El PSOE ha intentat utilitzar la necessitat d’Esquerra de recuperar protagonisme per intentar doblegar Junts. No ho ha aconseguit. Al contrari. Els que banalitzen l’anàlisi política intenten explicar l’aturada de les negociacions entre Junts i el PSOE per una mena d’atac de banyes que suposadament hauria afectat el president Puigdemont en veure que Esquerra signava l’acord d’investidura de Pedro Sánchez a “un preu que ningú podrà superar”, especialment Junts. Que Esquerra i Junts estan a matadegolla des d’abans del 2017 és una evidència. Part del fracàs de l’intent d’independitzar-se d’Espanya va ser conseqüència d’aquesta rivalitat fratricida en la qual, a parer meu, hi té més responsabilitat Esquerra que no pas Junts. L’hemeroteca és una bona prova del vaivé dels republicans sobre com calia encarar el procés. Deien coses molt semblants a les que ara piula Jordi Graupera, que ha adoptat el paper del predicador evangelista que exagera. Esquerra era el motor dels que reclamaven fer les coses amb “presses” i va tibar la corda fins que es va trencar. Passats els anys, i quan es tracta de fer valer la força dels vots davant un PSOE debilitat, Esquerra torna a actuar amb presses per “perjudicar” la posició de Junts. El seu còmplice socialista es diu Félix Bolaños. Un negociador, per cert, que Junts ha rebutjat perquè és el més triler de tots. Iván Redondo va sortir disparat de la Moncloa empès per les conspiracions d’aquest senyor.

Llegint el document de l’acord entre Esquerra i el PSOE, és més que evident que es tracta d’un pacte de legislatura. Aquesta és, d’entrada, la principal discrepància entre els republicans i els juntaires. Per als de Junts, l’acord que ells signaran, si ho arriben a fer, amb el PSOE només serà per investir Sánchez. Res més. És per això que tan sols volen pactar-hi qüestions polítiques. Crear una empresa mixta Estat/Generalitat per gestionar Rodalies en la qual l’estat tindrà dret a veto no és cap acord polític. No té res d’històric, perquè ni tan sols s’assembla a la creació del cos de Mossos d’Esquadra, que no es va fer supeditant-lo a la Guàrdia Civil o a la Policia Nacional. L’amnistia, amb totes les garanties, sí que és un acord polític. Per això és tan determinant no deixar cap escletxa per la qual pugui intervenir el poder judicial i intentar “caçar” a posteriori dirigents independentistes, per exemple, el president Carles Puigdemont. Pot ser-ne una excusa, per dir una cosa, el finançament del Consell de la República. No exagero, eh? Hem vist com Josep Lluís Alay, el cap de l'oficina del president Puigdemont, s'enfronta a una condemna de tres anys de presó i disset d'inhabilitació per haver assistit al referèndum d'independència de Nova Caledònia. La despesa que comporta una pena tan alta va ser de 4.580 euros, a la qual els jutges sumen 15,20 euros dels peatges de la C-16 per una visita d’Alay als presos polítics a la presó de Lledoners. ¿Qui va pagar el viatge dels presidents autonòmics que van assistir a la manifestació contra l’amnistia a Barcelona? Això no preocupa els jutges, ja saben vostès per què.

Val més esperar i acabar amb un bon acord, sobre el qual recolzin les negociacions posteriors, que seran permanents i també tenses, per assolir allò que es va començar a gestar el 2007 amb les primeres manifestacions massives i va culminar l’1-O del 2017

El lawfare, la instrumentalització de la justícia, ha estat —i és— la pràctica utilitzada pels poders de l’estat per destruir persones i apartar-les de la política arreu del món. Els recomano que llegeixin l’article “Lawfare” en América Latina: el paradigmático caso de Ecuador, d'Aitor Martínez Jiménez, sobre com l'ús del lawfare a Llatinoamèrica es va convertir en una arma política contra els presidents progressistes que van ser destituïts: Fernando Lugo al Paraguai, Lula da Silva al Brasil, Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina, Evo Morales a Bolívia o Rafael Correa a l’Equador. El trànsit del hard power al soft power, o sigui de les dictadures a les democràcies podrides llatinoamericanes, s’ha fet mitjançant el lawfare. Estic segur que Íñigo Errejón i Pablo Iglesias no em desmentirien si llegissin el que acabo d’escriure. Ells saben que és així allà, i per això haurien de ser els primers a reconèixer que a Espanya es fa servir la mateixa tècnica contra els independentistes catalans, incloent-hi Marta Rovira, com acabem de veure. El mateix dia que Esquerra assegurava que el Tsunami Democràtic entrava en l’amnistia pactada amb el PSOE, la Guàrdia Civil l’assenyalava com a responsable d’aquell invent, per altra banda, tan inútil. El febrer del 2020, i arran d’un debat al Parlament Europeu moderat pel president Puigdemont, el canal France 24 es preguntava: “Què tenen en comú l’expresident brasiler Lula da Silva i l’independentista català Carles Puigdemont?”. La resposta era clara: la persecució mitjançant lawfare. Si no es lliguen bé els acords, podria passar que els encausats sortissin amnistiats per una porta i entressin a la presó per una altra.

Així doncs, tota prevenció és poca. El PSOE no és cap aliat de l’independentisme. He dit abans que l’acord apressat d’Esquerra amb els socialistes, que Bolaños volia que coincidís amb l’acord de Santos Cerdán, el número tres del PSOE, amb Carles Puigdemont, se’n va anar en orris perquè l’arrogància del negociador socialista amb Esquerra va fer que es precipités i va mostrar les cartes massa aviat. Això va permetre a Junts veure que estaven a punt de caure en el parany que els havien preparat. Aquesta és la raó per la qual es va trencar el relatiu bon ambient que imperava entre els negociadors de Junts i el secretari d’organització del PSOE, que els que el coneixen diuen que és menys frívol i trampós que Félix Bolaños. L’acord amb Junts és ara més car, perquè fins i tot els “moderats” del partit de Puigdemont s’han adonat que les possibilitats de pressionar el PSOE han augmentat i que si no s’arriba a un bon pacte, Junts no pot signar-lo. Ho va declarar amb una gran rotunditat Josep Rull a Perpinyà aquest cap de setmana. El president Puigdemont, entretant, ha imposat el silenci com la norma bàsica en aquesta negociació, però, com ja vaig advertir la setmana passada, aquest silenci no podrà evitar la difusió de rumors malintencionats. Com que bona part de l’independentisme està colonitzat mentalment per l’espanyolisme, i com més radicals són més ho estan, quan llegeixen i escolten les barbaritats que difonen els mitjans de comunicació, se les creuen. I les reprodueixen a les xarxes socials amb la típica ràbia pròpia del mitjà.

Ho he escrit i ho he dit en veu alta tantes vegades que em resulta incòmode repetir-me, però ho faré. L’amnistia no és un fi en ella mateixa. És l’instrument mitjançant el qual el PSOE —tot i que la seva tasca és aconseguir que sigui tot l’estat— reconeix que la repressió de l’independentisme ha estat un abús i una conculcació dels drets polítics i civils dels encausats i que l’1-O no va ser de cap manera un delicte. Per això és tan necessari delimitar bé l’abast de la mesura com l’argument que serveix per justificar-la. És el tràmit necessari per generar confiança entre els independentistes als quals demanes suport. ¿O és que Pedro Sánchez vol ser investit per una colla de delinqüents? Que aquesta sigui l’arma propagandística del PP és lògic, però el PSOE no hauria de donar la raó a la dreta cavernícola. L’amnistia del 1977 va ser l’exigència prèvia de l’oposició democràtica per pactar amb els hereus de la dictadura. La reivindicació de l’amnistia té actualment el mateix sentit, perquè només així, acceptant que hi ha hagut excessos repressius, s'obrirà la porta a un nou temps. Sánchez haurà d’atrevir-s’hi si veritablement vol ser investit. Tan sols d’aquesta manera serà possible generar l’ambient de confiança que, juntament amb l’oficialització dels mediadors que intervindran en el procés de resolució del conflicte, ha de presidir la “normalització” de la política catalana. Empro el mot normalització a propòsit, perquè en aquest sentit, i en un context de restitució de la democràcia com el que acabo de descriure, serà possible entendre’s per aconseguir que s’admeti el dret a l’autodeterminació, que és inalienable a les nacions sense estat que aspiren a la independència.

En una negociació, el temps és molt important. Quan més s’acosta la data límit per arribar a un acord, més errors es cometen. No es tracta d’arriscar-se a caure pel penya-segat en una reproducció del desafiament dels protagonistes de Rebel sense causa. Cal no tenir pressa. Cap ni una. Val més esperar i acabar amb un bon acord, sobre el qual recolzin les negociacions posteriors, que seran permanents i també tenses, per assolir allò que es va començar a gestar el 2007 amb les primeres manifestacions massives i va culminar l’1-O del 2017. Les oportunitats les pinten calbes i resulta que, just en el moment en què l’independentisme és més prim electoralment, les urnes li han tornat a donar el poder de decisió que tenia fa sis anys. És per això que Junts no es pot tornar a equivocar i caure en la trampa que li han preparat Junqueras i Bolaños. Aquesta pel·lícula ja s’ha vist i és molt dolenta.