A les evidències em remeto per afirmar que els grans beneficiaris de la llei d’amnistia aprovada pel govern de Pedro Sánchez són els policies que van atonyinar a tort i a dret la ciutadania catalana que l’1 d’octubre volia votar. Sí, és esperpèntic, però, d’altra banda, completament coherent amb el modus operandi de les institucions espanyoles. Si no totes, gairebé totes. Això és Espanya i, el que és més important, fins aquí és on arriben, fins i tot en un escenari democràtic, tots els partits espanyols. Sí, tots; si més no, els que tenen representació a les Corts espanyoles. N’hi ha que hi posen ofici i molta propaganda, d’altres no tenen necessitat de ser espanyolistes, ni unionistes o constitucionalistes de manera sobrerepresentada, perquè tot això ja va en el paquet bàsic de ser espanyol.
De fet, durant tot el procés ho han mostrat massa vegades com per seguir pensant que en un moment o altre canviaran, això no passa ni quan necessiten els vots. Si ens enganyen perquè no tenim més remei que entrar en el joc, malgrat totes les prevencions, és una cosa; si ens enganyen perquè volem creure en la seva paraula o perquè pensem que han canviat, no diré que ens mereixem el que ens passa, perquè no es pot justificar de cap de les maneres, però llavors tenim un problema molt més gros.
La llei d’amnistia tan contestada pels sectors més ultres és ara un potent instrument en mans de la nació espanyola per seguir preservant els valors antidemocràtics
En el cas de l’estat espanyol, i això no té a veure només amb el poder judicial, una cosa és el que hauria de ser i una altra la que és realment, i aquesta segona és la realitat amb què Catalunya topa una vegada i una altra. Això no passa només aquí, és una realitat objectiva a tot el món, la qüestió està a calibrar com de grossa és la distància entre el que és i el que hauria de ser. Aquesta és la veritable mesura de la democràcia o, com es diu ara, de la qualitat democràtica d’un país i les seves institucions.
La llei d’amnistia tan contestada pels sectors més ultres, molts d’ells també del PSOE-PSC, és ara un potent instrument en mans de la nació espanyola per seguir preservant els valors antidemocràtics. Tota una lliçó que, per molt que pugui semblar barroera i vergonyosa —certament, no a tothom—, és molt efectiva. A Espanya no li importa gens com està al món, perquè té el lloc ben agafat, li és igual el que digui Europa o que faci vergonya aliena el que fan; el que és central aquí és que els qui seguim sense drets som nosaltres.
No tenia sentit que una llei que havia de rescatar les i els represaliats de la justícia espanyola pel que va ser una confrontació política legal i democràtica, tingués en compte, o posés al mateix sac, els que van exercir les represàlies en nom de l’Estat. Ara em sembla que té un sentit molt clar: Espanya 1 - Catalunya 0, un partit de tornada de misèria, però una victòria típicament espanyola.