El president de la Generalitat Salvador Illa va atribuir el retorn de les seus de la Fundació La Caixa i de Criteriacaixa a Barcelona a “l’estabilitat institucional, el rigor i la seguretat jurídica”. Hi va afegir que “es tracta de fer feina, i no fer soroll, i, si es fa així, les coses acaben encarrilant-se”. En plena i federal sintonia, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va atribuir aquest retorn a la situació de "normalitat, estabilitat i seguretat jurídica". I bé, jo m’alegro que les empreses tornin d’on no haurien hagut de sortir mai, i que en vinguin moltes més, però em pregunto si estan segures que ens trobem en un moment de “normalitat” i, encara més, de “seguretat jurídica”. M’ho pregunto sincerament, pensant en elles i en nosaltres, en si “l’ordre” a què s’ha arribat és veritablement “ordre” o és una façana massa fràgil. Diria que hi ha prou proves per dubtar que ens trobem davant de cap panorama “normal”. O “segur”. O, encara menys, “amb seguretat jurídica”.

Sobre això últim: fins a quatre vegades ha canviat de criteri el Tribunal Suprem sobre la definició del delicte de malversació. Quatre vegades, en set anys. La qual cosa respon a la negativa d’un alt tribunal a aplicar una llei, és a dir, la panacea de la manca de seguretat jurídica en un país. I això al voltant d’una “malversació” que ja en la via dels fets hauria estat materialment impossible, perquè les arques de la Generalitat l’any 2017 estaven intervingudes per l’Estat de dalt a baix, com va confirmar l’aleshores ministre Montoro. Tot plegat s’afegeix a l’esotèrica sentència del procés en la qual Marchena va parlar de “violència atmosfèrica” per a forçar l’aplicació d'un delicte de sedició, però també a les causes que s’han arribat a obrir parlant de rebel·lió, de terrorisme o de traïció; s'hi ha valgut tot per provar de castigar líders polítics o simples activistes de carrer.

Un territori “pacificat” a cops de porra i de maça judicial no és un conflicte resolt

No hi ha seguretat jurídica en un país on les sentències es poden preveure segons un jutge o tribunal, sigui del bàndol “conservador” o del bàndol “progressista”; un fet inèdit a tot el continent.  Mentrestant encara hi ha persones a l’exili i vulneracions dels drets humans a resoldre per part del TEDH, així com una immensa causa al Tribunal de Comptes que també ha elevat les seves tèrboles pretensions a l’àmbit europeu. Si una empresa o un banc considera que ens trobem en un escenari de “seguretat jurídica”, no només ha de fer-s’ho mirar millor, sinó que també ha de preguntar-se si el conflicte del 2017 es pot donar avui per resolt. Que s’ho mirin bé, que preguntin com està el tema, que posin bé el termòmetre a l’opinió pública. Un territori “pacificat” a cops de porra i de maça judicial no és un conflicte resolt. I no hi ha cap conflicte polític a Europa, o al món, que no torni a emergir si s’ha volgut resoldre de manera artificial o massa humiliant. Vaja, no dic res que no sàpiguen ja.

Després, sobre la “normalitat” i l’"estabilitat": que preguntin als usuaris diaris de la RENFE. Mirin les cues, mirin les avaries, els canvis de vagó o els trasllats a l’autobús, o el malèvol efecte d’una simple pluja en la catenària. Que es preguntin sobre el dèficit crònic d’inversions executades a Catalunya, sigui a l'aeroport o a l’impossible corredor mediterrani; mirin com les competències en sanitat i educació s’executen sense el finançament necessari; observin les fastuoses despeses en capitalitat de Madrid i contrastin-les amb el clamorós desequilibri fiscal de Catalunya, que avui representa un percentatge més elevat del seu PIB en comparació amb el percentatge que representa l'aportació neta d'Alemanya a la UE (i, en nombres absoluts, les xifres són alarmantment similars). Un escàndol. Una "normalitat" impossible. Un maltractament crònic que no s’arregla “no fent soroll” i, encara menys, president Illa, “s’encarrila”. El millor encarrilament de la situació catalana, com ja deia l’anunci del referèndum, és segurament canviar de carril.

Un últim missatge per a les entitats bancàries que van tornant: s’espera de les grans companyies, les grans de debò, les resistents, les que mereixen respecte i confiança interna i internacional, que siguin capaces d’aguantar els sotracs. Que puguin resistir els avatars de la política, per intensos que siguin, i adaptar-se als temps convulsos que impliquen les transicions col·lectives. Que no facin com ja van fer a la Guerra Civil, traslladant-se a territori conquerit pel bàndol franquista (concretament, Sant Sebastià) fins que Barcelona també va caure. S’espera de les entitats serioses que siguin fortes com un roure i que protegeixin els seus clients, hi hagi els canvis que hi hagi en l'àmbit polític, i sobretot quan hi ha inestabilitat política. Barcelona pot ser una “locomotora d’Espanya”, però també una perfecta capital d’un nou Estat al Mediterrani, i, per a ambdues coses, una entitat bancària ha d’estar totalment preparada. També per als dies en què, al País Valencià, la seva seu fins ara, es llençava fang a la cara del rei. Per tant, no facin com els tribunals espanyols, no ens facin atribuir-los un bàndol determinat. I molt menys un bàndol amb excessius dèficits democràtics. En aquest cas, com ja saben, els clients també tenen alternatives.