Una de les grans virtuts que ha tingut de sempre Mariano Rajoy ha estat l’art de jugar amb el fet que se’l presenti com un paio que afronta les dificultats sense moure ni un sol dit per tàctica, com un Don Tancredo de fireta, mentre aprofita aquesta caricaturització per tramar la seva agenda, bo i evitant el soroll de sabres. Hi ha qui, quan s’exercita escarnint Rajoy, somriu panxacontent dibuixant un polític que sembla no fotre ni brot: però, mentre tothom se’n burla a la cara dient-li immobilista, Rajoy ja fa anys que porta maquinant una de les recentralitzacions de poder més dures de la història d’Espanya (repasseu la reforma de l’Administració local, per exemple), la qual cosa, en el cas català, s’ha complementat amb un atac inaudit a la política lingüística i cultural del Govern i amb la judicialització del procés ja coneguda, ajudat per fiscals de confiança i ara per la Guàrdia Civil.

Rajoy sembla no moure’s però no s'està quiet i –malgrat haver estat envoltat de corruptes– ha aconseguit que les pomes podrides de la dreta espanyola no afectin la seva subsistència a la Moncloa. Rajoy ha tingut lladregots ben a prop ensumant-li les barbes, però –de moment i a manca de novetat– qui ha pringat políticament per aquestes perles ha estat el món de l’aznarisme, amb Esperanza Aguirre al capdavant, no pas ell. A nivell de geopolítica europea, Rajoy també es permet ser escarnit per tot déu, però –mentre a Espanya l’alternativa passi per un govern de socialisme plurinosequè, flanquejat per un partit com Podemos, de vocació volgudament antieuropeista– tant Merkel com la majoria de països rebran la permanència de Rajoy com una font d’estabilitat: com tots els buròcrates i registradors, el president confia que l’statu quo el salvi per ell mateix.

Tot això seria fantàstic sense l’existència de l’independentisme, que –en el cas de tirar a barraca i solidificar les seves intencions– obligarà tard o d’hora Rajoy a emprar una tàctica de repressió judicial inaudita en l’Europa democràtica. El president espanyol pot aguantar sense despentinar-se haver expedientat un polític sediciós, però sap perfectament que no pot reprimir la celebració d’un referèndum sense engarjolar centenars de càrrecs públics. En aquest sentit, és meravellós que els polítics de Junts pel Sí i de la CUP hagin firmat conjuntament la llei del referèndum i seria encara més edificant que els mateixos polítics signessin també la convocatòria de l’1-O, escudats també si cal amb la signatura de quants més alcaldes possibles. Fins ara, Rajoy ha pogut inhabilitar polítics catalans sense fressa, però imputar opacament la meitat dels representants d’un país és tota una altra cosa.

L’statu quo i la Guàrdia Civil tenen una fortalesa innegable, però ni Europa ni la mateixa Espanya podran assistir impassibles a una desfilada general de polítics catalans (en actiu) rebent citacions de la benemèrita sense cap mena de transparència judicial. Tots coneixeu de sobres la coneguda sentència aznariana segons la qual abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya. La dinàmica serà justament la inversa: en un entorn de repressió policial dels electes, Espanya no podrà sobreviure a una Catalunya on la majoria dels representants polítics esdevenen represaliats. De fet, és ben fàcil de veure com cada dia que el sobiranisme obra amb major determinació i tranquil·litat a la seva agenda, l’espanyolisme esdevé més histèric i a la vicepresidenta Soraya se li estira més la barbeta provocant-li un aflautament vocal pràcticament franquista.  

L’Estat necessita la legalitat i la força per a reprimir la voluntat individual dels ciutadans. Però quan la resposta col·lectiva a l’statu quo és pacífica i col·legiada, no hi ha cap òrgan de repressió que acabi funcionant, per autosuficient i legítim que es pinti. A major tranquil·litat del sobiranisme, més histèria vindrà de Madrid. Fins fa ben poc, hi havia gent que escarnia el referèndum titllant-lo de salt endavant esbojarrat. Contràriament, la fugida d’autonomistes de la Generalitat i el progressiu ús de la força per part de les estructures de l’Estat espanyol per a evitar-ne la celebració l’han demostrat necessari, cartesià i molt efectiu. I encara no hem vist res. Prepareu-vos.