La conseqüència més rellevant de les eleccions del passat 12-M a Catalunya fou la dolça tragèdia d’Esquerra. Empro aquesta paradoxa per recordar que, tot i la pèrdua de 174.453 vots respecte als comicis de 2021, el partit republicà guanyava tant la clau de la investidura d’un Govern encapçalat per salvador Illa com la iniciativa de recuperar certa unitat independentista en aspectes purament simbòlics com ara la creació d’una majoria indepe a la Mesa del Parlament. Tot i la monarquia absoluta amb què Oriol Junqueras ha regit Esquerra durant els últims anys, aquest és un partit que s’agrada en la crisi permanent i en la lluita fratricida entre sectors. Per això és normal que Marta Rovira hagi agafat el guant de la dimissió-per-tornar de Junqueras alentint la possible entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i recordant als socialistes que arribar a Palau no els serà de franc.

De fet, hi ha quelcom lloable dins el valse triste d’Esquerra. Tant Junqueras com Rovira coneixen les pressions de les elits catalanes per retornar a la pacificació del país que comportaria la sociovergència. Conscient d’això, quan ja sabia que el procés naufragaria després de l’1-O, Junqueras va pactar amb Soraya Sáenz de Santamaría que el referèndum del 2017 no passaria d’ésser una reedició del 9-N i, de Lledoners estant, el líder republicà va esforçar-se a esborrar les connexions que Convergència encara podia mantenir amb el PSOE. Tingui els diputats que tingui al Parlament, Esquerra s’ha guanyat a pols la capacitat d’interlocució amb Madrid, més encara si l’única tàctica de Carles Puigdemont continua essent el bloqueig sistemàtic de la política espanyola. Junqueras no volia que li tornessin a robar la cartera i ha pencat molt per continuar exercint com a virrei del quilòmetre zero.

Els meus espies em diuen que Marta Rovira, flanquejada pel camarlenc Sergi Sabrià i el geni de les subvencions Oriol Soler, ha deixat sol Junqueras i pretén apropiar-se de tots els seus esforços per renovar la cara al partit. És en aquest sentit que la Marta sosté —amb una certa sobredosi d’optimisme— que el partit té persones de sobres per encapçalar una repetició electoral, la qual cosa és una forma de posar un preu més alt al pacte amb el PSC. De moment, i a l’espera del que dictin les bases, Esquerra ha aconseguit colar-se en un parell o tres de regidories de la capital i també que els ministres del PSOE comencin a conjugar l’adjectiu “singular” tot xerrant del finançament. En un entorn autonomista, el que pretén Esquerra és apropiar-se del discurs victimista dels espanyols davant els (suposats) privilegis adquirits pels catalans, dins del nou federalisme sanchista.

En un entorn autonomista, el que pretén Esquerra és apropiar-se del discurs victimista dels espanyols davant els (suposats) privilegis adquirits pels catalans, dins del nou federalisme sanchista

Esquerra va perdent, en definitiva, però s’agrada. El context europeu de grans blocs també l’ajuda. Novament, cal analitzar el resultat dels darrers comicis europeus on —tot i la victòria de la dreta i l’auge del radicalisme— els progressistes han sobreviscut a l’escomesa general, especialment a Espanya. Si Pedro Sánchez vol construir un front popular espanyol que aturi PP i VOX, Rovira i els seus nous socis volen ser-ne la clau de volta. El context judicial també els esperona a seguir en aquesta direcció, puix que la rebel·lió dels fiscals en l’aplicació de l’amnistia pot fer que el retorn de Carles Puigdemont es dilati encara uns quants mesos en el temps; i cal recordar que el president 130 també va perdre un bon cabàs de vots als darrers comicis al Parlament. Posats a fracassar, pensen els republicans, l’únic important és qui pot halar-se un tros més gruixut del poc que ens resta de nació.

Però la política també té les seves sorpreses, i de la mateixa forma que centenars de militants d’Esquerra a Barcelona van desbordar l’aula on es volia decidir el pacte amb Collboni a Barcelona, a Oriol Junqueras li pot agafar un atac sobtat de Pedro Sánchez i llogar un cotxe per passejar-se per tots els racons del país, a la recerca del suport dels militants. Ell pot haver perdut la gràcia de la nova cúpula republicana, que ja comença a titllar-lo obertament de foll, però —en un partit progressista— apel·lar a la veu de qui paga el carnet encara té un valor important. Així doncs, comença la guerra; però aquesta no és únicament pel control d’Esquerra, sinó per veure qui manté Espanya unida en el progressisme… i també per qui en pot treure més calés, of course.