El final de la legislatura podia haver estat aquest mes. O el mes que ve. Que el PSOE l’hagi salvada gràcies a haver cedit a la fermesa negociadora de Junts no treu, més aviat obliga, que calgui situar-se en la “photo finish” de la legislatura, tenint en compte els comportaments actuals, la situació de la taula de negociació a Suïssa (i el seguiment o no de l’esperit dels acords de Brussel·les), la desconfiança creada i el relat que cada formació vol vendre al seu electorat. Junts necessita oferir resultats, i en aquest sentit l’acord d’aquesta setmana li atorga una pàtina molt gran de credibilitat: el seu relat és “jo no regalaré els vots dels meus”. El PSOE té un altre relat, totalment coincident amb el d’ERC, que és el de “si no em votes a favor, ets del bloc PP i VOX”. El que ha succeït aquesta setmana ha estat que Junts ha demostrat que és capaç de jugar fort les seves cartes per aconseguir afermar el seu relat. El relat segon, el del PSOE i ERC, ha cedit o s’ha esquerdat: ningú no s’ha acabat creient que Junts volgués acostar-se al PP i encara menys a VOX, però tothom ha vist com Junts arriscava fins a límits honestament difícils de suportar. El resultat: aguantar fins al final val la pena (com ja es va veure amb la llei d’amnistia o la referent als topalls dels lloguers). Això, aquesta dada, per molt que sigui per haver trossejat una llei amb nom de discoteca del Maresme, ha de servir per configurar els mesos que venen i el final de la legislatura.
Junts farà valer la seva capacitat de resistència (i d’obtenció de resultats) tot advertint, sigui dit de passada, que Espanya depèn d’ells
D’entrada, hi haurà una moció de confiança i allí el relat de tothom tornarà a quedar exposat: ERC podrà aprofitar-ho o desaprofitar-ho per a canviar el seu missatge, el PSOE exhibirà capacitat negociadora (i la contraposarà a l’estil del PP del 2017) i Junts farà valer la seva capacitat de resistència (i d’obtenció de resultats) tot advertint, sigui dit de passada, que Espanya depèn d’ells. Aquesta és la clau del relat dels pròxims anys: saber si això és cert o no. Hi ha tres possibilitats: la primera, que aquesta negociació hagi servit a Sánchez per guanyar temps i per ser el bo de la pel·lícula, un altre cop, sense tenir intenció d’anar més enllà en cap altra cessió. La segona, que tot plegat hagi servit per reprendre les negociacions en curs i poder tancar la carpeta de la transferència de les competències integrals en immigració, així com el català a Europa o l’efectivitat de l’amnistia. Val a dir que, en aquest apartat, encara falta saber el paper de Junts en una negociació sobre el “finançament singular”, que ben segur també haurà d’acabar passant per ells (per molts esforços que faci Illa en pluralitzar la seva singularitat a les Espanyes). I la tercera possibilitat és que la negociació esdevingui menys per interès i més per convicció mútua, és a dir, passar a un reformisme honest del PSOE i a l’actuació com a veritable “mayoría plurinacional” (en paraules d’Iván Redondo) que s’enfoqui a abordar d’una vegada el reconeixement nacional de Catalunya. Això seria complir amb l’esperit dels pactes de Brussel·les, i amb la transcendència que apuntava la seva justificació.
El que tenim avui és el següent: la majoria a Espanya depèn de l’independentisme. Les lleis a Espanya depenen dels grups parlamentaris catalans, i molt en concret dels independentistes, dels rebels, dels sediciosos, dels terroristes, dels malbaratadors, dels lladres, dels burgesos insolidaris, dels manipuladors de mitjans, dels supremacistes, dels covards del maleter, dels “ellos” a què es referien els cants de “a por ellos”. La bona notícia de la setmana és que s’ha fet evident que hi ha una manera de condicionar Espanya que, si bé té els seus riscos (allò de tibar massa la corda, etcètera), també obre unes grans possibilitats, i especialment si el PSOE acaba creient-se d’una vegada que està obligat a adoptar el discurs plurinacional però amb fets. El PSOE ja no pot combatre la majoria creixent de PP i VOX amb discursos woke, o només amb promeses de pujades de pensions, o atiant una por a la dreta que la societat espanyola no té (i la catalana cada cop menys). El PSOE té, però, una última carta: creure’s això de la plurinacionalitat i actuar en conseqüència. I Junts té una altra carta també: condicionar aquest fet, aquest reconeixement nacional amb tot el que implica (allò que se’n diu “resolució del conflicte”), a un preu molt elevat en cas d’incompliment. Sense oblidar una assignatura pendent, i és la necessitat d’una major visibilitat de la proposta (i el relat) de Junts per a governar Catalunya i Barcelona. Avui dia la instantània del moment dona tot l’espai per recórrer a la grisor, l’“ordre” amb tics autoritaris i els discursos buits (o veritablement divisors) de Salvador Illa i Jaume Collboni.
Parlant clar: per a unionistes, ja tenim el PP (amb VOX o sense). Per a fer canvis de debò i abordar tot allò que va desembocar en el 2017, hi ha un condicionament parlamentari i una majoria teòricament “plurinacional”. I, per a governar Catalunya, encara estem pendents de si s’imposa definitivament la “normalitat” buscada per Illa o si aquest país, teòricament decebut i endormiscat, sap preparar la seva represa amb més força. Jo crec que tots els que creuen que ens hem rendit, que ja hem girat full i que ara ens satisfem amb trossejar una llei Òmnibus, s’enduran una sorpresa. Siguin del costat que siguin.