L’Estat, en disrupció

La disrupció es defineix com la Interrupció o ruptura brusca d'un model preestablert, produïda per un canvi radical i innovador en el desenvolupament de nous processos. En aquest sentit, l’aprovació de la llei d’amnistia és sens dubte el fet més disruptiu que ha sofert el règim del 78. El poder legislatiu ha desautoritzat el poder judicial pel seu capteniment davant la reivindicació sobiranista catalana i això, que ja és prou transcendent, potser només és l’espurna que provoqui la “ruptura brusca d'un model preestablert”.

Erròniament, s’ha menystingut l’amnistia com un amoral intercanvi de suports propiciat per un resultat electoral insòlit. I, sense negar la convergència d’interessos comuns entre PSOE i Junts, cal subratllar que quan passen coses que semblaven impossibles és perquè s’ha produït un canvi profund en els actors, els interlocutors i fins i tot en la mateixa societat.

En paral·lel al debat de l’amnistia, s’han posat en evidència arbitrarietats i corrupcions dels poders; les institucions de l’Estat han perdut credibilitat, i fins i tot l’atrinxerament del poder judicial, que es nega a ser rellevat, posa en qüestió la seva legitimitat. No es tracta de fets aïllats ni de casualitats electorals. Som davant d’una crisi sistèmica de l’Estat. Una crisi que té el seu origen en el trencament del pacte constitucional.

És a partir de l’any 2000, amb el govern de José María Aznar amb majoria absoluta i el control conservador del poder judicial i pràcticament de totes les institucions de l’Estat, que es va propiciar una reinterpretació de la Constitució del 78, contrària a l’esperit amb què es va redactar i liderada pels mateixos que hi havien votat en contra, com el mateix Aznar. Fins llavors, PP i PSOE, però també CiU i el PNB, i fins i tot els excomunistes reconvertits en ecosocialistes, havien participat d’un consens constitucional que no posava en qüestió la monarquia ni cap institució estatal, ni tampoc la mateixa integritat territorial de l’Estat.

L’amnistia no només era una necessitat de Pedro Sánchez per mantenir-se com a president, sinó una necessitat estratègica del PSOE per no desaparèixer i que li permet liderar la majoria progressista espanyola

L’ofensiva reaccionària va ser de caràcter nacionalista, tàcticament emparada en la mística antiterrorista i la defensa de la identitat espanyola, especialment a Catalunya, cercant el conflicte polític mitjançant el lingüístic. Les reformes legals dutes a terme pels governs de José María Aznar i Mariano Rajoy, les reformes del Codi Penal, la legislació antiterrorista, d’estrangeria, la llei mordassa, etc., van suposar un important retrocés en drets i llibertats, que precisament al País Basc i a Catalunya van provocar reaccions sobiranistes, com el pla Ibarretxe i la reforma de l’Estatut, iniciatives aprofitades pel Partit Popular per legitimar-se, erigint-se en principal encarregat de defensar la unitat d’Espanya.

En aquells temps, el Partit Socialista no aixecava gaire cap i actuava a remolc del PP quan es tractava del que es consideraven assumptes d’Estat. No va ser l’oposició del PSOE, sinó els excessos reaccionaris del segon govern Aznar, també significat internacionalment amb la guerra de l'Iraq, l’atemptat de l’11-M i les mentides institucionals, el que va provocar, contra tot pronòstic, un canvi de cicle polític, amb l’elecció de José Luis Rodríguez Zapatero.

El nou president del govern espanyol havia estat prèviament elegit, també contra tot pronòstic, secretari general del PSOE contra el continuisme que representava José Bono, tot un senyal de com evolucionaven les bases militants socialistes. De fet, el programa reformista de Zapatero va tenir tants enemics externs com interns, especialment de la vella guàrdia felipista, instal·lada en el més absolut immobilisme. A més de tots els obstacles, el govern Zapatero, com tots els executius europeus del moment, va ser víctima de la crisi del 2008 i de les polítiques d’austeritat imposades des de Berlín. I va ser amb el PSOE encara al govern que va sorgir el moviment dels Indignats, anomenat aquí "el 15-M", que més tard desembocaria en la irrupció d’un nou partit a l’esquerra del PSOE.

Els poders fàctics de l’Estat no desistiran fins a fer caure Pedro Sánchez, tret que el president prengui alguna determinació que els neutralitzi. I fa dubtar, perquè ha complert amb l’amnistia, però encara no s’ha atrevit a derogar la llei mordassa i era un compromís electoral del primer minut

Del 2011 al 2018, Mariano Rajoy, com a president del govern, va reprendre l’ofensiva reaccionària sense gaire resistència del Partit Socialista, la qual cosa va propiciar l’emergència del nou partit Podemos, que en algunes enquestes va arribar a aparèixer com a possible guanyador d’unes eleccions generals. La deriva socialista s’assemblava molt a la d’altres socialistes europeus, que —malgrat la seva trajectòria històrica— havien desaparegut del mapa. Només va faltar que els socialistes de l’establishment fessin descavalcar Pedro Sánchez per facilitar una nova investidura de Rajoy, perquè els militants socialistes es rebel·lessin contra la vella guàrdia i tornessin a situar Pedro Sánchez a la secretaria general en condicions de plantejar una moció de censura a un Mariano Rajoy aclaparat pels casos de corrupció del seu partit. Encara llavors, Alfredo Pérez Rubalcaba rebutjava l’articulació d’aquella majoria parlamentària amb excomunistes i independentistes bascos i catalans, batejant-lo com un “Govern Frankenstein”. Significativament, el diari El País primer va titular el seu editorial com un “Govern inviable” i al cap d’una setmana, amb nova direcció, com “Un bon gabinet”. Tanmateix, Pedro Sánchez, fent de la necessitat virtut, com diu ell mateix, que és com dir per pura supervivència, ha sabut llegir la nova partitura de la política i de la societat espanyola.

Durant molt de temps, PSOE i PP han exercit com a partits, diguem-ne, dinàstics, que estaven d’acord amb el fonamental i tenien el suport de bascos i catalans perquè a tots ja els anava bé, però la dreta espanyola, sempre nostàlgica, ha tingut la necessitat de retrocedir fins a un punt que ningú la podia acompanyar, propiciant, a més, la creació d’un clima de radicalització que ha tingut com a resultat una escissió, la que representa Vox i que fa irreversible el canvi del paradigma polític espanyol. La dreta és més dreta; els sobiranismes gallecs, bascos i catalans són més exigents i el PSOE no tenia més remei per continuar existint que adaptar-se a la nova realitat, és a dir, demostrar que PP i PSOE no són el mateix, que era el que sostenien els Indignats, els sobiranistes i independentistes, però també militants socialistes decebuts.

Així que l’amnistia no només era una necessitat de Pedro Sánchez per mantenir-se com a president, sinó una necessitat estratègica del PSOE per no desaparèixer i que li permet liderar la majoria progressista espanyola. “Españoles, el PSOE ha muerto” titulava aquest mateix dijous un nostàlgic columnista del diari El Mundo, i no. El que ha canviat és aquell PSOE subaltern dels poders fàctics de l’Estat, més tolerant amb les retallades de drets i llibertats que amb les reivindicacions de la seva pròpia clientela. Semblava un partit del tot innecessari i començava a fer pudor de cadàver. Ara, de la mà de Pedro Sánchez, ha tingut una revifada que ja veurem quant durarà. L’actual líder socialista ha estat capaç d’arrabassar-li el poder a la dreta dues vegades sense haver-li guanyat les eleccions. Ha pres decisions, com l’amnistia, que ha fet trontollar totes les institucions de l’Estat. De fet, ha substituït Carles Puigdemont com l’autèntic enemic públic número 1 dels poders fàctics de l’Estat, que no desistiran fins a fer-lo caure, si Sánchez no pren alguna determinació que els neutralitzi. La batalla tot just acaba de començar i Sánchez només sobreviurà si demostra més fortalesa que els seus adversaris i de vegades fa dubtar perquè ha complert amb l’amnistia, però, sense anar més lluny, encara no ha estat capaç de derogar la llei mordassa i era un compromís electoral del primer minut.