Fins i tot el prototip més clàssic de cunyat català ha entès com n’és d’important, en política, construir un relat que et justifiqui les accions. En comptes d'aixecar un relat, però, la partitocràcia catalana ha optat per bastir una veritat extirpada dels fets que els justifiqui qualsevol decisió, fins i tot les que serien contraideològiques. Per sort, l’estat espanyol sempre s’encarrega d’esfondrar aquests escuts retòrics amb què els partits independentistes volen tapar-se les vergonyes. Aquesta mateixa setmana, el Tribunal Constitucional ha resolt un recurs d’empara del PSC que impediria a Carles Puigdemont i a Lluís Puig de votar telemàticament. No només això. Sembla que l’exconseller Francesc Homs haurà d’anar a judici per haver autoritzat el 2012 tres despeses que la Fiscalia relaciona amb el procés. Aquesta causa ha estat arxivada dues vegades abans, en considerar-se que els fets no són delictius, però la Fiscalia, que treballa fins i tot quan dormim, ho ha tornat a recórrer.
Un cop lliurats els vots, la política espanyola no té cap obligació de complir les promeses, i per molt que la política faci, els poders espanyols sempre estan disposats a desfer
La política del pacte amb l’estat espanyol, de la qual els partits independentistes en volen treure rèdit, sempre acaba en paper mullat. No només perquè, un cop lliurats els vots, la política espanyola no tingui cap obligació de complir les seves promeses, sinó perquè, per molt que la política faci, els poders espanyols sempre estan disposats a desfer. Fa poc més d’una setmana que va ser aprovada la Llei d’amnistia per a la normalització institucional, política i social de Catalunya i resulta que res s’ha normalitzat del tot. O sí, si tenim en compte que, essent una nació minoritzada en un Estat com l’espanyol, la normalització passa perquè els poders públics de la nació majoritària no deixin mai de treballar pel bé suprem de la unitat d’Espanya. Els partits d’obediència catalana s’entesten a creure que poden relligar políticament allò que estructuralment està pensat per destruir-los. Cada vegada que procuren reivindicar alguna cessió espanyola en nom de la negociació, Espanya els recorda qui és l’amo del ball i així torna a girar la roda: de la victimització al pacte, del pacte al moment en què l’estat espanyol fa d’estat espanyol i posa cadascú al seu lloc, i sant tornem-hi a la victimització. És així com la partitocràcia independentista engreixa avui les seves campanyes electorals.
Construir tot un discurs al voltant de la lògica de la negociació política amb l’Estat porta, irremeiablement, a fer passar el conflicte nacional per l’eix social i així empetitir-lo
La cara deshonesta de tot plegat —si és que n’hi ha alguna— és que, mentre la dinàmica és aquesta, mentre gira la roda que els permet fer grans proclames sense comprometre’s gaire, amoroseixen la força dels atacs espanyols. Dijous mateix, Oriol Junqueras parlava de la delegació de vot de Lluís Puig i Carles Puigdemont en aquests termes: “A l'estat espanyol, l'extrema dreta també s'expressa a través dels tribunals que prohibeixen el vot dels exiliats o de les porres dels policies que colpegen votants”. Construir tot un discurs al voltant de la lògica de la negociació política amb l’Estat porta, irremeiablement, a fer passar el conflicte nacional per l’eix social i així empetitir-lo. El conflicte nacional és el que destapa que, en el fons, tota lògica de negociació política amb l’Estat és il·lògica de base si et fas dir independentista.
L’estat espanyol ha aconseguit que els mateixos partits independentistes venguin al país la idea que la macroestructura anticatalana es pot negociar políticament
Contra els cops de realitat espanyols, sembla que l’estratègia dels partits passa per, o bé fer-se l’orni, o bé jugar a la maniobra de distracció. Es fa difícil de creure que Junqueras, després de tants anys de militància i política a ERC, estigui convençut que aquest discurs manllevat dels Comuns sigui el que més s’apropa a la realitat de la política espanyola i catalana. El problema de fer-se el distret és que, si els teus votants no ho estan tant com tu, t’entreveuen les costures de la deshonestedat. Comín ha volgut aprofitar el cop de taula espanyol bramant que “a l’estat espanyol, els tribunals són la punta de llança de l’autoritarisme”, i Turull ha acusat el PSC de “negar allò que diuen les urnes”. És aquesta manera de denunciar artificiosament en campanya allò que políticament faciliten i justifiquen els dies ordinaris, el que els resta —encara més— credibilitat. Critiquen la roda que lubriquen i la mateixa crítica els serveix per a continuar greixant-la. Procuren construir una realitat política paral·lela en què la seva estratègia sigui vista com una via per a l’enderroc de l’Estat, però, quan creuen que per fi tenen algun èxit per lluir, Espanya ens recorda que l’únic èxit és el seu. Amb tots els poders en contra, amb els fets descosint dia rere dia els relats que cadascú pugui teixir, l’estat espanyol ha aconseguit que els mateixos partits independentistes venguin al país la idea que la macroestructura anticatalana es pot negociar políticament.