De fake news bones, les d’abans, aquelles sí que eren una autèntica aixecada de camisa, allò sí que era autènticament fals, de principi a fi, i se’n deia NO-DO, t’ho trobaves al cine. Vaig conèixer una de les muntadores d’aquell noticiari, Otilia Ramos, una senyora falangista que no expressava dubtes ni mala consciència. Va ser l’únic adoctrinament que he conegut de prop, el del nacionalcatolicisme franquista, una propaganda tan mal feta, tan curta de gambals, elaborada amb unes enganyifes tan barates, tan delirants i poc seductores, que tot plegat semblava impossible: t’acabava fent mitja pena i mitja gràcia, igual que les històries d’ovnis, les psicofonies o els viatges astrals. Els fatxes eren molt pesats i mentien. I, per extensió, estaven convençuts que els altres també ho feien, especialment els comunistes i els catalanistes, els enemics declarats de l’Espanya que havia guanyat la guerra però que s’havia quedat sense aliats. D’aquí ve que un espanyolista sempre et dirà que t’han adoctrinat, que t’han enganyat, perquè és que ell tenia la intenció d’adoctrinar-te primer i ha arribat tard. I d’aquí ve també la brama segons la qual tothom té enveja d’Espanya, tot el planeta no pot suportar l’excel·lència d’Espanya, especialment el món anglosaxó, un món de pirates, de lladres, que primer robà molts dels tresors procedents d’Amèrica i després van aparèixer els ianquis, promovent la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico.
Es veu que els que parlen anglès, personatges moralment extraviats, no poden suportar l’enorme contribució civilitzadora, cultural i espiritual de l’Espanya imperial, i és per això que es van inventar la famosa llegenda negra espanyola. L’enveja és molt dolenta. D’aquí va tota aquesta col·lecció de falsedats sobre l’Espanya evangelitzadora, i, en especial, la dura crítica sobre el tracte que la monarquia espanyola exercí sobre els indígenes americans, tal i com testimonia Bartolomé de las Casas, defensor dels indis americans i autor de la cèlebre Brevísima relación de la destrucción de las Indias. Des d’aquest punt de vista, la política exterior espanyola estaria orientada essencialment a l’espoli internacional dels pobles més febles, sempre amb el pretext de la fe. El poble espanyol, hereu de la dinàmica de la croada contra els sarraïns, es caracteritzaria així com un poble marcadament cruel, intolerant, tirànic, obscurantista, gandul, fanàtic, avariciós i traïdor. Sempre amb un bon pretext per fer la guerra a pobles tecnològicament inferiors per esclavitzar-los després. Pobles inferiors i bàrbars, com ha argumentat recentment Santiago Abascal, el genet electoral. Tan bàrbars i inhumans que practicaven el tabú del canibalisme.
La dada de l’antropofàgia és tan terrible com certa. Però ja va ser explicada, raonada i rebutjada com a pretext per al colonialisme despietat d’Espanya el 1592, pel mestre occità de llengua francesa Michel de Montaigne -també conegut com Miquèl de Montanha- en els seus famosos Assaigs. Montaigne coneix bé la persecució espanyola dels jueus i d’altres dissidents de l’Estat. És per aquest motiu que afirma que és molt menys bàrbar devorar éssers humans morts que no pas devorar-ne de vius, com fa la tradició torturadora de la inquisició política espanyola. Els colons estripen els teixits humans durant els turments que s’apliquen als indígenes, torturats després d’estimular-ne la sensibilitat. De vegades són víctimes dels gossos que els devoren davant la mirada impassible dels botxins. Els indígenes americans són caníbals o poden ser-ho, com ho era el poble cartaginès que lluitava contra la república de Roma. Fan sacrificis humans com també els feien els jueus. Ho demostra la frustrada mort ritual d’Isaac a mans del seu pare Abraham.
El canibalisme dels americans és l’exemple perfecte de l’estrangeria, de la diferència intolerable que els colons persegueixen per establir el seu domini a Amèrica. “Crec -diu Montaigne- que hi ha més barbàrie en menjar un home viu que quan se’l menja mort, quan s’estripa amb turments i suplicis un cos que encara conserva la sensibilitat, i de rostir-lo a trossos, fent que els gossos i els porcs el mosseguin i el matin (com no només hem llegit sinó que hem vist i encara tenim fresc a la memòria, no entre antics enemics sinó entre veïns i conciutadans i, el que encara és pitjor, amb el pretext de la pietat i de la religió) que quan se’l rosteix i se’l menja després que ha mort”.
Montaigne, amb avantpassats jueus, casat amb una jueva, entén perfectament que el que més molesta els conqueridors espanyols és la diferència, la confrontació amb l’altre que combaten a través de la tortura. Per eliminar-lo per sempre més. La racionalitat no és patrimoni dels uns i una mancança dels altres. Encara que es confongui la raó amb els usos i costums, Montaigne no pot deixar de consignar que els europeus superen els americans en tota mena de barbàries, en tota mena de crueltats perquè només persegueixen l’apropiació d’unes terres que no els pertanyen i la confiscació dels béns dels indígenes. El Nou Món és destruït a mesura que se’l descobreix. I se’l descobreix a mesura que no se l’entén. El bàrbar és l’humà que no som capaços de comprendre des del nostre complex de superioritat. I destruint l’indígena l’europeu perd la seva dignitat, perquè perd el respecte per la condició humana. Fixeu-vos si és important el pensament de Montaigne sobre els caníbals que avui encara és un dels fonaments ideològics del dret internacional. Un dels principis fundadors d’aquest dret és el rebuig a la tortura de l’indefens. La tortura és degradació del torturador. Perquè per acabar-ho d’adobar, el filòsof se’n recorda d’Alexandre el Gran i de la seva manera de conquerir nous territoris. Una altra colonització seria possible a Amèrica, amb la mateixa actitud de respecte i d’admiració que el rei macedoni tenia per l’imperi persa que acabaria governant. Alexandre té una enorme curiositat pels territoris que cauen en les seves mans, un enorme respecte que no trobem en la mirada espanyola a Amèrica. El gran rei concep la civilització com una manera rotunda de posar límit a la inhumanitat dels humans.