Davant de la notícia que ERC i PSOE estan sospesant la idea d’un nou finançament per a Catalunya, s’han tornat a aixecar veus enfurismades de tota mena. Els de sempre, esclar —alguns dins del mateix PSOE—, i altres dins la mateixa societat catalana que vol, necessita i reclama un finançament just i que ja està farta del joc polític de via morta en aquest tema. No sé si no aprenem la lliçó o no la volem aprendre o, el que és pitjor, algú pensa que ens pot seguir entretenint d’aquesta manera.
Acompanyen ja la notícia les discrepàncies entre els mateixos actors que la proposen, ERC i PSOE, en l’explicació de la idea, perquè res té sentit i no ho dic només per l’infortuni del terme singular. Terme que, d’altra banda, comparteixo en un sentit completament diferent del que se li vol donar, perquè, realment, el finançament de Catalunya és clarament singular. Com a sinònim d’únic.
A cap altra comunitat autònoma se la puteja en la teoria i en la pràctica com a Catalunya. En la primera, pels números que resulten del repartiment entre autonomies i, en la segona, per la inacció en l’execució i l’arribada efectiva d’aquest finançament. Un manual com pocs de mal o bon govern, segons es miri; però, en tot cas, nefast per a la ciutadania de Catalunya. Tota, de qualsevol origen, posició o sentiment.
El relat que s’ha travat a Espanya sobre el finançament de Catalunya no deixa més marge de maniobra que el de la mentida de les promeses que mai es duran a terme
"Espanya ens roba" és una frase proscrita perquè diu la veritat i per això aixeca tanta polseguera fer-la servir; però no hi ha evidències que no la facin certa només discursos mentiders variats sobre uns números que, malgrat que no es publiquen o no es poden examinar amb tota la transparència que requereixen els comptes d’un estat democràtic, ho deixen ben clar a la primera ullada, a la segona i a la tercera.
Ara bé, aquest és un carreró sense sortida, perquè la construcció i el relat que s’ha travat a Espanya sobre el finançament de Catalunya, amb la col·laboració de tots els partits espanyols tant de dretes com d’esquerres, no deixa més marge de maniobra que el de la mentida de les promeses que mai es duran a terme. A banda de la pluja d’insults que acompanya qualsevol iniciativa en aquest sentit. Tot molt constructiu! Aquestes són altres singularitats que caracteritzen aquest tema.
De fet, Feijóo ho ha dit ben clar: que aquesta idea està abocada al fracàs i li he de donar la raó. El que em meravella és, doncs, que PSOE i ERC s'hi tornin a entretenir i pensin que les i els votants no tenim memòria o que amb la pastanaga —maldestra, d’altra banda— ja en fan prou.