Ada Colau volia que la Copa Amèrica a Barcelona fos la millor de la història. Amb abric llarg i posat cofoi, la primavera de l’any 2022 es col·locava bé els cabells abans de figurar a la fotografia de la presentació oficial de l’esdeveniment, aguantant la copa. Explicava que Barcelona es bolcaria i s’implicaria “en sentit ampli” i que es facilitaria amb tots els serveis de la ciutat la celebració de l’esdeveniment perquè fos un èxit. Dos anys abans de la celebració de l’esdeveniment, doncs, tot feia pensar que als comuns —igual que a ERC— la Copa Amèrica no només era vista amb bons ulls, sinó que era vista com un esdeveniment necessari per a la ciutat. “Necessari per a què?”, podríem preguntar-nos. Fa la sensació que els últims dos governs de la ciutat han treballat sobre la idea que a Barcelona li cal més promoció. Que potser sí que Barcelona té un problema de monocultiu turístic, però que deixar passar o no l’oportunitat d’un macroesdeveniment no hi tindria cap impacte determinant. Que cal acollir-ho tot i que la promoció sempre ha de ser de la mateixa mena i que la Barcelona del “no a tot” és cosa de renegats. S’ha de tenir l’autoestima barcelonina molt baixa —i una perspectiva històrica i política de la ciutat sota mínims— per pensar que a la ciutat li “cal” res de tot això.

Els antecedents de la Copa Amèrica ja eren nefastos. A finals de l’any 2021, l’Ajuntament de València va haver de pagar sis milions d’euros de deute acumulat i l’any 2022 en va haver d’abonar sis milions més per liquidar la factura del tot, que en total va ser de 370 milions. Diguem-ne que la cosa, d’entrada, ja no pintava gaire bé. En el cas de Barcelona, la UPF va fer un estudi estimant que l’esdeveniment deixaria 1.200 milions d’euros a la ciutat. De moment, l’administració pública del nostre país ja ha hagut de subvencionar la Copa Amèrica amb 70 milions d’euros, tot això mentre les dades del retorn econòmic real que té per a la ciutat encara no les sap ningú. Cal assumir —perquè l’opció contrària seria encara pitjor— que Ada Colau era a la fotografia de la presentació l’any 2022 conscient dels riscos que comportava no oposar-se a l’esdeveniment i que, malgrat això, va estendre-hi la catifa vermella. Els antecedents eren els que eren i el model turístic era exactament el mateix que és avui, i als Comuns, en aquell moment al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, els va semblar bé. Per acabar-ho d’adobar, hi ha el fantasma del falsejament de les dades d'audiència planant sobre el trofeu.

Els Comuns són amb un peu a dins i un peu a fora de tot arreu: els serveix per no responsabilitzar-se quan van mal dades, per dir que no hi han tingut res a fer perquè el sistema sempre és més  fort, i per no marcar mai la diferència

Els Comuns diuen ara que la Copa Amèrica “és una estafa” i que no es pot tornar a fer. Va ser Janet Sanz, de fet, qui va dir que la Copa Amèrica “És una estafa per a la ciutadania, és un projecte que no es pot repetir”. Ada Colau havia explicat uns dies abans que li feia ràbia veure “en què ha derivat”. Són unes declaracions que perjudiquen el seu partit en qualsevol dels casos. Si sabien els riscs que implicava d’acollir l’esdeveniment i, per un càlcul cost-benefici de les conseqüències d’enfrontar-s’hi formalment van decidir no oposar-s’hi, l’estafa són ells. Si no ho sabien, si no es van prendre la molèstia —essent al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona— d’estudiar-ho prou, de no fiar-se dels estudis d’impacte econòmic i d’entendre la responsabilitat que hi tenien essent al govern del consistori, l’estafa també són ells. Sortir a espolsar-te les puces de sobre en nom de la bona voluntat i la innocència sense entonar ni un sol mea culpa, en política, no és mai una bona idea. Denunciar-ho en termes d’”estafa”, tampoc: si ets l’estafador, ets un cínic sense escrúpols. Si ets l’estafat, ets un incompetent que es fa la víctima. 

Per sort o per desgràcia, la hipocresia dels Comuns ja comença a ser un clàssic per a qui té ulls per veure-hi. Ho és pel que fa a l’eix nacional, perquè rere el discurs de la democràcia i de la plurinacionalitat sempre s’hi amaga un espanyolisme furibund al servei de negar la minorització de la llengua i l’opressió del país. Ho és en termes de polítiques socials: sense anar gaire lluny, els Comuns van deixar caure el govern d’Aragonès amb l’excusa del Hard Rock i han investit Salvador Illa, que també hi està a favor. En ambdós casos, fer de crossa del PSOE per recollir els vots dels modernets en cotxe escombra i portar-los al partit matriu té per conseqüència ser sempre el caragirat de torn. La cirereta n’és erigir-te en combatent contra la Catalunya convergent i acabar facilitant un govern en què Ramon Espadaler és conseller. Els Comuns són amb un peu a dins i un peu a fora de tot arreu: els serveix per no responsabilitzar-se quan van mal dades, per dir que no hi han tingut res a fer perquè el sistema sempre és més fort, i per no marcar mai la diferència. Després de vuit anys dels Comuns a l’Ajuntament, Barcelona no és la ciutat que van prometre que seria i en això —igual que en l’ensarronada de la Copa Amèrica—, hem d’assumir que tampoc no hi tenen ni una engruna de culpa.