Sempre ens han venut la idea que Espanya és un país molt descentralitzat. Un dels més descentralitzats d’Europa. Que tot i no emprar en la seva definició el terme ‘federal’, és tant o més federal que els països que s’autodenominen com a tals, posem per cas Alemanya. Tot això era i és, és clar, fals. La tesi que miraré de desenvolupar avui és aquesta: a l’Estat de les ‘autonomies’ espanyol li escauria més, de fet, l’etiqueta ‘Estat de les Gestories’ o quelcom de semblant.
Del que diré cal excloure’n, però, Euskadi, que sí que gaudeix d’una autonomia real, més granítica. L’especificitat basca respon a la ja molt depurada tècnica de la seva classe política a l’hora de pidolar davant l’Estat, amb el rerefons permanent de la pressió que exerceix el record de la violència d’ETA: se’n guardarà prou, el poder central, de cuidar i, si cal, anar ampliant l’autonomia basca, per tallar de soca-rel qualsevol malestar susceptible de reactivar certs plantejaments antidemocràtics feliçment superats.
El cas català són figues d’un altre paner. En una mirada acrítica i innocent, hom podria pensar que Catalunya gaudeix d’una elevada autonomia: un Parlament amb competències legislatives sobre mantes matèries —agricultura, ramaderia, associacions i fundacions, consum, habitatge, organització territorial, transport, llengua, turisme…—, una Presidència amb algunes funcions executives en absolut menyspreables, una policia pròpia, etc. La llista és llarga. Això és indubtable. Però una cosa és el que consta sobre el paper i una altra de molt diferent és el que passa, materialment, a la realitat, que, ben mirat, és el que importa.
En el cas de les competències legislatives suposadament ‘exclusives’ —la mare dels ous—, la trampa ha estat i continua essent aquesta: reconeixes —tu, Estat— a Catalunya la competència en x, però et reserves —l’Estat— la competència en y. Com que vivim en mons líquids i complexos, ben aviat toparem amb situacions que Catalunya pretén regular on confluiran o s’interferiran x i y. Llavors caldrà fixar fins on abasten els respectius espais d’actuació. Aquesta delimitació és una espècie de xiclet jurídic que, en última instància, pots manipular a voluntat: el pots estirar, fer-ne una piloteta o mutar-lo en bombolla. Evidentment, d’aquesta manipulació se n’encarrega una instància estatal, el Tribunal Constitucional, en la qual, per definició, mai no hi haurà, tret de rars períodes d’alienació mental transitòria, una majoria propensa a tenir cura de les competències catalanes. D’integrants catalans del Constitucional en trobarem, de tant en tant, és clar, però els precisos mecanismes de rellotgeria estatals bé que es cuiden que siguin d’un perfil ideològic, diguem-ne, ‘contingut’.
Una cosa és el que consta sobre el paper i una altra de molt diferent és el que passa, materialment, a la realitat, que, ben mirat, és el que importa
Posem, per anar arrodonint l’article, un exemple ben recent: la competència catalana en matèria d’habitatge. Sense entrar ara en detalls jurídics tediosos que no venen al cas, direm que Catalunya té —en teoria, és clar— competència en matèria d’habitatge. Des de fa temps, ha decidit, via parlamentària, introduir la figura del lloguer social. Fer-lo obligatori per a determinats grans tenidors d’immobles. També ha decidit, de nou per llei, que aquest lloguer social s’ha d’oferir abans d’iniciar un procediment judicial per impagament de lloguer o d’hipoteca. No és la meva intenció, ara, d’analitzar l’encert o desencert d’aquestes idees. Només em vull centrar en el fet que el Parlament català, en ús d’una competència teòricament seva —la d’habitatge—, ha decidit introduir una regulació que, de bell nou —la setmana passada, per ser més concrets— ha estat invalidada pel Tribunal Constitucional.
Per entendre bé aquesta ja massa vella jugada —caldria innovar una mica, trobo—, tornem al xiclet jurídic: si a una instància política li reconeixes: “pots regular sobre habitatge”, però tot seguit li etzibes, en nom d’elàstiques i expansives competències estatals —com ara la de contractació o la relativa als procediments judicials—: “però compte que el que aprovis no incideixi de cap manera sobre la regulació dels contractes d’arrendament; i compte també —no fos cas!— que no tingui la més petita repercussió en els procediments judicials on es decideix, precisament, el futur d’aquests contractes”. Si aquestes són, com dic, les condicions en què una instància ‘autonòmica’ pot exercir les seves competències, el que quedarà serà un esquifit i estrafet artefacte que, en el millor dels casos, et servirà per imposar multes a qui no ofereixi el lloguer social. Amb aquestes multes, Catalunya potser mirarà d’eixugar el dèficit fiscal —en un 0,01%?— o obrir una delegació exterior a Botswana. Però el que ben segur que no podrà fer amb un xiclet tan mastegat i ja sense gust, és el que pretén fer, per definició, tot parlament: incidir vertaderament, encara que sigui d’una manera tangencial, en els espais socials rellevants. En la vida real de la ciutadania. En aquest cas, en la contractació i els judicis seguits per impagament dels lloguers.
Afegiu-hi a aquest desori l’espasa de Dàmocles d’un 155 que, suspès d’un fil ben primet, pot precipitar-se i escapçar el que calgui, quan calgui —així ho ha validat el mateix Tribunal Constitucional arran del ‘procés’—: la fotografia que n’obtindrem serà, més que la d’un Estat de les Autonomies, la d’un Estat de les Gestories... i encara gràcies!