons del missatge de Pujol, però una altra cosa és entendre per què ho diu.

Ningú (ningú) no està autoritzat per a desmoralitzar-nos, per a treure’ns les il·lusions i per a dir-nos que no som capaços d’una cosa que tants altres han pogut aconseguir

Pujol considera, ben segur, que gastar energies per una banda fa que se’n perdin massa per una altra: deu estar comprovant com el PSC intenta apropiar-se, amb cert èxit, de l’esperit de “Sant Pancraç” que ell mateix enarborava en els seus primers articles polítics, i que li van donar la victòria inesperada l’any 80. És cert que Illa intenta apropiar-se d’aquesta (suposada) centralitat, de la figura de Sant Pancraç, però també és cert que tenir salut i feina no pot ser l’ambició de cap país. No és poc, és clar, però de cap manera és un objectiu il·lusionador. Si bé es tracta d’objectius lloables quan se surt d’una guerra o d’una dictadura, de cap de les maneres, però és que absolutament de cap de les maneres, ho són en una democràcia madura i en el context europeu. Sant Pancraç no pot anar dient a Sant Jordi que deixi estar el drac, o a Santa Margarida que es deixi engolir pel dimoni. Pot recomanar, això sí, prudència i intel·ligència. Pot ocupar-se de fer advertiments. Si aquest és el missatge, fer les coses de manera intel·ligent, no hi ha res a objectar. Però ep: fer les coses. Acabar la feina. Apuntar cap amunt.

Pujol només és una veu. Una veu autoritzada, però una veu. És un home gran amb experiència, i ple de bones intencions, un Sant Pancraç que circula per dins del nostre cervell amb un bastó i ens va dient tota l’estona que anem amb compte i que ell ja ho deia. No es tracta de menysprear-lo, ni convé ignorar-lo, ni tan sols cal entrar a discutir-lo: el que cal és saber que només és una de tantes veus, i que n’hi ha d’altres, i que cadascú s’ha de fer el resum de totes les veus que sonen sobre aquest tema. Ell té una veu autoritzada, cert. Més que autoritzada, més que cert. Per tant, sempre serà bo escoltar-lo. Però un cop escoltat, convé deixar clar que ningú (ningú) no està autoritzat per a desmoralitzar-nos, per a treure’ns les il·lusions i per a dir-nos que no som capaços d’una cosa que tants altres han pogut aconseguir. Que ara no toca? No ho sé, parlem-ne, aquesta discussió sí que és interessant. Què s’ha de fer de manera diferent? Parlem-ne, també. Però el que segur que no toca és dir que “mai”. O que ni tan sols en quinze anys, i que, fins i tot així, ja veuríem. Això no tocava, president. Deixant de banda si és més cert o menys cert, no tocava: un polític que digui la veritat és valuós, però un polític capaç de crear il·lusió ho és molt més. Sobretot perquè la “veritat” és relativa, però la il·lusió és concreta. De fet, per mi, un polític incapaç de crear il·lusió és invotable. I això, que és precisament allò que li falta a Salvador Illa, ho sap perfectament qui va guanyar tantes eleccions seguides a Catalunya. Per tant, no fotem.