Els sentiments d’angoixa i ressentiment empenyen la gent a adherir-se als populismes de dretes i atien l’odi i “acumulen pèrdua de solidaritat, cordialitat i empatia”. És una de les bases del nou i decididament reconfortant llibre del filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, El espíritu de la esperanza, un breu assaig falaguer (lluny de ser una simple motivació) que ha publicat Herder i que ha nascut per recordar que els optimistes són gent tancada, perquè no deixen espai perquè les coses puguin anar malament, cofois com estan sempre del “tot anirà bé”. No, tot no anirà bé, tot anirà com anirà, però les persones amb esperança deixen marge per a la novetat, per a la possibilitat. Byung-Chul Han, amb una prosa prenyada d’esperança de la primera a la darrera pàgina —no hi estem acostumats, a un assaig tan intensament lluminós—, evoca veritats com temples: amb por no s’avança, ni s’innova, ni hi ha moviment, ja que “la por tanca les portes al que és diferent” i, en canvi, “l’esperança és l'única que fa que ens posem en camí, brinda sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa. Sant Pau ja ho deia: la negativitat és inherent a l’esperança”. 

Al petit volum, aquest autor insisteix que no és el mateix pensar amb esperança que ser optimista. L’optimista viu en un temps tancat. L’esperança, en canvi, és “l’obstetrícia del que és nou”: sense ella no hi ha ressorgiment ni revolució, afegeix Byung-Chul Han. Citant al gran pensador de l’esperança, Jürgen Moltmann, aclareix que des d’una perspectiva cristiana, “l’esperança no té la seva seu en la immanència de l’acció, sinó en la transcendència de la fe”. També evoca el pensament d’Ernst Bloch en el Principi Esperança (a qui li reconeix una esperança robusta i rebel) i l’experiència del polític Václav Havel quan, reflexionant sobre el temps passat a la presó, deia en una entrevista que “l’esperança no és un pronòstic” i que “l’esperança no és optimisme, no és el convenciment que alguna cosa sortirà bé, sinó que té sentit, al marge de com surti després”. És doncs una dimensió anímica, espiritual, no una eina de càlcul mental. El pensador Han introdueix una reflexió sobre la intel·ligència artificial, titllant-la d’incapaç de pensar ni de tenir esperança precisament perquè no té amics ni amants: “no sap què és l’eros ni anhela allò diferent”. En aquesta visió del pensador Han, definitivament la més espiritual que ha escrit fins ara, resisteix de manera perenne un fil de pensament: l’esperança com a claror. A qui té esperança, el món se li presenta sota una llum totalment diferent.