"Espanya en llibertat: 50 anys"?

Aquest dimecres, el Gobierno de la Nación ha donat el tret de sortida a la commemoració, durant tot el 2025, dels 50 anys de llibertat de què, diuen, gaudeix Espanya d’ençà de l’òbit del dictador. S’anuncien ja actes programats amb eslògans o proclames com "La conquista de la democracia", "La conquista —sí, de nou la conquesta, no ho poden evitar— de la libertad de expresión" o "Del franquismo a la democracia: A las libertades por la transacción". Tot plegat, com si es tractés d’una cosa plenament superada i assolida. I jo, més enllà de lloar, una vegada més, la depuradíssima tècnica amb què el PSOE es disposa a abordar la seva enèsima tasca de màrqueting polític, tot seguit em pregunto: però què s’empatollen?, que no llegeixen els diaris?, que no han vist —més enllà d’haver-ho protagonitzat o perpetrat, ells mateixos, en alguns casos— el que ha succeït a Catalunya, arran del 'procés', aquests últims vuit anys? Perquè si haguéssim de fer-ne un memorial, d’aquests vuit anys —tant o més urgent, per cert, que el de l’anomenada 'transició'—, no dubtaria un sol segon a titular-lo "Cataluña, ocho años sin libertad".

Entre el reguitzell d’actes previstos al programa, alguns se centraran en 'los lugares de memoria democrática'. N’haurien d’incloure un, crec —diria que de moment no està previst—, sobre el Parlament, la seu de la sobirania legislativa catalana, que aquests últims anys ha vist aniquilada la seva autonomia amb una inaudita actuació preventiva del Tribunal Constitucional, que li impedia actuar, precisament, com a Parlament. Seria una exposició molt bonica. Ja puc visualitzar, com si la tingués al davant, una sala silenciosa on poder contemplar, degudament ordenades i amb la il·luminació adient, fotografies de funcionaris de justícia notificant als parlamentaris els requeriments del tribunal, ordenant-los què fer i què no fer en l’exercici de les seves tasques representatives. La pell de gallina. Democràcia a dojo.

També hi haurà actes sobre 'la conquista de la libertad de expresión'. No hi hauria de faltar, aquí, una xerrada conjunta, amb música de fons, d’en Pablo Hasél i en Valtònyc. Ni una taula rodona on poguéssim escoltar el testimoni d’aquelles persones que l’any 2017 van voler acudir, a Gasteiz o a Madrid —sí, també hi ha hagut marro fora de Catalunya—, a actes on s’havia de parlar —només parlar!— del referèndum, però que no ho van poder fer perquè un jutge així ho va ordenar, tot fent una interpretació de la llei de tarannà més propi de l’època de la qual n’estem celebrant, aquest 2025, la suposada superació definitiva. Quin déjà-vu!

La 'transició' és el tabú d’Espanya, i tot apunta que, durant aquest 2025 de commemoració, el tabú romandrà plenament vigent

El col·loqui previst sobre la 'rearticulación de la sociedad civil' l’haurien de presentar, de totes passades, els 'rearticulats' Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, president de l’ANC, condemnats pel Suprem, el 2017, a nou anys de presó. I en el que porta per títol 'De la centralización a la España plural. La conquista —la conquesta de bell nou, carall!— del Estado autonómico', jo hi deixaria, a les primeres files, 155 cadires buides, en record, precisament, de la defenestració —present i futura— de l’autonomia arran de l’esbojarrada aplicació de l’article 155. No ens oblidéssim tampoc, ja per anar acabant, de l’acte 'Del aislamiento a la incorporación a Europa': hi haurien de tenir, aquí, un lloc d’honor tots els magistrats europeus que aquests darrers anys han anat denegant, una rere l’altre i dissimulant com bonament podien la seva estupefacció jurídica, les euroordres de detenció que els anaven arribant des de la Península per extravagàncies jurídiques com la rebel·lió, el terrorisme o la corrupció. Sens dubte, l’autarquia política i econòmica del franquisme ha mutat, aquest segle XXI, en autarquia judicial. Fem-ne, també d’això, un col·loqui!

Podria fer més suggeriments. Us ben asseguro que la lectura del programa dona molt de joc. Fins i tot té un punt còmic. D’humor britànic, com deia la meva mare, que EPD. Però deixem-ho aquí. Si mirem a fora i al passat, tampoc n’hi ha per fer volar coloms. El totalitarisme nazi, per exemple, va ser 'resolt', sí, amb dotze condemnes de mort per als seus líders principals. Però es va fer —cal dir-ho tot— amb escassa pulcritud jurídica i, a més, els processos de desnazificació posteriors van esdevenir progressivament més teatre del dolent que no pas depuració real. Calia fer front, llavors, a un nou enemic, els comunistes. Però, comptat i debatut, no podem negar que van decidir de penjar-ne dotze. La 'transició' argentina va haver de passar, també, per moltes vergonyes jurídiques —com les lleis del Punt Final o de l’Obediència deguda d’Alfonsín—, però van ser capaços, com a mínim, de celebrar el judici dramatitzat a la pel·lícula Argentina, 1985. Vegeu-la. Us la recomano. A Espanya, ni això. De fet, a Espanya, el mateix tribunal —Suprem, és clar— que el 2010 recriminava a un magistrat que pretenia obrir les fosses comunes el fet de no respectar la llei del 1977 que amnistiava els franquistes, gira la truita en ple 2024 i s’empesca uns inescrutables camins legals per tal de no aplicar als catalans, en contra del seu tenor literal, la llei d’amnistia del 'procés'. Celebrem, ben alt, també, aquests 50 anys de respecte a la separació de poders!

Ben mirat, mai no ens han explicat què va ser —ni, sobretot, què no va ser— la 'transició'. Senzillament, no ho sabem. I dubto molt que ho arribem a saber —a saber bé, és clar— aquest 2025, per molts diners públics que s’hi esmercin. Les coses de les quals no se’n parla perquè no se’n pot parlar —perquè no és ni tan sols concebible parlar-ne— acostumem a anomenar-les tabús. Aquest és el tabú d’Espanya, i tot apunta que, durant aquest 2025 de commemoració, el tabú romandrà plenament vigent. De fet, si el PSOE fa honor al seu immaculat dot pel màrqueting polític, el tabú en sortirà ben enfortit, flamantment catapultat —aquest és el meu pronòstic— cap als '100 años de libertad'.