Ara que Salvador Illa ja és president, "falta Junts", escriu Iván Redondo. Vol dir que falta una oposició de centredreta catalana que accepti que la independència és impossible —com deia el PP quan era el partit Alfa— i que estigui disposada a oblidar l'autodeterminació i la repressió política, i pacti amb Feijóo sense indignar els guardians de la rojigualda. Falta, resumint, que Puigdemont plegui i, si pot ser, que també plegui Oriol Junqueras, que ja ha fet la feina bruta i no té capacitat per domesticar la tribu convergent com va fer Jordi Pujol.
El PSC vol reescriure la història des de 1980, i demostrar que la victòria de Pujol va ser un error de càlcul, una reminiscència del passat que es va escapar a darrera hora dels pactes de la Transició. Els socialistes sempre han considerat que el tall amb la Catalunya catalana no va ser prou net, a pesar de Franco i de Tejero; a pesar de les onades migratòries i del marquesat que els Borbons van regalar a Tarradellas, president de la Generalitat republicana a l'exili. No estava previst que Heribert Barrera, soldat de la república, fill de sindicalista, posés la història del país per davant de la ideologia i s'aliés amb el banquer Pujol.
Ara, doncs, es tracta de tornar a començar com si aquí no hagués passat res. Tot val, amb l'excusa que Brussel·les té massa problemes per ocupar-se de nosaltres i que els castellans que remenen les cireres als tribunals, a l'exèrcit i també a Hisenda, tenen molta mala llet. Perquè tot rutlli "falta Junts", diu Redondo. I en el fons tothom llegeix que Puigdemont és el problema, perquè com em va dir Artur Mas el 2010, la gent no compta: "El milió de les consultes no té pes". Vist així, és més fàcil de comprendre per què Puigdemont va fer el gest de tornar a Catalunya i a l'hora de la veritat va deixar tothom amb un pam de nas.
Si Salvador Illa hagués volgut obrir una etapa nova a Catalunya no hauria acceptat la investidura sense abans veure honorat l'acord d'amnistia que Puigdemont tenia amb el govern d'Espanya
Puigdemont va fer igual que després de l'1 d'octubre, quan el seu entorn esperava que s'autodestruís improvisant una declaració d'independència o bé traint la gent amb una convocatòria d'eleccions. Puigdemont fa set anys que fuig no sols de la repressió espanyola, sinó també de les pulsions que hi ha dins del seu partit per convertir-lo en el cap de turc de totes les mentides del procés. CiU va posar Puigdemont de president perquè semblava tan independentista com Junqueras, però Junqueras coneixia el joc i feia temps que negociava una sortida amb Soraya Sáenz de Santamaría.
Puigdemont no és cap heroi, però tampoc no és ruc. Va venir per demostrar que encara controla el seu partit, i va fugir perquè entre uns i altres no el fessin carn picada. A Espanya, li convé que Puigdemont acabi malament per donar exemple i per alimentar les baixes passions dels catalans que se senten impotents i no sols necessiten creure que no hi ha escapatòria, sinó que qualsevol que la busqui és un perill. Tot ha caigut tan baix que l'operatiu dels Mossos que havia de caçar-lo es deia "operació Gàbia". Em va fer pensar en un polític d'ERC d'aquests que escriu bajanades a La Vanguardia i que em va dir, quan Junqueras era a la presó: "Millor cinc anys a la trena que no pas tota la vida a l'exili".
Al poble català li convé que Puigdemont se'n surti; ni que sigui perquè els mateixos polítics que van aprofitar la repressió per socialitzar la derrota ara no socialitzin també les restes més fosques de la seva misèria moral. Jo no he votat mai a Puigdemont, però si hagués vingut a casa l'hauria amagat, no cal dir. Li hauria obert la porta com suposava una amiga del PP que, mentre el buscaven, em va preguntar si el tenia al menjador mirant la tele i menjant pipes. Només en els països autoritaris — aquests països dels quals fuig la gent que arriba aquí—, l'odi sectari i la cultura de l'afarta'm i diga'm moro, és més gran que el respecte a la nació. Potser per això cada cop tinc més amics treballant a l'estranger.
Si Salvador Illa hagués volgut obrir una etapa nova a Catalunya no hauria acceptat la investidura sense abans veure honorat l'acord d'amnistia que Puigdemont tenia amb el govern d'Espanya. I menys hauria forçat ERC, desgastada per anys de buscar acords a Madrid amb les mans lligades, a triar entre suïcidar-se en unes noves eleccions o pactar un acord basat en un sistema fiscal que ja formava part dels papers que havien signat Puigdemont i Pedro Sánchez. L'esperança que Illa dona a alguns diaris és l'esperança dels que no tenen collons de pactar amb Vox, però necessiten que Puigdemont serveixi de cap de turc abans de desaparèixer del mapa.
Jo prefereixo que Puigdemont se'n surti, ni que sigui com els ratolins de Tom i Jerry. Potser no serà com De Gaulle amb els nazis, però segur que ajuda una mica.