Espanya, una autocràcia judicial emergent

Descàrrec: aquest article l’hauria d’haver escrit un constitucionalista espanyol

Una oligarquia d’origen judicial pretén erigir-se, a Espanya i des de fa un cert temps, en autocràcia judicial. Ignoro si ho aconseguirà, però és ben notori que en diferents enclavaments del territori hispà s’ha iniciat ja l’aixecament: ho hem vist amb l’estrangulament togat de la llengua catalana —el 25% de castellà—, la irracional negativa a aplicar una llei —la d’amnistia— de sentit diàfan, les interminables i sovint delirants investigacions prospectives dirigides contra persones escollides no a l’atzar, sinó per la seva ideologia política —trames russes i cia.—, certes estratègies per fer caure figures institucionals troncals legalment designades —fiscal general—…, cal que continuï? Qui pot negar la intensitat i heterogeneïtat d’aitals aixecaments? És crucial, però, escatir bé quina és la combinació insòlita d’atributs d’aquesta força emergent: per una banda, ostenta un poder molt remarcable. No absolut, això és cert, però sí preeminent: el judicial. Per l’altra —aquí rau la clau—, gaudeix d’un privilegi extraordinari, només compartit amb el rei: la immunitat. La del monarca és una immunitat legal. La judicial, de facto, però, tanmateix, immunitat. Faci el que faci, si ho fa en la direcció correcta, no li passarà res.

Ben aviat presenciarem la mare de totes les batalles: la que lliurin el Suprem i el Constitucional

Un parlamentari fa la llei que el judicial haurà d’aplicar, però cada quatre anys s’exposa a perdre el seu escó. Un president del Govern té un poder gairebé omnívor —ha esdevingut, de fet, en màxim legislador per la via dels decrets llei i pren la immensa majoria de decisions importants—, però bé que pot ser destituït pels parlamentaris i, fet i fet, com hem vist recentment, aquests també poden no convalidar-li els decrets. Als jutges, per contra, ningú no els pot destorbar fins que no els arribi l’edat de jubilació forçosa. Quin topall o límit real tenen? Bàsicament, un: l’amenaça de ser condemnats per prevaricació quan no respectin la llei en la seva actuació. Però és real i eficaç, aquesta amenaça? No. Un hipertrofiat i sobredimensionat enteniment del principi d’independència judicial ens dicta, als ciutadans, que no hem de molestar ni criticar els jutges. Ni molt menys, condemnar-los per prevaricació. De fet, ni tan sols s’han d’admetre a tràmit les querelles que es presentin contra ells per prevaricació, tot i que el cas sigui clamorós. Ho acabem de veure, de viure, en el cas Volhov. La mateixa Audiència Provincial se’n feia creus, i ho titllava de ‘frau processal’, de com l'instructor intentava escapolir-se del que li ordenava amb l’expedient d’anar clonant peces separades, però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de decidir, fa ben pocs dies —agafeu-vos fort—, de ni tan sols investigar-ho. Aquestes inadmissions a tràmit poden semblar al lector una resolució més, però són la clau de volta de l’èxit d’implantació futura de l’autocràcia judicial de què parlo. Sense elles aquesta seria inviable.

Una autocràcia judicial que pretén establir-se no necessita, en absolut, actuar com a tal permanentment, en totes les resolucions que emet. El mode excepcional i ultraprotegit d’actuació només s’activa puntualment. Quan ho justifica el cas que li arriba. O, com passa sovint, que ella mateixa es genera del no-res amb la inestimable ajuda de les sempre oportunes i perfectament coordinades fundacions d’extrema dreta. Ja ho deia Carl Schmitt —que fos un ignominiós jurista nazi no exclou que sovint l’encertés—: el poder real rau en l’excepció, no en la gestió ordinària dels casos mediocres. Només els importants justifiquen, fan necessari, fer els ulls grossos al principi de legalitat. Durant el nazisme, la majoria de les sentències que es dictaven quotidianament —sobre accidents de trànsit, per discussions en comunitats de veïns, etc.— continuaven dictant-se segons criteris ordinaris. Però, quan el cas afectava un jueu, un homosexual o un discapacitat, llavors les coses canviaven. I com canviaven!

És llavors, quan el cas és especial —d’aquells, ja ens entenem—, que els tribunals aparten amb violència argumentativa la Llei d’amnistia, quan inadmeten una querella per una prevaricació aparentment de llibre, quan usurpen la funció del legislador català i decideixen, ells, quina ha de ser la política lingüística aplicada als menors catalans o quan intenten destituir, emprant eines clamorosament desproporcionades respecte de la gravetat real del delicte investigat, tot un fiscal general. I ho fan, només llavors, sabent que, alhora que tensen la llei, es desactivarà i diluirà, sense solució de continuïtat i en perfecta sincronia, l’apartat del Codi Penal que preveu la prevaricació. Molt probablement només hi ha una sortida a aquest atzucac. Una sortida complexa, però l’única realment eficaç: atribuir el coneixement dels delictes de prevaricació judicial al tribunal del jurat.

Aquesta autocràcia judicial emergent no actua, només, a través de resolucions judicials. També exerceix una influència més indirecta sobre l’actuació dels altres poders. Per exemple, manifestant-se, entogada, contra una llei com la de l’amnistia abans que aquesta ni tan sols iniciés el seu tràmit parlamentari, o criticant durament la sola intenció del legislador de fer córrer una mica l’aire pels tribunals i modificar, obrint-lo més a la societat, el sistema d’accés a la funció judicial. Això no ho pot tolerar una autocràcia que no només vol establir-se, sinó fer-ho com un club exclusiu.

Acabo. Ben aviat presenciarem la mare de totes les batalles: la que lliurin el Suprem i el Constitucional. El primer ha inaplicat una llei —la d’amnistia— contra el seu tenor literal. El segon, ben segur —m’hi jugo 155 pèsols— declarà inconstitucional aquest tarannà interpretatiu del Suprem. Anul·larà la seva resolució. Però aquest serà, només, el dia 1 de la batalla. El dia 2 arribarà amb la reacció del Suprem. Obeirà el Constitucional? El desobeirà? No sé ni si ho farà ni si caurà en 18 de juliol. El que sí que us puc assegurar és que, si algú presenta una querella per prevaricació pel que faci llavors el Suprem, serà inadmesa a tràmit, sigui el que sigui que hagi fet, car ho decidirà, de bell nou, tic, tac, tic, tac..., el mateix Suprem! Cercle tancat. Bon dissabte.