Encara que sembli mentida, ja fa gairebé 20 anys de l'última vegada que els poders espanyols van acceptar d'ampliar l'autogovern de Catalunya a caixa o faixa –naturalment, amb el respecte pertinent a Euskadi, que va tornar a tocar cuixa–. L'acord –sense referèndum ni consulta ni res que s'hi assembli– va servir perquè la dreta espanyola autèntica assolís el poder per mitjans democràtics per primera vegada des de la República, i es va substanciar en una encaixada entre José María Aznar i Jordi Pujol a l'hotel Majestic de Barcelona. La contrapartida va ser, entre altres aspectes, la retirada de la Guàrdia Civil de les carreteres del Principat, Déu n'hi do, la cessió dels impostos especials en un nou model de finançament autonòmic i fins i tot la supressió del servei militar obligatori, o sigui, de la puta mili, de Fisterra al cap de Gata i del de Creus a Tarifa.

Vist el que ha plogut des de llavors, aquell acord vergonyant de la dreta espanyola postfranquista i el pujolisme va ser una autèntica devolution a la britànica, per molt que el príncep de les tenebres del PP escrigui que li va servir per desactivar el nacionalisme català (que també; encara que, pel mateix, va reforçar els arguments del nou independentisme –ERC va assolir en les eleccions al Parlament de 1995 el millor resultat des de la República i el 2003 va decidir ja el Govern–) i que Pujol admetés un excés d'escenificació, un cert error estètic.

El pacte del Majestic va ser una autèntica 'devolution' a la britànica, per molt que el príncep de les tenebres del PP escrigui que li va servir per desactivar el nacionalisme català

De tots els que van posar davant de les càmeres sobre l'elegant moqueta de l'emblemàtic hotel del Passeig de Gràcia aquell 28 d'abril de 1996, Alavedra, Rato, Pujol, Aznar, Duran i Lleida, Molins, Sánchez-Llibre i Rajoy, només l'últim es manté en la primera línia de foc: esperant un miracle (pel qual ni tan sols no prega), que li permeti continuar a la Moncloa i després d'haver elevat al 48% el suport a una Catalunya independent i malgrat haver desplegat l'ofensiva política, mediàtica i judicial més gran de l'Estat espanyol contra les institucions i el poble català en el seu conjunt des de la Guerra Civil.

Aznar, el de l'amarga victòria de les generals del 96, el fatxa que va refundar un partit que la nit de les eleccions va explotar en el “Pujol, enano, habla castellano” malgrat que el seu líder acabaria parlant català en la intimitat, va ser capaç d'assegurar-se una folgada majoria absoluta a les Corts amb el concurs del nan català, de l'inquietant Arzalluz i dels sempre disposats canaris de CC. Fins i tot Felipe González va beneir a l'ombra el suport de Pujol a Aznar. El mateix Felipe que avui aclama la gran coalició PP-PSOE de la qual abjura Pedro Sánchez, o, en el seu defecte, el socors mutu, ja sigui d'un PSOE liderat de facto per Susana Díaz al PP, ja sigui del PP a l'agònica entesa PSOE-C's. El que, en aquest últim cas, suposa demanar un sacrifici per Espanya a un partit que confon Espanya amb les seves sinecures en les empreses públiques, els seus advocats i advocades de l'Estat, els seus registradors i notaris, les seves presidències vitalícies, les seves moltes lleis i reglaments i els seus molts predis, finques i fincots.

Gairebé vint anys després succeeix que Espanya no té ni probablement tindrà govern perquè ha cremat tots els majestics

Gairebé vint anys després succeeix que després de la devolution d'Aznar al Majestic, després d'aquella apoteosi del peix al cove, no hi va haver res (més), el peix es va passar i ens van hipotecar el cove, i avui Espanya no té ni probablement tindrà govern en els pròxims mesos perquè ha cremat tots els majestics. Va cremar el majestic del nou Estatut (sentència del Tribunal Constitucional del 2010) i el majestic del pacte fiscal que Artur Mas va proposar a Mariano Rajoy el 2012 quan centenars de milers de catalans van sortir al carrer i van penjar l'estelada al balcó.

Dinamitats tots els ponts, nus sobre la terra cremada, és així com Sánchez i Rivera es permeten el desvergonyiment d'ignorar Catalunya (inclòs el PSC d'Iceta) en un acord tàctic que no garanteix res a cap dels dos, tret que a Iglesias o a Soraya els tremolin les cames en l'últim minut. O bé, que continuar plantant cara als independentistes sense estar-se de res sigui l'únic ciment capaç d'armar la gran coalició PSOE-PP en una segona volta de la investidura o després d'unes noves eleccions. Vint anys després del Majestic, Espanya ha desconnectat de Catalunya: se li nota a la cara, que se li està posant entre blavosa i morada.