Portes molt de temps esperant? “Tota la vida”, sentim a Érase una vez en América. Quan ens enviàvem felicitacions de Nadal, un costum la desaparició del qual m'entristeix, en rebíem una que m’agradava especialment. Era la Madonna d’Antonello di Messina, una mare de Déu jove amb un vel blau, que està llegint, i que fa un gest amb la mà: espera’t. Ara sé que és l’Anunciació i que és potser el quadre més cèlebre de Sicília, que es troba al Palazzo Abatellis de la caòtica i fascinant Palerm, però en aquells moments desconeixia si era un moment en què encara no està embarassada o si era ja una mare de Déu amb Jesús nascut. El que em cridava l’atenció era el missatge: aquella Madonna encarnava l’espera amb el típic gest amb la mà d’indicar: un moment.
Quan arribava a casa aquesta nadala, jo no tenia cap indici de si el pintor volia mostrar que ella parla amb l’Àngel quan li ve a notificar contra tot pronòstic que serà mare. De fet, pensava que ella ja havia tingut la criatura i tenia temps per llegir i el que feia era deixar clar que no volia que la molestessin.
Esperar té els seus esculls. I les seves compensacions i els seus codis. I afegir l’espera com un valor podria millorar processos, personals, laborals, col·lectius. Que ens esperin.
Deixeu-me una estona, ara estic llegint, ara vull temps per mi. Que ens esperin és interessant, i també educatiu. No tot pot ser per l’ara i l’aquí. I Maria ha passat a ser el consol i l’esperança de tothom, i m’agrada constatar que els pintors també la van defensar: espera, jo també necessito que m’esperin. Aquella Maria és la mateixa de la Sagrada Família. Estarem secularitzats, sí, però milers de llocs estan celebrant aquests dies un fet que està lligat a una família. Una concreta. Maria, Josep, Jesús. Barcelona ho ha encapsulat en un dels seus edificis estrella. De fet, la Sagrada Família conté l’espera en el seu nom. A part d’un edifici, admirat fins a l'avorriment per molts i considerat un disbarat arquitectònic per altres, és en ella mateixa una metàfora de l’espera. No només cal esperar fins al 2026 pel centenari (i potser beatificació) d’Antoni Gaudí, sinó que sempre s’ha de ser pacient fins a poder veure un dia la seva construcció final.
A part de les celebracions religioses i de les visites, l’indret es presta a concerts d’alta volada.
La basílica ha vist en aquest Advent com David Bisbal, en una missa criolla orquestrada per la incombustible sor Lucia Caram, omplia de vivacitat la buidor que deixen les columnes, i tres dies després s’ha inaugurat la cantata inspirada en l’Amic i Amat de Ramon Llull, una peça corprenedora de Bernat Vivancos per celebrar els 75 anys de la Fundació Blanquerna. En les misses, i en les composicions musicals, saber esperar és essencial. Si no ho fas correctament, aplaudeixes quan no toca. Si no saps els temps d’una peça, et poses nerviós perquè tot dura massa. Si no entens el paper dels instruments i la veu en cada interval, no copses els clímax intencionats. A l’Advent, igual. Si no saps què és l’Advent, qui ha de venir, no entens els calendaris amb xocolatines i no veus sentit a no obrir-les totes de cop, sinó pacientment, una cada dia. Les corones d’Advent que venen a les botigues porten una espelma i no quatre, i llavors tampoc es veu el significat d'esperar les quatre setmanes d’Advent i encendre una espelma, pacientment, cada setmana. Esperar té els seus esculls. I les seves compensacions i els seus codis. I afegir l’espera com un valor podria millorar processos, personals, laborals, col·lectius. Que ens esperin.