Les hipòtesis sobre l’espantada que ha fet Pedro Sánchez es resumeixen en tres: una, que sigui l’enèsim espectacle del gran malabarista, avesat que no li caiguin els plats xinesos malgrat el seu contorsionisme; dos, que sigui cert el drama, no hagi aguantat l’envestida i estigui anímicament tocat; i tres, que la informació sensible del seu mòbil, aconseguida amb Pegasus, sigui realment sensible i estigui en mans àvides. Fins i tot, hi podria haver una barreja de les diverses hipòtesis, però, en qualsevol dels casos, és inèdit que un president de govern se’n vagi cinc dies a “reflexionar”, deixant tot un país a l’espera que vegi la llum i retorni dels seus exercicis espirituals. En política, quan hom vol dimitir, senzillament ho fa, com bé recordava José Antich en el seu article citant l’únic president que ha dimitit, Adolfo Suárez, que va executar la seva dimissió sense preàmbuls, anunciant-ho a RTVE en prime time. La decisió de dimitir d’un president no s’anuncia com una hipòtesi de reflexió, es porta “reflexionada” de casa.
Aquest seria, si més no, el capteniment d’un líder rigorós, decidit a no obrir la capsa de Pandora i evitar que en sortissin els monstres. Però, atès que Sánchez ha demostrat la seva tendència a la ruleta russa —que fins ara li ha sortit bé—, no deu espantar-se pels enormes riscos d’una decisió que l’afebleix com a líder, erosiona la seva auctoritas i només pot donar guanys momentanis i efímers. Des de la perspectiva del deure públic d’un president, és una decisió irresponsable, infantil i egòlatra, sotmetent tota la ciutadania als seus dubtes vitals. No, no és gens seriós.
Si finalment Pedro Sánchez decideix quedar-se, ben armat de la retòrica previsible, serà molt difícil desmentir la impressió de muntatge èpic creat per victimitzar-se
I perquè no és gens seriós, l’espectacle que se’n deriva pot ser molt patètic. De moment, tota aquesta campanya de martirologi que està fent el PSOE, amb Zapatero liderant el procés de santificació, ja està donant resultats inquietants. La imatge de la ministra Montero a Ferraz, gesticulant com una possessa mentre sona la Internacional, amb tota la fauna socialista pidolant al líder que no se’n vagi, com si es tractés del sacrifici d’un messies, resulta força esperpèntic. I més quan s’analitzen els motius de l’espantada, si és que no n’hi ha d’ocults. És cert que Sánchez ha patit la urpada de l’extrema dreta i ha notat el seu alè en el si de la família, però convertir-ho en un fet insòlit, inimaginable a Espanya, és tenir molta barra. Els líders catalans han estat patint aquesta urpada de les Manos Limpias, els Vox i la resta de la caverna d’una manera ferotge, acarnissada i pública, i durant tota aquesta sagnia, el PSOE s’ho mirava, sovint aplaudia i encara més sovint ho utilitzava. No oblidem que els que ara assenyalen a la seva dona, han estat gaudint dels beneficis de les togues i els micròfons durant tota la cacera contra l’independentisme. Comparat amb el que han fet a Marcela Topor o amb el procés de deshumanització brutal que ha patit Puigdemont i la resta dels líders catalans, això de Begoña Gómez és molt poca cosa. No sembla que la proporció de l’atac, en forma de denúncia patètica basada en retalls de diari, pugui justificar l’espantada de Sánchez. És cert que hi ha una Espanya fosca que no li perdona res, però ja l’avisàvem des de Catalunya: primer van per nosaltres i després... Tanmateix, quan ho patíem els catalans, els socialistes se n’aprofitaven. Perdonin, doncs, si em costa sentir empatia per un líder que va donar suport complet al 155, va avalar la repressió (amb l’extrema dreta inclosa, amb qui ha votat a Europa contra l’independentisme en múltiples ocasions) i fa dos dies volia caçar Puigdemont. En aquest sentit, resulta molt trist veure el servilisme cortesà de Rufián i alguns dels seus companys, que s’han abocat tant a demanar-li que aguanti i a expressar-li el seu amor incondicional, que sembla que la campanya que facin no sigui la seva, sinó la de Salvador Illa. Només els falta demanar el vot...
Amb un afegit que no és menor. Pedro Sánchez no ha tingut cap problema a rebentar la campanya catalana, que, després de la seva espantada, ha canviat completament de paradigma. Ni el dia que havia de començar ens va donar oxigen, espanyolitzant tant les catalanes que Illa només necessita gronxar-se en l’èpica del “salvar al compañero Pedro” per anar fent. Eren les nostres eleccions, la dels catalans, i ara semblen una versió sucursal de les espanyoles.
Òbviament, qualsevol anàlisi efectiva necessita saber la decisió que demà ens informarà l’oracle, després del seu retir. Si finalment decideix quedar-se, ben armat de la retòrica previsible —"m’ho demanen els líders internacionals", "m’ho reclamen els militants", "no puc deixar Espanya en aquest moment tan delicat"—, serà molt difícil desmentir la impressió de muntatge èpic creat per victimitzar-se. És possible que això el reforci puntualment, però serà una llosa que li pesarà en la seva imatge posterior. Massa maniobres, massa girs copernicans, massa trilerisme. I si se'n va, encara que fos pel fet sincer d'estar desbordat, no podrà evitar les especulacions sobre els motius reals del seu comiat. Cap de les dues opcions sembla un win, tot i que és expert en l’art de l’il·lusionisme. Res, demà a veure quin nou conill treu el gran mag Sánchez del seu barret.