En el present article abordaré un dels mals més profunds i persistents que afligeixen l'Estat espanyol: la inexistència d'un veritable projecte polític de futur, acompanyat d'una direcció entregada a la improvisació i, especialment, d'una alarmant falta de lideratge amb visió d'estat. Aquesta mancança no es deu a l'absència de figures visibles, sinó a la proliferació de lideratges personalistes, conjunturals, sense capacitat d'articular un projecte de país. Es tracta d'un problema estructural que, lluny de ser nou, ha estat històricament el germen de nombrosos conflictes interns, transicions fallides i decisions enfocades al curt termini més que a la transformació real.

Tot i que aquests problemes enfonsen les seves arrels en la història contemporània espanyola, el procés català els va posar novament davant dels ulls del món amb una claredat insuportable. El que s'ha esdevingut des del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 fins avui evidencia la incapacitat —o la manca de voluntat política— de l'Estat per fer-se càrrec de si mateix.

El procés no va ser només un repte sobiranista o territorial, sinó una oportunitat —probablement l'última de caràcter sistèmic en dècades— perquè l'Estat espanyol reflexionés sobre el seu propi model, els seus dèficits democràtics i els seus errors històrics. Però, en lloc d'obrir un debat profund, es va produir un replegament en el centralisme més primitiu, revestit de legalisme i d'una retòrica jacobina que no accepta ni comprèn la pluralitat nacional, cultural i política que constitueix l'Estat actual.

Espanya es precipita cap a una forma de democràcia cada vegada més autoreferencial, excloent i defensiva

Des de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució fins a l'encara no superada judicialització del conflicte, totes les accions empreses han tingut per objectiu no la resolució, sinó la perpetuació del problema. La repressió, les persecucions policials, fiscals i judicials, l'exili, les inhabilitacions, els empresonaments i les amenaces constants no han fet més que reforçar la imatge d'un Estat que reacciona, però no pensa; que castiga, però no corregeix; que imposa, però no proposa. Un Estat que delega en els tribunals el que s'hauria de resoldre a les institucions representatives.

El problema català no és una anomalia, sinó un símptoma d'una crisi més profunda: la incapacitat de l'Estat espanyol per oferir respostes que no passin per la recentralització, l'exclusió del que és diferent o l'ús excessiu d'instruments coercitius.

Espanya ha evidenciat, en els últims anys, una alarmant falta de visió política. No ja només en el pla territorial, sinó en tots els àmbits. Es viu al dia, reaccionant a crisis successives —econòmiques, socials, sanitàries, internacionals— sense un full de ruta més enllà de la mera supervivència en el poder. L'absència de lideratges amb vocació transformadora ha consolidat un sistema en què la mediocritat s'imposa sobre la capacitat de govern.

Les promeses de regeneració democràtica sorgides després del 15M es van diluir en pactes d'estabilitat que van consolidar la situació existent. La monarquia, malgrat els escàndols i la seva creixent falta de legitimitat social, continua sent un tabú. L'estructura administrativa és obsoleta. El poder judicial, cada vegada més qüestionat i assenyalat per instàncies internacionals, es manté com un reducte immune a tota forma de regeneració. I, sobretot, no hi ha un relat compartit que permeti projectar una idea comuna de futur.

En aquest context, el procés va ser llegit com una amenaça externa, una traïció o un deliri identitari d'uns pocs, en lloc d'entendre's com una conseqüència lògica d'un model estatal esgotat i incapaç d'oferir respostes democràtiques reals a una part molt significativa de la ciutadania catalana. L'Estat va preferir blindar-se abans que analitzar, reprimir abans que comprendre, dividir abans que integrar.

Des del 2017, Espanya ha quedat atrapada en un bucle que exclou tant la reflexió com el diàleg sincer. El discurs dominant ha estat el de la sacrosanta "unitat nacional", elevada a dogma inamovible, mentre el dret s'ha utilitzat com a arma de combat polític, convertint molts jutges en actors partidistes dins d'un conflicte essencialment polític, en lloc d'àrbitres del que és just.

En comptes de construir un Estat fort des de la pluralitat, s'ha optat per una concepció rígida i fràgil de nació, sense espai per a la diferència. En comptes d'aprendre de l'error històric de negar-se a pactar una sortida negociada, s'ha imposat una forma d'amnèsia col·lectiva. No s'ha fet cap intent seriós per entendre per què milions de persones a Catalunya volen deixar de formar part d'Espanya.

La política ha estat substituïda per decisions preses als despatxos de fiscals, magistrats, serveis d'intel·ligència i clavegueres policials. La classe dirigent ha demostrat una profunda incapacitat d'assumir riscos, obrir espais de negociació real o pensar més enllà de la conjuntura mediàtica.

Tot això ha contribuït a una desafecció cada vegada més generalitzada i a un deteriorament democràtic que ja transcendeix l'àmbit català. El que es va tolerar com a mesura excepcional contra l'independentisme corre el risc de normalitzar-se com a eina contra tota dissidència. Així, Espanya es precipita cap a una forma de democràcia cada vegada més autoreferencial, excloent i defensiva.

La situació internacional tampoc no ajuda. En un món convuls, amb crisis energètiques, migratòries, climàtiques i de governança global, els estats sense models sòlids ni estructures adaptatives estan condemnats a veure's desbordats. Espanya, amb un sistema institucional immòbil, una classe política sense ambició i unes elits desconnectades de la realitat social, no està preparada per assumir el paper que s'autoatribueix com a potència europea de primer ordre —estatus que fa segles que va deixar d'ocupar.

Davant d'aquesta complexitat, la resposta de l'Estat continua sent la simplificació jacobina de la governant esquerra espanyola: negar el conflicte, apel·lar a una Constitució intocable, defensar una monarquia inviolable i glorificar una transició que ja no ofereix solucions, sinó obstacles.

Es governa com si encara fóssim al 1980. Es pretén legislar sense assumir que la diversitat és estructural. S'actua com si Espanya fos una nació homogènia, quan és, en realitat, un mosaic de nacions, pobles i cultures que només se sosté si se'n reconeix la complexitat.

Una veritable democràcia no es construeix sobre la negació de l'altre. Tampoc no pot reduir-se a votar cada quatre anys. La democràcia exigeix estructures de participació, justícia social, una divisió real de poders i, sobretot, la capacitat de corregir-se a si mateixa. I aquesta correcció no pot dur-se a terme sense una conducció política valenta, disposada a trencar inèrcies i a desafiar interessos enquistats.

Espanya necessita una revisió integral del seu model estatal. No n'hi ha prou amb reformes superficials o respostes reactives. És imprescindible obrir un procés que permeti repensar les bases del pacte polític, territorial i social. Un model que respecti el dret a decidir de les nacions que avui formen l'Estat —amb totes les conseqüències que això impliqui— i que també garanteixi un marc real d'autonomia per a les seves regions.

Cal un poder judicial veritablement independent, subjecte a controls democràtics, efectius, i a una exigència clara de rendició de comptes. Un sistema polític que recuperi la confiança ciutadana, superi el clientelisme i tanqui el cicle de portes giratòries. Una economia que distribueixi la riquesa i no perpetuï la precarietat.

I, sobretot, una classe política i una societat civil capaces de mirar cap enrere sense por, per aprendre dels errors. No es pot construir un futur sòlid sobre la negació del passat. La història no ha de ser un camp de batalla, sinó una font de reflexió crítica.

Espanya no està necessàriament condemnada a desaparèixer com a estat, però sí que està obligada a reformar-se si no vol veure's abocada a una descomposició lenta i perillosa —procés en el qual ja s'ha avançat considerablement. L'absència de lideratge amb visió d'Estat —no s'ha de confondre lideratge amb cabdillisme— no és només un problema institucional, sinó una amenaça directa a la convivència, la justícia i la democràcia.

Insisteixo: el procés va ser un crit de ruptura, però també una crida d'atenció. Vuit anys després, ni s'ha escoltat el crit ni s'ha atès la crida. L'Estat ha optat per la supervivència, no per la transformació. Però el temps s'esgota. I les solucions de sempre ja no serveixen. No es tracta de més control, més uniformitat o més repressió. Es tracta de més democràcia, més escolta i més valentia per assumir que un estat no es construeix des de la por, sinó des de l'esperança compartida dels qui l'habiten. I aquesta esperança, ara com ara, és absent.