L’industrial que porto dins per culpa dels més de trenta anys fabricant flascons de vidre per a perfumeria al Masnou, es resisteix a abaixar la guàrdia i relaxar-se. Ser industrial del vidre és quasi com ser periodista: 24 hores al dia, 365 dies l’any. Els forns no paren, les notícies tampoc. Els que practiquem aquests nobles oficis, estem sempre amb l’ai al cor. Però per primera vegada en molts anys, tinc la sensació que ens espera un any bo i podrem, si més no, relaxar-nos de tant en tant una mica més.
Primer va ser la covid, que va provocar el 2020 un ERO a la nostra fàbrica de tres mesos amb aturada total dels forns i una caiguda de comandes del 50%. Després va ser la pujada estratosfèrica del gas el 2022 per culpa de la guerra d’Ucraïna, que ens va obligar a pagar el gas durant mesos fins a deu vegades més car i que també ens va forçar a apujar preus més d’un 60%. I ara, durant el 2023, ha sigut veure com, a poc a poc, la demanda anava afluixant. Podria tenir la temptació de dibuixar un panorama desolador pel 2024, però en realitat estic tranquil i esperançat. Dic això parlant de manera irracional, no busco donar arguments. Vaja, que tinc bones vibracions.
La sensació és que hem sobreviscut a l’Harmagedon, i que vingui el que vingui, ho podrem encarar. Però potser em sento particularment optimista perquè el sistema polític i econòmic europeu ha reaccionat amb solvència a les successives onades de catàstrofes. Davant la covid, en un parell de setmanes, hi van haver crèdits tous, avalats per l’Estat, que van permetre fer front als pagaments i no trencar la cadena de finançament client-proveïdor. Durant la pujada del gas, va haver-hi en poc temps contractes de gas a llarg termini a preu raonable que van tranquil·litzar els mercats. Alhora, sindicats, patronals i el govern de l'Estat van establir criteris de repercussió de la inflació a llarg termini, evitant, almenys fins ara, la tan temuda espiral inflacionària. Els bancs centrals han anat apujant moderadament els tipus d’interès per evitar castigar en excés el crèdit i, alhora, combatre la inflació. El banc central europeu ha injectat liquiditat per no patir. En general, l'ortodòxia econòmica ha donat els seus resultats. Hem seguit recuperant-nos, creixent, i donant ocupació. Si més no, fins ara.
Deixeu-me tenir fe en una Europa política, discreta i eficaç que ens ha protegit fins ara del papu fred de l'estagflació, i ho seguirà fent
Falta saber si el 2024, suposant que la inflació es vagi moderant, la demanda aguantarà sense desplomar-se catastròficament, com sí que es va desplomar el 2008. Tot fa pensar que encara hi ha prou diners entre la gent per evitar pànics sobtats que aturin dràsticament el consum i la inversió i provoquin la tan temuda estagflació. La paraula espanta, i amb raó, perquè vol dir que es produeixen, alhora, inflació i caiguda de l’activitat amb increment de l’atur. És a dir, que si entréssim en estagflació, ens convertirien en la nova Argentina. I aquí no hi ha consens entre els economistes per trobar-ne una sortida sense prendre mal. Ja em perdonareu que us atabali amb aquestes paraulotes. Realment “estagflació” sona a insult del capità Haddock.
Resumint, el que dic és que, psicològicament, els industrials i els empresaris en general, comencem a estar una mica curats d’espants, i això ens permet pensar en el futur moderadament no pessimista. Si molts altres agents econòmics acaben compartint aquesta sensació, és probable que de manera sorprenent, encarem un cert període de prosperitat a Europa. L’economia de mercat és, malgrat que no ho sembli, sovint molt poc racional. Les coses poden funcionar, si no ens passem l’estona dient que no funcionaran. O dit al revés, si anem dient que no funcionaran sense arguments racionals majors, és probable que estem davant de profecies autocomplertes i acabem provocant nosaltres mateixos la crisi.
Deixeu-me acabar amb una idea agosarada. M’agrada ser europeu. Políticament europeu vull dir. Tinc la sensació que sense Europa no haguéssim pogut encarar els problemes de la covid, la guerra i el gas. Ara que ens atipem de discussions polítiques identitàries, necessito reivindicar el paper callat i eficaç de la nostra vella Europa. Em direu, amb raó, que segueix tenint molts reptes pendents. Però permeteu-me que gaudeixi irracionalment aquests dies de la dolça sensació de tenir unes institucions que inspiren confiança, més enllà de com de llunyanes i complicades poden semblar. Deixeu-me tenir fe en una Europa política discreta i eficaç, que ens ha protegit fins ara del papu fred de l'estagflació, i ho seguirà fent. Almenys durant aquest 2024.