La crisi energètica, la guerra d’Ucraïna, l’escassetat del gas, dels xips, les grans necessitats de bateries... tot sembla conjurar-se per fer-nos més i més evident que vivim en un món finit on les matèries primeres s’acabaran i s’acabaran aviat. Dia sí, dia també, veiem als mitjans un seguit d’economistes i tecnòlegs que ens adverteixen d’aquesta escassetat envoltats de xifres concretes. El liti, imprescindible per a la fabricació de les bateries per als cotxes elèctrics, s’acabarà abans del 2040; les reserves d’urani no duraran ni 200 anys; el petroli, el 2030, diuen alguns; el dièsel molt abans... Davant de tot això, no queda altre remei que un canvi radical en el nostre estil de vida, serà la fi del capitalisme, la fi del creixement “exponencial”, i ens cal apostar per un decreixement, diuen. Però, és plausible tot això? No hi ha cap altra solució?

De fet, tots aquests auguris no són nous. El petroli s’havia d’acabar aviat, però els alts preus van ressuscitar el fracking, desenvolupat als anys trenta, que es va accelerar als setanta amb la intenció de reduir la dependència americana de petroli importat, i que va fer dels Estats Units el primer productor de gas i petroli del món al voltant del 2018.

El problema darrere de tot això és un fet molt humà: l’extrapolació al futur del present amb la tecnologia i els problemes actuals. Ve de lluny! A principis del segle XX, el cotxe de motor va reemplaçar el cotxe de cavalls amb l’argument que era més net i més ecològic, de fet, a ciutats com Londres i Nova York ja hi havia més cavalls que cotxes i la caca de cavall omplia els carrers. En aquell moment ja es parlava d’un futur insostenible, fins que va arribar el cotxe de motor!

Per cert, els primers eren elèctrics i l'Electric Vehicle Company, que el 1899 era l’empresa més gran d’automoció dels EUA, ja somiava amb un sistema de “taxis elèctrics” que transportarien els viatgers arreu. Un somni que potser algun dia veurem fet realitat, sense conductor, però.

Aquests auguris fatalistes no es fan realitat per tres raons. En primer lloc, perquè es troben noves maneres d’obtenir les matèries primeres. Aquest és el cas del fracking per al petroli i el gas o del liti obtingut com a subproducte en plantes geotermals. O bé materials substitutius que proporcionen un millor rendiment, com ara els nous desenvolupaments en bateries, com les de liti-metall. O bé increments de rendiment com els que hem vist i estem veient a l’agricultura.

El problema que hi ha darrere dels auguris de la fi de les materies primeres és un fet molt humà: l’extrapolació al futur del present amb la tecnologia i els problemes actuals

La segona raó són els canvis demogràfics, Malthus el 1798 a An essay on the principle of population preveia que el creixement de la població seria tan superior a la producció d’aliments que ens portaria inexorablement fam i misèria. De fet, però, en la mesura que creix el benestar i la sanitat, decreix la natalitat ―la Xina inclosa―, perquè les famílies intenten assegurar el millor futur possible als fills en un entorn molt competitiu, mentre els rendiments agrícoles canvien radicalment.

La tercera raó és, però, menys coneguda i té a veure amb canvis en el disseny dels mercats i els models de negoci. És quelcom que és ja aquí, però tot just comença; ara bé, amb unes implicacions importants per al nostre futur.

Si mirem al nostre voltant, ja no tenim ni CDs ni vinils (bé, alguns sí). Hem deixat d’escoltar música? No pas, Spotify o Apple els substitueixen i gaudim de tota la música del món. Si teniu una subscripció de Kindle, us passarà una cosa semblant amb els llibres.

És l’economia del sharing, però observem-ne les implicacions quan s’extrapola a altres àmbits. De fet, un dels grans culpables de l’escassetat de liti, cadmi i el que s’anomenen terres rares són els smartphones. Ara ja fa un cert temps que es parla que Apple podria canviar el seu model de negoci a sharing. És a dir, en comptes de comprar un iPhone o un Mac, el llogaries, com fas a Spotify. Quines serien les implicacions d’aquest nou model de negoci?

En primer lloc, l’empresa, Apple en aquest exemple, tindria assegurats uns ingressos continuats i estables; sembla que això podria interessar-li. Els clients podrien canviar a un aparell més o menys potent segons les necessitats, esclar! Això també els podria interessar. Però què passaria amb els components? És evident que Apple en aquest exemple tindria uns grans incentius per reciclar els components dels aparells i reaprofitar-los. Atès que l’avenç tecnològic permet que calgui menys energia a mesura que els processadors es fan més moderns, potser fins i tot sobrarien bateries!

Un àmbit semblant amb fortes implicacions per a la sostenibilitat és la mobilitat. Imaginem per un moment que el que està passant a Phoenix i San Francisco, on Waymo ja té en funcionament taxis autoconduïts sense conductor de seguretat, i a altres ciutats, esdevingui la nova "normalitat".

Caldran tants i tants cotxes i altres vehicles? Ben segur que no! Amb una fracció dels que tenim en circulació en sobrarà. Hi haurà interès per part de les empreses de reciclar al màxim els vehicles vells? Sens dubte! Estaran els ciutadans contents? Si l’oferta en varietat i preu supera l’anterior, esclar!, com ho estan amb Spotify!

Si tot això esdevé realitat, haurà canviat l’economia de mercat? No pas! Simplement hauran canviat els modes de producció, distribució i consum; cosa que, per cert, passa des de fa segles.

De fet, el somni de l'Electric Vehicle Company del 1899, haurà esdevingut realitat. Imaginar el futur és sovint la millor manera de predir-lo!