Les institucions de l’Estat democràtic tenen per norma garantir drets i llibertats, però passa sovint que les institucions van per una banda i alguns organismes del mateix Estat van per una altra, més expeditiva i sense escrúpols de cap mena. En tenim prou exemples d’aquí i d’arreu que ens fa preguntar-nos si no serà que l’Estat és dolent per naturalesa.

Ara mateix, l’Audiència Provincial de Barcelona ha ordenat arxivar definitivament la investigació oberta pel jutge Joaquín Aguirre contra el president Puigdemont i dotze persones més per un delicte d’alta traïció. El jutge els acusava de participar en l'anomenada “trama russa” del procés, allò dels 10.000 soldats russos que havien de venir per assegurar la independència de Catalunya. Tan interessant com l’arxivament de la causa és la dura amonestació que fa l’Audiència contra el jutge, venint a dir que s’ho havia inventat tot.

Diu el tribunal que la decisió d'Aguirre de continuar investigant suposa “un frau de llei” i l’adverteixen que hauria d’afrontar responsabilitats de continuar plantejant “imaginatives solucions i alternatives processals no contemplades a les lleis”, perquè, segons l’Audiència, Aguirre va utilitzar un “subterfugi processal” amb un acte farcit de “consideracions generals” i on barreja “treballs doctrinals i periodístics, divagacions sobre qüestions personals i filosòfiques i opinions personals”. Per acabar d’adobar-ho, el Jutge Aguirre se’n va anar a un canal de televisió alemany a divulgar l’invent de la trama russa i just després van transcendir àudios en els quals confirmava que tot ho feia per fer caure el govern de Pedro Sánchez. Serien suficients les evidències per processar Aguirre per prevaricació, que vol dir prendre decisions injustes sabent que ho són, però tothom sap que a Aguirre no li passarà res i gaudirà de bon salari i bona jubilació, malgrat haver fet “frau de llei”. Per què?

L’Audiència de Barcelona certifica que la trama russa del procés va ser un invent del jutge Aguirre però formava part d’una estratègia política per convèncer els Estats Units, que es van negar a condemnar el referèndum de l’1 d’octubre

Aquí tenim un xoc entre dues instàncies judicials, però resulta que el jutge Aguirre no va actuar sol. De fet, només canalitzava una estratègia política organitzada contra adversaris polítics iniciada encara en temps del govern del Partit Popular i continuada pel CNI en època socialista davant el suport poc entusiasta dels Estats Units.

Quan el 2017 Mariano Rajoy va visitar Donald Trump a la Casa Blanca, poc abans del referèndum de l’1 d’octubre, el president espanyol es va trobar que els Estats Units donaven suport a la unitat d’Espanya, però es negaven a condemnar el referèndum. Fins i tot, la Moncloa va haver d’intervenir per modificar els titulars dels mitjans de l’establishment. “He estat observant el desenvolupament dels esdeveniments —va dir Trump— i ningú sap si votaran, crec que el president [Rajoy] diria que no votaran, però crec que la gent s’oposaria molt a això”. Trump estava més ben informat. La tesi del Departament d’Estat era que calia deixar votar perquè era un exercici democràtic i tenien prou dades per estar segurs que guanyaria el “no” a la independència, com va passar a Escòcia el 2014.

El mateix dia de la reunió de Trump i Rajoy a la Casa Blanca, en el briefing quotidià del Departament d’Estat, un periodista va preguntar pel referèndum al Kurdistan iraquià previst per a una setmana abans que el català. La portaveu, Heather Nauert, va deixar clar que els Estats Units no donaven suport a aquell plebiscit i que no reconeixerien el seu resultat. I llavors el mateix periodista va repreguntar. I el referèndum català? I la portaveu va dir que “són diferents”. No només no el va condemnar sinó que va venir a dir que tindrien bones relacions amb qui guanyés. Aquesta posició dels Estats Units va alarmar no només el govern espanyol sinó l’Estat espanyol i una manera de convèncer els Estats Units i Europa era implicar Rússia (i Veneçuela) en el Procés català quan a les dues bandes de l’Atlàntic les ingerències russes ocupaven l’agenda mediàtica.

L’ofensiva va ser brutal i no s’ha aturat perquè interessava molt crear un estat d’opinió en l’àmbit internacional, atès que encara han d’arribar sentències de tribunals europeus. L’eurodiputada catalana del Partit Popular, Dolors Montserrat, ha exercit d’abanderada a Brussel·les i Estrasburg. Fins i tot el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés, Gabriel Rufián, a saber per quina misteriosa raó o a canvi de què es va apuntar a l’atac contra Puigdemont quan el que es buscava era el descrèdit del moviment independentista en el seu conjunt.

Alguns polítics com Dolors Montserrat o Gabriel Rufián haurien de disculpar-se ara i també The New York times, que es va prestar a la guerra bruta

Tots els mitjans de referència espanyols es van esplaiar en publicar les fake news, però també The New York Times s’hi va prestar. El delegat del diari a Madrid es va negar a escriure el que pretenien dictar els serveis d’Intel·ligència espanyols disfressats d’europeus i el diari va haver d’encarregar el pamflet a un periodista gallec ben relacionat amb els espies espanyols, que signava el text juntament amb un especialista en temes russos que aportava el background del capteniment habitual de Moscou. (Potser el Times tingui la decència de disculpar-se).

Tanmateix, l’Estat no rectifica, convençut que la seva funció és imprescindible per mantenir un determinat statu quo —sigui la integritat territorial o la monarquia—, perpetra activitats il·legals i fa servir sumes milionàries de fons reservats pagats pels contribuents, de vegades cobert per una estructura politicojudicial que l'empara i de vegades amb absoluta impunitat, com ha transcendit en el cas de l’espionatge al president Pere Aragonès i a altres persones no només de l’àmbit polític. Els Mossos han descobert ara que, durant un temps, l’espionatge a Aragonès i d’altres persones es va fer sense autorització judicial. Ha hagut de ser un periodista americà del New Yorker, Ronan Farrow, qui ha explicat l'ús il·legal del sistema Pegasus arreu del món, però especificant que “a Espanya és on hi ha el grup més gran de persones de la societat civil que han estat espiades”. Lògicament, el documental ha tingut molt de ressò als Estats Units, on un president va haver de dimitir per un cas d’espionatge, mentre que a Espanya pràcticament s’ha silenciat la seva existència, la qual cosa posa de manifest una certa connivència dels mitjans principals amb la raó d’Estat, que és el que sempre es fa servir per justificar barbaritats.

Arribats a aquest punt, atès que la raó d’Estat s’aplica independentment de quin partit governi, el dubte ja el van plantejar els vells anarquistes. L’Estat és amic o enemic? Existeix per protegir-nos o per reprimir-nos? Voltaire ja va avisar que “és perillós tenir raó quan l’Estat s’equivoca”. Aneu amb compte, doncs, i tingueu un bon Nadal.